Gat de ciutat

Un relat de: quetzcoatl

Un conducte d'aire sospirant en un jardí botànic. Només un, dos segons mentre passo pel costat marcant el temps amb les bótes.
Les mans, a les butxaques, reconeixen tot d'objectes que han anat a parar a la foscor. Els acaricio: un raspall de dents, una cullereta, una caixeta de mistos, una moneda de poc valor. Veig un gat esmunyir-se dins un garatge mentre jo faig el mateix: passo edificis plens d'alumnes i entro sigilosament a classe; tard. M'assec al fons i em poso a escriure.


Un conducte d'aire sospirant en un jardí botànic. Allò fet per l'home és lliurat a l'abandonament pel simple fet que l'home no té el temps de parar-s'hi. És clar que ni les bótes ni els conductes d'aire es fabriquen pensant en els seus sentiments, però si un sospir és lleugerament trist l'home té la capacitat de no sentir res.

La ciutat està plagada d'obres a mig fer, d'edificis que cauen, de mobles abandonats i persones grises. Però els gats es coneixen les textures de les coses, perquè a base d'observar-les un dia es decideixen a refregar-s'hi el llom, la cara i els costats.
També saben entrar sigilosament als garatges i trobar conductes d'aire tristos, i amb unes moixaines fer florir les plantes del jardí botànic, mentre la gent passa ràpid sense sentir res.

Comentaris

  • sovintejen [Ofensiu]
    blaumar | 12-05-2007

    els gats feliços al voltant de persones tristes....

    salutacions

  • gats i poetes...[Ofensiu]
    neret | 13-04-2007

    ... saben trobar la bellesa en els racons més insospitats!

    feia molt temps que no et llegia i m'ha agradat tornar a fer-ho!

    felicitats pel relat!!

    jordi

  • Els gats...[Ofensiu]
    F. Arnau | 06-04-2007 | Valoració: 10

    He llegit el teu relat dels gats i he pensat en enviar-te un enllaç pel meu Teoria.
    Els gats de sempre m'ha captivat...
    Una forta abraçada!
    FRANCESC

  • Sovint tinc la sensació[Ofensiu]
    blaumar | 06-04-2007

    de que tots necessitem un gat per a nosaltres mateixos.

    Que nosaltres abandonem aquells mobles , avans tan preuats i després ignorats per la urgencia del nostre dia a dia.

    Escates seques, pell mudada però també racons on haviem estat feliços i potser jurat una fidelitat d'agosarada ignorancia.

    La vida és un sovint un riu massa esmolat.

  • Esplèndid[Ofensiu]
    Bonhomia | 03-04-2007 | Valoració: 10

    La tristor ja va envaïr pobles i ciutats pràcticament des del principi. La grisor és eterna, i la llum instantània. Una fotografia en blanc i negre d'una casa en runes podria ser el símbol tant del món urbà com del rural.

  • Elegància felina[Ofensiu]
    qwark | 02-04-2007

    T'he de confessar que no he acabat d'entendre el relat. Després, he llegit el comentari d'en Jere i, ara sí, només em queda un dubte: saben crear oasis de bellesa, els gats?

    També volia aprofitar per encetar una absurda discussió sobre els gats. Jo opino que són guais. Els felins tenen una dignitat i un magnetisme especial. Fins i tot tenen un punt d'encant que no tenen altres animals. Fixa't, no és el mateix que et diguin "ets una gossa" que "ets una gateta" (i menys en altres idiomes!).

    Ah, l'elegància felina! Qui sap llegir la veritat en els ulls dels gats?

  • Els gats són observadors [Ofensiu]
    Màndalf | 02-04-2007 | Valoració: 10

    murris, i saben el que els interessa... per altra banda són moltes vegades indomables i guardians de les seves llibertats... la ciutat, enorme i plena de multituds, sembla buida i determinats aspectes passen desapercebuts... tu t'esmunys, t'aculls a la teva llibreta de somnis i et preguntes on van els sentiments quan ningú els copsa, per què moltes meravelles estan tan soles...

    i jo et saludo la Mar de content i et dono una petonàs com un cabàs a cadascuna d'aquestes galtones eixerides...

    Smmuaaaaa@@@@sssssssss !!

  • Suau com el pèl d'un gat persa.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 02-04-2007


    M'agrada molt aquest fragment:

    "els gats es coneixen les textures de les coses, perquè a base d'observar-les un dia es decideixen a refregar-s'hi el llom, la cara i els costats.
    També saben entrar sigilosament als garatges i trobar conductes d'aire tristos, i amb unes moixaines fer florir les plantes del jardí botànic, mentre la gent passa ràpid sense sentir res."

    Crec que és l'ànima de l'assaig.
    I a mi partucularment els gats no m'agraden, els respecto, però em resulta una bestiola desagradable, esquerpa, orgullosa, i uns quants adjectius més que no dic perquè sé que a la web hi ha gent amant dels gats que m'aprecio molt i no els vull fer patir.
    Però aquesta descripció que fas gairebé em mou a fer petons als gats que em trobo pels carrers.
    Jo entenc aquesta descripció com una lloança d'aquesta capacitat d'observar, de palpar, de tocar, de "refregar-se el llom". També és un picada d'ullet a la capacitat de trobar bellesa en aquells objectes fabricats pels humans i desats perquè ja no són útils, quan probablement estan plens de misteri, de color, de possibilitats lúdiques, de bellesa... Una fàbrica abandonada, un taller solitari, una casa antiga plena de llibre vells i cartes esgrogueïdes en un calaix, un edifici que mai no es va arribar a acabar i que esdevé un castell per a uns infants, un alternador abandonat, una turbina, una tuberia de bronze dels anys cinquanta...
    A més del fons, d'aquest relat m'agrada la forma. Suau com el pel d'un gat persa peixat i rentat per unes mans que l'estimen. Simplicitat d'una prosa correcte, només amb un parell de faltes d'ortografia que de cap manera no espatllen la calidesa.
    M'alegro de tornar-te a llegir per aquí.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de quetzcoatl

quetzcoatl

90 Relats

822 Comentaris

161014 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Diuen que vaig néixer amb presses... a les escales de ca la llevadora. De la meva infància no recordo gairebé res, però devia ser maca.

D'adolescent m'agradava la creació i escrivia molt però "vivia" poc. Després d'uns anys d'efervescència em vaig apagar; vaig passar un parell d'anys una mica perduda, passiva i superficialment.
Finalment vaig fer les maletes i me'n vaig anar un temps a centreamèrica. Allà em vaig despertar del tot i vaig viure tan intensament que si m'hi hagués quedat el cor m'hauria estallat. Vaig tenir temps de sentir-me sola, acompanyada, enamorada, desolada; vaig fer projectes, vaig construir coses, vaig destruir-ne algunes i deixar-ne d'altres; vaig conèixer paratges i persones meravelloses; també em vaig començar a conèixer a mi mateixa; vaig obrir les portes del meu esperit, vaig créixer... A través de relatsencatalà vaig escriure i molt, i de moment ha estat la meva època més prolífica relatairement parlant.

Quan vaig tornar de centreamèrica, vaig estudiar infermeria i em va agradar molt —però no em veig treballant en un hospital o ambulatori. Vaig conèixer el meu home i vam començar a plantar i a ser més autosuficients. Des de llavors la sobirania alimentària i la salut humana i mediambiental són dos temes en els que crec i que em motiven molt.
El 2009 vam tenir una nena. És l'experiència més fascinant que he tingut mai i constantment aprenc i desaprenc coses a través d'ella. També és cert que des de llavors tinc molt menys temps per a mi i en conseqüència per escriure, però espero anar-lo recuperant. De moment intento ser tant bona mare com puc i combinar-ho amb l'hort i el dia a dia.
El temps passa volant però me n'adono que amb una bona actitud davant la vida, no cal esmerar-se en buscar la felicitat que tant vaig idealitzar en l'adolescència, després del primer amor. La felicitat és un camí i una manera de fer i viure. Som els únics responsables de les nostres vides i penso que amb intuïció podem acabar familiaritzant-nos amb l'atzar.
Tanmateix penso que també he de dir que no podem eludir la responsabilitat individual i col·lectiva que tenim envers les grans injustícies i profundes desigualtats que passen cada dia al nostre món.


Espero que us agradi algun dels meus relats!

teaspoontrader@gmail.com