Conten que un conte...

Hola Kispar,

Avui m'han acabat d'explicar això dels gerundis, et faig un mini resum, per tal d'acabar d'explicar-te el que et deia en el comentari del taller.

El gerundi copulatiu és incorrecte

a) Se'n diu copulatiu perquè s'utilitza amb una funció d'enllaç que no li correspon, enllaç per al qual tenim, quan cal, les conjuncions copulatives.

b) Les oracions subordinades de gerundi, només són correctes quan expressen una acció simultània amb la del verb de l'oració principal o una d'anterior, i n'indiquen una circumstància o condició.

c) L'ús del gerundi és incorrecte quan volem expressar allò que passa després o és una conseqüència de l'acció representada pel verb de l'oració principal.


Per mi els gerundis incorrectes serien:

"cauen remullant la terra humida i lliscant suaument per la pell" -> lliscant, crec que seria llisquen.

" va obrir les cortines deixant que el Sol despertés la il·lusió" -> entenc que l'acció del Sol, és posterior per tant en lloc de deixant seria "i va deixar".

"Esmorzant, mentre" -> Per mi ara sobra el mentre, doncs el gerundi ja dona la idea de simultanietat.

La resta diria que són correctes.

Hola Kisparfidu!

Bé intentaré fer un comentari dintre les meves possibilitats, et remarcaré allò que observat.

Forma:
No he trobat faltes d'ortografia. Has utilitzat dues paraules que ja t'han remarcat: acurrucar i moraleja (potser són mots que utilitzaves en el teu argot infantil i les has emprat així per alguna raó).
Trobo que sovint repeteixes conceptes en un mateix paràgraf o insisteixes donant massa explicacions:
"… rutinari que tenia costum de fer de bon matí"
es podria simplificar dient que tenia costum (rutinari i costum tenen significats molt semblants)
"…El seu pare, després de mostrar un gran somriure, va rumiar la millor manera d'explicar-li al seu fill el motiu d'aquell esdeveniment, per tal de que ho entengués i pogués servir-li d'aprenentatge per aplicar-ho a altres situacions."
mostrar un somriure es podria dir:
amb un somriure als llavis (o alguna altra fòrmula).

En aquest fragment hi ha un excés de sons repetitius, cacofonies que es podrien evitar.
"…En Juli era un home ben format: valent i amb una gran rialla sempre present, preparada per a qualsevol esdeveniment i que feia somriure als del seu voltant. Esmorzant, mentre explicava la seva excursió que tot i ser diària cada dia era diferent…"

Al meu entendre en la composició del text hi ha massa paràgrafs, està bé fer pauses visuals que ajudin la lectura, però en aquest cas, són massa curts i distorsionen el sentit unitari. En els diàlegs no cal utilitzar cursiva ni fer doble espai.

Fons:
Un conte que no és ben bé un conte en el sentit tradicional. Tenim tots els elements necessaris, uns personatges, unes vivències i un marc on es desenvolupa la història: la vida d'en Quelet, un nen viu i despert capaç d'observar allò que l'envolta -sovint els nens només són capaços d'estar pendents dels amics i no escolten els consells de la gent gran. El to informal del relat i el llenguatge càlid li dóna tendresa al relat.
El diàleg d'en Quelet i el seu pare és molt creïble i està ben desenvolupat. No hi ha sorpreses ni sotracs crec que les idees estan ben encadenades.

M'ha agradat molt el paràgraf on descrius la mare i en general les imatges de la natura que utilitzes per escenificar l'ambient, tot i que com t'he esmentat abans podries condensar-les per crear més intensitat.

La reflexió que s'extreu del conte o moralina és un valor que sovint oblidem: som diferents entre iguals i necessitem respecte de les persones que ens envolten. Obvi però molt cert.

Bé, espero haver servit d'alguna ajuda! (per a mi també és un repte fer aquest tipus de comentaris, gràcies!)
Salut!

El teu relat sembla ben bé un conte per infants, es busca la dolçor, la major part del vocabulari és planer, tot sembla ser de color de rosa, i es basa en una relació pare-fill que sembla exemplar. L'objectiu sembla clarament donar als destinataris, en aquest cas, els nens, la conciència de de la diversitat i que aquesta no és dolenta.

Et comentaré a continuació els aspectes que jo canviaria del relat.

Primer de tot he trobat una falta de pronoms febles, a la primera línia on diu: "i el va fer veure la llum del dia" el hauria de ser li, doncs ja tens un complement directe a la oració i ara et refereixes qui veu la llum del dia, no que li van fer veure.

També utilitzes molt els posessius (a mi m'ho van dir fa 4 dies a classe de català, que s'ha de mirar d'utilitzar-los el mínim i només quan és necessari). El mateix passa amb els gerundis (són dos coses que jo també faig normalment, i m'han "avisat" més d'un cop perquè em tregui el costum )L' "acurrucaven" no sé si és correcte, però si que em sona extrany.

Pel meu punt de vista hi ha coses que sobren en el relat, per exemple: "El seu avi es deia Miquel; però a ell al nèixer..". Pel meu punt de vist,a o dius que s'havia de dir com el seu avi, o no afegeixes aquesta figura. Si el relat va dirigit a nens, ara no és tan habitual que prenguin el nom dels avis...

Quan dius "era un home ben format: valent i amb una gran rialla..." no veig la relació entre el ben format amb valent i gran rialla, jo hauria optat per una coma.

Al arribar a la segona plana, te n'adones que tot lo anterior es pot dir que era la introducció, d'on els aspectes primordials són la relació d'en Quelet amb en Juli, el seu pare. Pel meu punt de vista és excessiu quan hi ha paràgrafs que no passa res si hi són, com per exemple el del gosset.

M'ha fet molta gràcia que posis "moraleja" entre cometes. Suposo que deuries pensar que era incorrecte, i la vas marcar per buscar-la després. En aquest cas sembla que les cometes siguin l'excusa per dir, com no sé si és correcta la poso així... Ho trobo bé si ho vas marcar per buscar-ho desprès, però no si és per excusar-te.

També has utilitzat el possesiu "sa", el problema per mi és barrejar-los (es totalment correcte fer-ho quan fas servir "sa" i "son" per parantesc, però llavors utilitza sempre aquestes dues formes.)

El títol no em fa el pes. Sincerament em va cridar la atenció, però no li he acabat de veure el lligam amb el text.

I sobre el contigut... potser és per la costum de trobar "contes" on hi ha "problemes". Aprofitant tota la idea final, potser la hauria remarcat més, afegint alguna característica d'en Quelet, que el fés diferent, i la resta de nens es riguessin d'ell... Així però, potser canviaria el teu objectiu del conte.

Espero que alguna coseta del que t'he dit et serveixi.
Si trobes a faltar alguna cosa en el comentari, fes-m'ho saber. Perdona si he anat massa al gra, però aquest darrer mes he anat de vòlid.

Títol: bé, no sé si és un títol que permeti caçar molts lectors, però sí que sona bé, i és encertat pel contingut del relat.
Argument: Et diré que no és un tipus de relat que m'agradi especialment. No em fa res que una història tingui una part moralitzant, però no m'acaben d'atreure els contes amb missatge construïts al voltant d'aquest missatge. Això no vol dir que menystingui aquest gènere, simplement que no m'atreu. Crec que més o menys això és el que intenta el text: construir una història edificant a partir de la figura del Quelet i les ensenyances del seu pare, amb un conte metafòric de rerefons.

La història que expliques està ben trobada i és molt dolça. No excessivament original, però tampoc ho pretén. La metàfora que has triat per il·lustrar els ensenyaments del pare entra bé però a mi no m'acaba de funcionar, s'entén que l'alzina i el pi, per exemple formen part d'un bosc, cadascun amb les seves peculiaritats, dins d'un tot comú, però potser no se'm fa prou il.lustrativa. Parlo com a lector subjectiu, no et sabria dir si la metàfora està o no ben trobada, només que a mi, com a lector, en un dia plujós com avui, no m'ha acabat d'entrar.

Estil: Utilitzes un estil acurat i dolç, suposo que aquest adjectiu és el que em ve primer al cap amb aquest relat. El vocabulari és senzill i adequat, sense estridències però també sense riscos (crec que es podria enriquir una mica).

L'ambientació incial aconsegueix crear aquest ambient dolç que et deia, potser l'allargues una mica massa. Pel meu gust és massa descriptiva, vull dir que amb menys ja transmetries la idea de pau familiar que vols expressar i la simbiosis amb la natura dels protagonistes. No està malament però es podria polir.

Potser en alguns moments les frases es fan una mica massa sentencioses, per exemple: "va rumiar la millor manera d'explicar-li al seu fill el motiu d'aquell esdeveniment, per tal de que ho entengués i pogués servir-li d'aprenentatge per aplicar-ho a altres situacions." Sona una mica a llibre de text, no? En aquest sentit agilitzar una mica el llenguatge, el faria més proper al lector.

Coses a millorar: en el tercer paràgraf repeteixes "dia" i en el cinquè "fer". La frase "una salutació ràpida va fer-li" està mal construïda i queda artificial. Més endavant utilitzes "destresa" com habilitat per cantar i no crec que sigui la paraula més adequada. Finalment, de la "moraleja" en català, caldria dir-ne "moralitat" (ho he buscat al diccionari). Per la resta, com et deia abans el text és acurat, sense faltes i ben escrit.

