Conten que un conte...

Un relat de: kispar fidu

Un somriure va despertar els seus somnis i el va fer veure la llum del dia. Aquell any havia estat perfecte. L'hivern tot ho havia deixat blanc, i els seus petits peus van poder trepitjar l'herba coberta de neu. La primavera havia arribat a temps, i el Sol va desfer els últims polsims de neu que el vent encara no s'havia emportat. L'estiu arribava a bona època, i abans de veure caure les fulles, el Sol radiava les aigües del mar i es dibuixaven tires clares de llum sobre les onades.
Amb els ulls mig oberts, va entreveure que aquell dia seria igual d'especial, i vençut per la son es va endinsar en la foscor dels seus somnis abans de ser despertat per la dolça veu de sa mare.

Ella era tendra, com aquelles gotes de pluja que de bon matí cauen remullant la terra humida i lliscant suaument per la pell. Els seus petons eren tan dolços com les seves abraçades que de nit l'acurrucaven. La seva veu era com una melodia que el feia adormir-se entre les seves històries, i la seva mirada el feia somriure i sentir-se protegit.

Després de desitjar-li un bon dia, va obrir les cortines deixant que el Sol despertés la il·lusió de començar un nou dia al seu infant.

Ell era en Quelet. El seu avi es deia Miquel; però a ell, en néixer, el van veure tan bufó i menut, que van optar per posar-li aquest nom. Li encantava despertar als matins i obrir bé els braços preparant-se per rebre qualsevol esdeveniment que el dia li tingués preparat.

El seu pare havia sortit a fer el seu passeig rutinari que tenia costum de fer de bon matí, just abans de la sortida del Sol, per poder veure néixer el dia un cop arribat a dalt del turó que quedava més enllà de la casa.

En Quelet, impacient rere la finestra, guaitava i esperava l'arribada del seu pare que tantes històries li contava i que sempre el tenien fascinat. La mare voltava per la casa, enllestint petites feines de la vida diària.
Un gosset passava pel carrer de pedra que els seus peus tantes vegades havien trepitjat, perseguit pel seu amic Jordi que corria darrera la seva mascota. Una salutació ràpida va fer-li abans de sortir disparat carrer amunt per atrapar la pobra bèstia que volia estirar les cames.

En Quelet començava a impacientar-se en veure que el seu pare trigava a aparèixer. El Sol ja havia sobrepassat les muntanyes, i els primers raigs començaven a omplir els camps de claror.
El pare va enganxar-lo distret, i el va sorprendre amb un bon ensurt que el va fer riure d'espant. El va abraçar amb tanta força, que si no fos perquè en Juli era un home de camp, hauria caigut enrere. Fent un gran rebombori entre rialles i somriures, van jugar una estona fins que la mare va sortir a saludar al seu home.

En Juli era un home ben format: valent i amb una gran rialla sempre present, preparada per a qualsevol esdeveniment i que feia somriure als del seu voltant. Esmorzant, mentre explicava la seva excursió que tot i ser diària cada dia era diferent, en Quelet va sentir-se atret, com de costum, per la seva història i va demanar-li d'anar a veure les vistes des de dalt la muntanya. Partiren tots dos junts per aquell caminet que s'endinsava costa amunt entre els arbres que amagaven el seu recorregut. El pare li havia ensenyat moltes cançons que ell havia après amb destresa, i mentre caminaven, anaven tots dos cantant.

Els estius al poble eren preciosos, la calor no pansia les flors i els arbres estaven radiants.
Aquella alzina que sempre l'havia fascinat seguia sent tan grossa com sempre. Amb les seves cinc grans branques, algunes tan fàcils d'escalar, i la seva escorça gruixuda que li donava protecció. En Quelet sempre es feia la mateixa pregunta davant d'aquell arbre què el tenia impressionat:

- Per què aquesta alzina és tan diferent a la resta? Per què totes les seves branques són tan immenses i fortes mentre la majoria de les altres tenen petits braços...?

El seu pare, després de mostrar un gran somriure, va rumiar la millor manera d'explicar-li al seu fill el motiu d'aquell esdeveniment, per tal de que ho entengués i pogués servir-li d'aprenentatge per aplicar-ho a altres situacions. Pensant, va recordar aquella explicació que el seu pare li havia fet anys enrere, quan ell encara era un marrec com en Quelet i tenia els mateixos dubtes i curiositats. Sempre li havien agradat les explicacions del seu pare i sempre havia admirat la seva capacitat per fer-li entendre el què li preguntava i per buscar una "moraleja" que li servís per aplicar-ho. I ho havia pres com a exemple, pensant en un futur, quan ell també arribés a ser pare. Aquest futur ja feia uns anys que havia arribat, i ell seguia amb el seu propòsit:

- Els arbres i la resta d'éssers vius, són com les persones, a primer cop d'ull tots tenim la mateixa aparença, però cadascú és diferent de la resta... Oi que tu i en Cesc no penseu igual en moltes coses? Oi que a la Marta li agraden moltes coses que a tu no et diuen res?

- Si... ella diu que jugar amb aquella nina de drap és molt divertit! I l'únic que fa es fer veure que la nina va parlant i té vida pròpia... En canvi pensa que anar a enfangar-se a la vora del riu és una porqueria... quan és la mar de divertit!

- Doncs això és perquè tots som diferents, cadascú té unes peculiaritats que el diferencien de la resta de persones. Però has de saber apreciar a tothom i no rebutjar a ningú... perquè per molt que aquesta alzina sigui tan gran i tan forta, no deixa de ser una alzina com la resta, i les altres també tenen els seus encants. I tot i que a la Marta no li agradi enfangar-se al riu, li encanta caminar i sempre podeu fer un munt d'excursions junts! No és així?

- Si! I tant! Ahir vam arribar fins al pi gros de darrera l'església!

- Veus? Doncs això és el què fa a les persones tan especials... cada individu és semblant a la resta però amb les seves pròpies peculiaritats, i nosaltres hem d'aprendre a acceptar els pensaments dels altres i intentar entendre per què creuen d'aquesta manera, sense rebutjar a cap persona per creure en els seus propis ideals.


En Quelet sempre quedava fascinat davant d'aquestes explicacions... Li encantava la facilitat i la capacitat del seu pare per explicar-li els seus dubtes en forma d'històries i exemples de manera que sempre li quedava clar.

Estimava al seu pare. Igual que també apreciava a sa mare. Estimava la vida i gaudia dels raigs de Sol de cada matí. Li encantava descobrir cada racó que el món li tenia amagat i gaudia aprenent a cada pas.



La tardor va arribar i més tard també l'hivern. Primavera i altre cop estiu. Les estacions anaven passant i amb elles els anys. El temps avançava ràpidament mentre els dies el feien créixer constantment. Fins que un dia, en Quelet ja no era aquell marrec petit encuriosit sempre pels petits detalls de la vida. Havia crescut, la seva vida havia tingut molts alts i baixos i de cada situació n'havia après alguna cosa i n'havia tret una bona conclusió.

Recordava al seu pare com a una persona sàvia a la qual sempre se l'havia d'escoltar amb els cinc sentits. Sempre recordaria el millor que va aprendre d'ell:

"Tots som persones i tenim dret a ser respectats. Cadascú amb les seves característiques que el fan peculiar i diferent a la resta. Cadascú amb els seus ideals i els seus propis sentiments. Tots formem una mateixa pinya plegada de mil característiques diferents. Les peculiaritats d'una persona són les que la fan diferent de la resta. Hem d'aprendre a valorar-nos i estimar-nos tal com som."

Aquesta, entre d'altres, era una de les explicacions que l'havien fet créixer i arribar a ser com era: diferent a la resta, però amb les mateixes possibilitats que tothom. Diferent entre la igualtat. Característic dins la pinya. Una persona més. Mereixedora de ser respectada com qualsevol altra. Una persona en definitiva. Aquell era ell: en Quelet.

Comentaris

  • Sobre els gerundis...[Ofensiu]
    pseudo | 26-04-2007

    Hola Kispar,

    Avui m'han acabat d'explicar això dels gerundis, et faig un mini resum, per tal d'acabar d'explicar-te el que et deia en el comentari del taller.

    El gerundi copulatiu és incorrecte

    a) Se'n diu copulatiu perquè s'utilitza amb una funció d'enllaç que no li correspon, enllaç per al qual tenim, quan cal, les conjuncions copulatives.

    b) Les oracions subordinades de gerundi, només són correctes quan expressen una acció simultània amb la del verb de l'oració principal o una d'anterior, i n'indiquen una circumstància o condició.

    c) L'ús del gerundi és incorrecte quan volem expressar allò que passa després o és una conseqüència de l'acció representada pel verb de l'oració principal.


    Per mi els gerundis incorrectes serien:

    "cauen remullant la terra humida i lliscant suaument per la pell" -> lliscant, crec que seria llisquen.

    " va obrir les cortines deixant que el Sol despertés la il·lusió" -> entenc que l'acció del Sol, és posterior per tant en lloc de deixant seria "i va deixar".

    "Esmorzant, mentre" -> Per mi ara sobra el mentre, doncs el gerundi ja dona la idea de simultanietat.

    La resta diria que són correctes.

  • Taller d'escriptura r3 grup4[Ofensiu]
    mjesus | 26-04-2007

    Hola Kisparfidu!

    Bé intentaré fer un comentari dintre les meves possibilitats, et remarcaré allò que observat.

    Forma:
    No he trobat faltes d'ortografia. Has utilitzat dues paraules que ja t'han remarcat: acurrucar i moraleja (potser són mots que utilitzaves en el teu argot infantil i les has emprat així per alguna raó).
    Trobo que sovint repeteixes conceptes en un mateix paràgraf o insisteixes donant massa explicacions:
    "… rutinari que tenia costum de fer de bon matí"
    es podria simplificar dient que tenia costum (rutinari i costum tenen significats molt semblants)
    "…El seu pare, després de mostrar un gran somriure, va rumiar la millor manera d'explicar-li al seu fill el motiu d'aquell esdeveniment, per tal de que ho entengués i pogués servir-li d'aprenentatge per aplicar-ho a altres situacions."
    mostrar un somriure es podria dir:
    amb un somriure als llavis (o alguna altra fòrmula).

    En aquest fragment hi ha un excés de sons repetitius, cacofonies que es podrien evitar.
    "…En Juli era un home ben format: valent i amb una gran rialla sempre present, preparada per a qualsevol esdeveniment i que feia somriure als del seu voltant. Esmorzant, mentre explicava la seva excursió que tot i ser diària cada dia era diferent…"

    Al meu entendre en la composició del text hi ha massa paràgrafs, està bé fer pauses visuals que ajudin la lectura, però en aquest cas, són massa curts i distorsionen el sentit unitari. En els diàlegs no cal utilitzar cursiva ni fer doble espai.

    Fons:
    Un conte que no és ben bé un conte en el sentit tradicional. Tenim tots els elements necessaris, uns personatges, unes vivències i un marc on es desenvolupa la història: la vida d'en Quelet, un nen viu i despert capaç d'observar allò que l'envolta -sovint els nens només són capaços d'estar pendents dels amics i no escolten els consells de la gent gran. El to informal del relat i el llenguatge càlid li dóna tendresa al relat.
    El diàleg d'en Quelet i el seu pare és molt creïble i està ben desenvolupat. No hi ha sorpreses ni sotracs crec que les idees estan ben encadenades.

    M'ha agradat molt el paràgraf on descrius la mare i en general les imatges de la natura que utilitzes per escenificar l'ambient, tot i que com t'he esmentat abans podries condensar-les per crear més intensitat.

    La reflexió que s'extreu del conte o moralina és un valor que sovint oblidem: som diferents entre iguals i necessitem respecte de les persones que ens envolten. Obvi però molt cert.

    Bé, espero haver servit d'alguna ajuda! (per a mi també és un repte fer aquest tipus de comentaris, gràcies!)
    Salut!

  • Taller relats, ronda 3[Ofensiu]
    pseudo | 25-04-2007

    El teu relat sembla ben bé un conte per infants, es busca la dolçor, la major part del vocabulari és planer, tot sembla ser de color de rosa, i es basa en una relació pare-fill que sembla exemplar. L'objectiu sembla clarament donar als destinataris, en aquest cas, els nens, la conciència de de la diversitat i que aquesta no és dolenta.

    Et comentaré a continuació els aspectes que jo canviaria del relat.

    Primer de tot he trobat una falta de pronoms febles, a la primera línia on diu: "i el va fer veure la llum del dia" el hauria de ser li, doncs ja tens un complement directe a la oració i ara et refereixes qui veu la llum del dia, no que li van fer veure.

    També utilitzes molt els posessius (a mi m'ho van dir fa 4 dies a classe de català, que s'ha de mirar d'utilitzar-los el mínim i només quan és necessari). El mateix passa amb els gerundis (són dos coses que jo també faig normalment, i m'han "avisat" més d'un cop perquè em tregui el costum )L' "acurrucaven" no sé si és correcte, però si que em sona extrany.

    Pel meu punt de vista hi ha coses que sobren en el relat, per exemple: "El seu avi es deia Miquel; però a ell al nèixer..". Pel meu punt de vist,a o dius que s'havia de dir com el seu avi, o no afegeixes aquesta figura. Si el relat va dirigit a nens, ara no és tan habitual que prenguin el nom dels avis...

    Quan dius "era un home ben format: valent i amb una gran rialla..." no veig la relació entre el ben format amb valent i gran rialla, jo hauria optat per una coma.

    Al arribar a la segona plana, te n'adones que tot lo anterior es pot dir que era la introducció, d'on els aspectes primordials són la relació d'en Quelet amb en Juli, el seu pare. Pel meu punt de vista és excessiu quan hi ha paràgrafs que no passa res si hi són, com per exemple el del gosset.

    M'ha fet molta gràcia que posis "moraleja" entre cometes. Suposo que deuries pensar que era incorrecte, i la vas marcar per buscar-la després. En aquest cas sembla que les cometes siguin l'excusa per dir, com no sé si és correcta la poso així... Ho trobo bé si ho vas marcar per buscar-ho desprès, però no si és per excusar-te.

    També has utilitzat el possesiu "sa", el problema per mi és barrejar-los (es totalment correcte fer-ho quan fas servir "sa" i "son" per parantesc, però llavors utilitza sempre aquestes dues formes.)

    El títol no em fa el pes. Sincerament em va cridar la atenció, però no li he acabat de veure el lligam amb el text.

    I sobre el contigut... potser és per la costum de trobar "contes" on hi ha "problemes". Aprofitant tota la idea final, potser la hauria remarcat més, afegint alguna característica d'en Quelet, que el fés diferent, i la resta de nens es riguessin d'ell... Així però, potser canviaria el teu objectiu del conte.

    Espero que alguna coseta del que t'he dit et serveixi.
    Si trobes a faltar alguna cosa en el comentari, fes-m'ho saber. Perdona si he anat massa al gra, però aquest darrer mes he anat de vòlid.

  • taller ronda 3[Ofensiu]
    neret | 14-04-2007

    Títol: bé, no sé si és un títol que permeti caçar molts lectors, però sí que sona bé, i és encertat pel contingut del relat.
    Argument: Et diré que no és un tipus de relat que m'agradi especialment. No em fa res que una història tingui una part moralitzant, però no m'acaben d'atreure els contes amb missatge construïts al voltant d'aquest missatge. Això no vol dir que menystingui aquest gènere, simplement que no m'atreu. Crec que més o menys això és el que intenta el text: construir una història edificant a partir de la figura del Quelet i les ensenyances del seu pare, amb un conte metafòric de rerefons.

    La història que expliques està ben trobada i és molt dolça. No excessivament original, però tampoc ho pretén. La metàfora que has triat per il·lustrar els ensenyaments del pare entra bé però a mi no m'acaba de funcionar, s'entén que l'alzina i el pi, per exemple formen part d'un bosc, cadascun amb les seves peculiaritats, dins d'un tot comú, però potser no se'm fa prou il.lustrativa. Parlo com a lector subjectiu, no et sabria dir si la metàfora està o no ben trobada, només que a mi, com a lector, en un dia plujós com avui, no m'ha acabat d'entrar.

    Estil: Utilitzes un estil acurat i dolç, suposo que aquest adjectiu és el que em ve primer al cap amb aquest relat. El vocabulari és senzill i adequat, sense estridències però també sense riscos (crec que es podria enriquir una mica).

    L'ambientació incial aconsegueix crear aquest ambient dolç que et deia, potser l'allargues una mica massa. Pel meu gust és massa descriptiva, vull dir que amb menys ja transmetries la idea de pau familiar que vols expressar i la simbiosis amb la natura dels protagonistes. No està malament però es podria polir.

    Potser en alguns moments les frases es fan una mica massa sentencioses, per exemple: "va rumiar la millor manera d'explicar-li al seu fill el motiu d'aquell esdeveniment, per tal de que ho entengués i pogués servir-li d'aprenentatge per aplicar-ho a altres situacions." Sona una mica a llibre de text, no? En aquest sentit agilitzar una mica el llenguatge, el faria més proper al lector.

    Coses a millorar: en el tercer paràgraf repeteixes "dia" i en el cinquè "fer". La frase "una salutació ràpida va fer-li" està mal construïda i queda artificial. Més endavant utilitzes "destresa" com habilitat per cantar i no crec que sigui la paraula més adequada. Finalment, de la "moraleja" en català, caldria dir-ne "moralitat" (ho he buscat al diccionari). Per la resta, com et deia abans el text és acurat, sense faltes i ben escrit.

    Al final, un cop el pare ha contat el conte, trobo que podries alleugerir una mica els darrers paràgrafs. És com si t'asseguressis que el lector ha entès el que volies dir i em sembla que no és necessari insistir-hi tant. La conclusió lliga bé amb el que has explicat. Bon final.

    En resum: partint que és un tipus de relat que en principi no m'atreu, trobo que te'n surts prou bé, encara que es podria polir una mica la manera d'explicar-ho. Si vols una crítica totalment subjectiva, jo buscaria una altra metàfora per explicar el què vol dir el pare. Però estic segur que a algun altre lector li haurà agradat aquesta... per tant, res a dir.

    Fins a la propera!

  • Taller d'escriptura. Ronda III.[Ofensiu]
    qwark | 05-04-2007

    Si em permets, em centraré bàsicament en el que jo milloraria del teu relat, més que fer una anàlisi molt acurada del mateix.

    Ens trobem davant una mena de faula moral. Entenc que parteixes de la idea de "tots som diferents, tots som especials; ens hem de respectar" i construeixes al voltant una petita història en la qual recolzar aquest principi.

    Forma:

    No veig una estructura ben definida. Suposo que hi ha una primera part on presentes els personatges, una segona on expliques la història de l'alzina i una tercera que fa la funció de síntesi. Jo sóc una mica estalviador amb les paraules i hagués eliminat tant la primera com la tercera part. Per exemple, a la primera part dediques un paràgraf sencer a parlar de la mare, que ni torna a sortir ni té cap incidència en la història que expliques. La tercera part fa massa òbvia la moralitat. I normalment la predisposició del lector és millor si les intencions moralitzadores són més subtils.

    El vocabulari és senzill però tendre, ajuda a crear aquesta atmosfera ensucrada que envolta aquests personatges tan feliços. Et comento dues paraules puntuals que has tret del castellà: "moraleja", que ja l'has ficat entre cometes i "acurrucar". Si el corrector de word les subratlla, l'opció lògica és buscar al diccionari. El meu les tradueix com a "moralitat" i "acotxar", respectivament. És cert que potser els lectors no les entendran tan bé, però el català té aquestes coses.

