Trencadís

Un relat de: neret

Sé que no ho he de fer, però no ho puc evitar. Escapo de l'ambient irrespirable del meu pis, carregat de records que m'ofeguen, cercant una mica d'aire sense aroma del passat. Passejo sense rumb, compro un diari i m'assec en un banc de la Plaça de la Concòrdia a deixar passar les hores. Cerco algun article d'opinió que em pugui indignar profundament i em poso a llegir. Però és inútil, només cal aixecar un moment els ulls del diari i caçar al vol les passes d'una noia que travessa la plaça a pas ràpid perquè, probablement fa tard, per arribar al Renoir. La noia tardanera duu unes sabates verdes.

Davant meu unes sabates verdes que grimpen per unes escales rònegues. Marquen el pas amb saltirons alegres i plens d'il.lusió. Si aixeco la vista, veig les cames més maques de la facultat, el jersei destenyit i, de tant en tant, una cara riallera que em dóna pressa. Ens acaben de donar les claus del pis. La Gemma ja fa estona que assaja diferents combinacions de colors per a les parets del menjador. Jo remugo resignadament, com se suposa que he de fer. Poc m'importa que la paret sigui verd festuc i el sostre vermell maduixa. Si a ella li fa il·lusió a mi m'agradarà.

Rescato la meva mirada perduda i intento submergir-me altre cop al diari. Passo pàgines compulsivament. A la filmoteca, fan 2046.

Un dia que triava ella, em va dur a la filmoteca a veure una pel.lícula del Wong-Kar-Wai. A ella li encantaven les pelis orientals, els restaurants libanesos, els vestits indis i, en general, tot allò que fos prou exòtic per a que Gràcia n'estigués plena. Era un dels primers cops que anàvem junts al cinema i la pel·lícula, tot i la seva música suggerent i l'atmosfera suau que intentava engolir-nos, no va reeixir en temperar els nostres ànims. Cap a la meitat de la sessió, vam abandonar els seients ordenadament i ens vam tancar als lavabos de la filmoteca. El pòster de 2046 presideix, trapella, el nostre menjador.

Em rendeixo i tanco el diari. Continuaré passejant a veure si aconsegueixo escapar-me d'aquesta mena de presó amb cel·les teixides per records i indecises esperances. M'estic adonant que, inconscientment, busco vestigis seus en cada racó que travesso en la meva fugida. Sé que les hores es convertiran en mesos si continuo entestat en reviure el passat. M'aixeco i miro cap al cel buscant una incerta sensació de llibertat. Les fulles dels plàtans tamisen la llum benèvola de la primavera.

Recordo estar estirat al parc de la Ciutadella. Havíem anat a estudiar, representava, al pis d'uns erasmus italians que vivien al Born, tocaven els bongos i fumaven a temps complert. En cap moment no m'havia plantejat que hagués d'estudiar res aquell dia, aquell mes i potser ja mai més. La meva vida acadèmica penjava d'un fil escarransit i gastat pel desencís que pot generar una carrera universitària quan descobreixes que no és el que volies estudiar ni és el que els teus professors volien ensenyar. Ella era l'amiga d'un amic de la nòvia d'un dels italians. Tenia una bici blau cel, una camiseta lila de tires i uns ulls immensos. Li agradava la macroeconomia i, quan jo encara anava a classe, es veu que s'asseia unes files per davant meu. A partir d'aquell dissabte vaig tornar a anar a classe, però ara m'asseia sempre a la seva fila.

M'allunyo de la plaça de la Concòrdia, creuo Numància apressant el pas, amb l'absurda esperança d'allunyar-me d'ella, quan la distància que ens separa no es pot mesurar en metres. La xicranda de davant de Can Rosés s'abraça amorosa a un xiprer. Si te'ls mires de lluny semblen un sol arbre, florit i majestuós. Cadascú hi posa de la seva part. Alenteixo el pas, amb un somriure beneit als llavis. Quan m'adono que estic perdent la determinació ja és massa tard. Altre cop tinc més ganes de mirar enrere que d'escapar-me. Uns nens juguen a pilota amb poca traça, mentre dues mares, amb vestit jaqueta, se'ls miren de reüll mentre, segurament, critiquen als seus marits.

Quedàvem al bar de sempre, a la Plaça de la Revolució. Jo venia de la facultat. Aquelles tres assignatures que em faltaven, que si no hagués sigut per ella, allà s'haurien quedat. Ella arribava de treballar, amb el seu vestit jaqueta i el maletí que li havia regalat jo quan li van donar la feina, tot i que em va decebre profundament que entrés a treballar en una immobiliària. M'indignava aquella feina, l'oficina desangelada, el sou de becària, el seu cap cregut i greixós i aquell negoci immoral. Ella somreia resignada i deia que per alguna cosa s'havia de començar. Jo sabia que ella es mereixia molt més, però no sabia explicar-li. M'irritava, escopia retrets i burles que no em creia, amb un sarcasme que manllevava d'una part de mi que no em pertanyia. Volia dir-li que podia arribar molt lluny i només sabia fer-li entendre que havia començat a baix de tot. Algun cop va marxar plorant i llavors era a mi a qui considerava massa poca cosa per ella.