Al final, un cop el pare ha contat el conte, trobo que podries alleugerir una mica els darrers paràgrafs. És com si t'asseguressis que el lector ha entès el que volies dir i em sembla que no és necessari insistir-hi tant. La conclusió lliga bé amb el que has explicat. Bon final.

En resum: partint que és un tipus de relat que en principi no m'atreu, trobo que te'n surts prou bé, encara que es podria polir una mica la manera d'explicar-ho. Si vols una crítica totalment subjectiva, jo buscaria una altra metàfora per explicar el què vol dir el pare. Però estic segur que a algun altre lector li haurà agradat aquesta... per tant, res a dir.

Fins a la propera!

Si em permets, em centraré bàsicament en el que jo milloraria del teu relat, més que fer una anàlisi molt acurada del mateix.

Ens trobem davant una mena de faula moral. Entenc que parteixes de la idea de "tots som diferents, tots som especials; ens hem de respectar" i construeixes al voltant una petita història en la qual recolzar aquest principi.

Forma:

No veig una estructura ben definida. Suposo que hi ha una primera part on presentes els personatges, una segona on expliques la història de l'alzina i una tercera que fa la funció de síntesi. Jo sóc una mica estalviador amb les paraules i hagués eliminat tant la primera com la tercera part. Per exemple, a la primera part dediques un paràgraf sencer a parlar de la mare, que ni torna a sortir ni té cap incidència en la història que expliques. La tercera part fa massa òbvia la moralitat. I normalment la predisposició del lector és millor si les intencions moralitzadores són més subtils.

El vocabulari és senzill però tendre, ajuda a crear aquesta atmosfera ensucrada que envolta aquests personatges tan feliços. Et comento dues paraules puntuals que has tret del castellà: "moraleja", que ja l'has ficat entre cometes i "acurrucar". Si el corrector de word les subratlla, l'opció lògica és buscar al diccionari. El meu les tradueix com a "moralitat" i "acotxar", respectivament. És cert que potser els lectors no les entendran tan bé, però el català té aquestes coses.

No he acabat d'entendre per què fas servir la cursiva pels diàlegs.

Fons:

Trobo que la metàfora de l'alzina és prou vàlida per ser utilitzada en l'ensenyament moral que el pare ensenya al Quelet (que en el fons és el missatge que tu transmets al lector). És un pensament generós i noble. Obvi, en la meva opinió.

També està molt ben desenvolupada la conversa entre pare i fill. El Quelet és creïble en les seves reflexions d'infant, quan comenta les seves afinitats i diferències amb la Marta.

A partir d'aquí, em dóna la sensació que no has sabut molt bé com acabar el conte. Un paràgraf per fer passar el temps, un altre per recordar el pare, un altre per repetir el missatge central,... Era necessari? No és millor un final curt i brillant?

Malgrat això, t'he de dir que el "rotllet zen" que desprèn el relat m'ha recordat una mica a una pel·lícula magnífica d'un director coreà on enmig de bellíssims paisatges, un monjo budista educava un nen en el respecte a la natura i a les criatures que hi viuen. És més, sospito que saps de quina pel·lícula et parlo.

Bé, espero que trobis utilitat en algun dels meus consells. Pensa que, en última instància, cadascú té el seu estil. De vegades perdem de vista que els comentaris inclouen molta opinió. Jo crec que hauries de seguir només els consells que et permetin escriure relats del tipus que a tu t'agrada llegir.

escrius extraordinàriament bé. Ja t'ho deuen haver dit, oi?

El teu relat desfila fil per randa,el fet que les diferències sorprenen, perquè pensem que tots han de ser i pensar, com nosaltres, i res més lluny de la realitat!

El teu relat hauria de ser publicat arreu, perquè no sols els petits NO ho entenen, tampoc els grans no poden o NO VOLEN entre-ho.

La lliçó del pare del teu relat és extraodinàriament tendre, real i comprensiva.

M'ha agradat molt llegir-te, i tu ,no et sentis obligada pas a llegir-me.

Fes el que et vagi millor. A mi m'agradaria llegir-me TOOOOTS els relat i, esclar! és del tot impossible.

Una abraçda molt dolça per tu que en els teus escrits et reflecteixes tan profundament humana i respectuosa.

Felicitats, kispar fidu!

...a acceptar els pensaments dels altres i intentar entendre per què creuen d'aquesta manera, sense rebutjar a cap persona"

Tanta veritat i tan junta... jeje
És llarg, t'ho accepto, però té una lectura fresca i amena... no em demanis que he trigat perquè no ho sé...

No sé quina idea portaves però puc aportar-te el que has aconseguit: transmetre amb una història bonica i versemblant allò que tots hauriem d'haver assumit, com en Quelet, des de ben petits...

A vegades, la millor manera de fer entendre les coses als grans és explicar-la com si fosin nens petits.

Petons i fins al pròxim relat

Menorca