    No he acabat d'entendre per què fas servir la cursiva pels diàlegs.

    Fons:

    Trobo que la metàfora de l'alzina és prou vàlida per ser utilitzada en l'ensenyament moral que el pare ensenya al Quelet (que en el fons és el missatge que tu transmets al lector). És un pensament generós i noble. Obvi, en la meva opinió.

    També està molt ben desenvolupada la conversa entre pare i fill. El Quelet és creïble en les seves reflexions d'infant, quan comenta les seves afinitats i diferències amb la Marta.

    A partir d'aquí, em dóna la sensació que no has sabut molt bé com acabar el conte. Un paràgraf per fer passar el temps, un altre per recordar el pare, un altre per repetir el missatge central,... Era necessari? No és millor un final curt i brillant?

    Malgrat això, t'he de dir que el "rotllet zen" que desprèn el relat m'ha recordat una mica a una pel·lícula magnífica d'un director coreà on enmig de bellíssims paisatges, un monjo budista educava un nen en el respecte a la natura i a les criatures que hi viuen. És més, sospito que saps de quina pel·lícula et parlo.

    Bé, espero que trobis utilitat en algun dels meus consells. Pensa que, en última instància, cadascú té el seu estil. De vegades perdem de vista que els comentaris inclouen molta opinió. Jo crec que hauries de seguir només els consells que et permetin escriure relats del tipus que a tu t'agrada llegir.

  • gràcies pel teu comentari tan generós i amable kispar fidu[Ofensiu]
    llu6na6 | 25-11-2005 | Valoració: 10

    escrius extraordinàriament bé. Ja t'ho deuen haver dit, oi?

    El teu relat desfila fil per randa,el fet que les diferències sorprenen, perquè pensem que tots han de ser i pensar, com nosaltres, i res més lluny de la realitat!

    El teu relat hauria de ser publicat arreu, perquè no sols els petits NO ho entenen, tampoc els grans no poden o NO VOLEN entre-ho.

    La lliçó del pare del teu relat és extraodinàriament tendre, real i comprensiva.

    M'ha agradat molt llegir-te, i tu ,no et sentis obligada pas a llegir-me.

    Fes el que et vagi millor. A mi m'agradaria llegir-me TOOOOTS els relat i, esclar! és del tot impossible.

    Una abraçda molt dolça per tu que en els teus escrits et reflecteixes tan profundament humana i respectuosa.

    Felicitats, kispar fidu!

  • "nosaltres hem d'aprendre...[Ofensiu]
    Menorca | 16-11-2005 | Valoració: 9

    ...a acceptar els pensaments dels altres i intentar entendre per què creuen d'aquesta manera, sense rebutjar a cap persona"

    Tanta veritat i tan junta... jeje
    És llarg, t'ho accepto, però té una lectura fresca i amena... no em demanis que he trigat perquè no ho sé...

    No sé quina idea portaves però puc aportar-te el que has aconseguit: transmetre amb una història bonica i versemblant allò que tots hauriem d'haver assumit, com en Quelet, des de ben petits...

    A vegades, la millor manera de fer entendre les coses als grans és explicar-la com si fosin nens petits.

    Petons i fins al pròxim relat

    Menorca

l´Autor

Foto de perfil de kispar fidu

kispar fidu

133 Relats

861 Comentaris

210956 Lectures

Valoració de l'autor: 9.59

Biografia:
si vols descobrir, reCREA


De l'1 d'abril del 86. Sant Quirze(nca) del Vallès.


Escric per a teixir teranyines d'entortolligades paraules, i per a extreure què penso i sento quan sembla l'única manera.


Jo? esperit lliure, ànima catalana, cabreta biciada, somiadora, lluitadora, ment incansable, cul inquiet (i cap), ànima voladora, emprenedora, apassionada de l'art, i... deixeu-m'ho dir... poeta (a petits passos, però constants, formant-se).


kispar què? KISPAR FIDU
Gemma Gelabert Gonzalo