Miri on miri, apareixen traces d'una Gemma que, encara que fos lluny, no se n'havia acabat mai d'anar. He fugit del pis on s'amuntegaven els seus records com els diaris vells de la tauleta i me la trobo corrent pels carrers de les Corts. Dubto si continuar allunyant-me del pis, intentant continuar la fuga, o retornar vençut a fer-me el dinar i a esperar sense esperança de treure-me-la del cap. Mentre dubto un Clio blau cel va baixar per Numància.

Un Clio blau-cel, Creedence al radiocasset i la tenda de campanya al maleter. Les darreres vacances a Mallorca, ella volia anar a Escòcia, jo a Itàlia. Vam decidir estalviar per anar a Turquia l'any vinent. Estirats a la platja parlàvem d'un futur del que semblava que escampaven els núvols. Les tres darreres assignatures ja eren història, ara era jo qui em prostituïa treballant a la Caixa. La immobiliària havia deixat pas a una consultora amb seu central a Massachusets, mètodes de treball pretensiosos i caríssims, sous força precaris i, segons ells, excel.lents oportunitats de treball. El futur era blau-cel, com el Clio, com el cel d'estiu. Però fins i tot al cel de Mallorca hi romancegen núvols mandrosos.

Em rendeixo i enfilo el camí de tornada al pis. Comprenc amb resignació que els records no volen estar-se quiets a casa i que em perseguiran vagi on vagi. Camino amb el cap acotat, per no trobar-me amb cap altre bocí de la Gemma corrent pel carrer, però és inútil. Cal tan sols un moment de distracció, una noia que, amb passes decidides, em creua el carrer en direcció a Can Déu amb una carpeta vermella sota el braç.

La carpeta vermella del congrés que ha organitzat la seva empresa a Boston. Estaré una setmana fora, tampoc n'hi ha per tant. Per mi, una setmana sol al pis, una setmana per pensar si vull continuar treballant a la Caixa o si realment crec que aquest no és el meu lloc al món. Per ella una setmana per convèncer-se que està fent el que més li agrada en aquesta vida i que el seu límit és ella mateixa. Una setmana per fer plans de futur en els quals, és clar, jo sempre hi sóc convidat. A la tornada, les decisions precipitades, el retorn a un temps ja oblidat en què les nostres vides no s'havien creuat i tots dos teníem molt clar el que volíem, o no volíem ser. Jo vaig decidir que ella em volia transformar i que s'havia enamorat d'una imatge de mi que s'havia creat ella mateixa. Ella va decidir que era un immadur i que no deixaria escapar aquell avió. L'esperaven a Portugal amb una plaça de supervisora, un despatx per ella sola i un futur professional al que ningú s'atrevia a posar límits.

Miro al cel, no passa cap avió. D'aquí un parell d'hores arriba de Lisboa. Quan em va trucar la setmana passada no sabia si creure-m'ho. "N'estàs segura?" li preguntava compulsivament, intentant convèncer-me a mi mateix. Sí, n'estava segura, volia tornar, havia hagut de marxar per veure-ho clar. Encara no m'atreveixo a creure-m'ho, fins que no la tingui al davant no podré deixar que és una il.lusió que han bastit els records que em persegueixen.

Quan va dir als de la feina que es feia enrere i que volia tornar a Barcelona van intentar convèncer-la amb diners, promeses i amb porugues amenaces. Ella es va mantenir ferma, com sempre, i no li han pogut dir que no, és clar. Saben que no en trobaran cap més com ella. Jo tampoc.

Comentaris

  • Cada record[Ofensiu]
    RATUIX | 28-01-2009 | Valoració: 9

    es com un brot d'on neix molt més que un tros d'història. La manera com fa entrar en aquest estat on tot té significat, on tot aboca a un record d'algú, m'ha agradat molt.
    I molt bé també la descripció d'una Barcelona passejada, associada a instants bells i compartits.

  • l'he llegit d'una tirada[Ofensiu]
    ANEROL | 28-03-2008 | Valoració: 10

    tot i la seva malenconia, fas un repàs i ens portes a través dels records, amb un vaivé, al moment actual. El final, la resolució del relat el,com hi has arribat el trobo ben aconseguit, i m'ha deixat un bon gust a la boca

  • "Els records no volen estar-se quiets a casa"[Ofensiu]
    jacobè | 20-06-2007

    Una agradable passejada pel passat des d'un present inquiet, per paisatges barcelonins i costums conegudes. A través d'imatges divertides i descripcions sensibles.
    Quin final! No me l'esperava! Enhorabona al protagonista!

  • Records que no fan mal[Ofensiu]
    dacar | 03-06-2007

    M'agrada l'aire nostàlgic dels records que impregna tot el relat. I el seu ritme tranquil, pausat i meditat. Com a gairebé tots els teus relats. Ets un "autor tranquil", ja t'ho vaig dir. I m'alegra veure que has tornat.

    M'ha agradat molt la frase "la distància que ens separa no es pot mesurar en metres". Molt.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: