El Cafè dels Desemparats. La mirada de la dignitat (Gelosia)

Un relat de: neret

Al diari que llegeix l'Arnau al Cafè dels Desemparats, hi ha una notícia sobre Darfur sense cap fotografia. És un article breu, com la majoria dels que arriben del Sudan, perdut enmig de l'allau de desgràcies que assolen el món. En la primera maqueta del diari, però, aquesta notícia ocupava mitja pàgina i la il·lustrava una fotografia que havia posat la pell de gallina a més d'un veterà periodista de la redacció.

No era una foto truculenta, no hi havia sang ni visceres, però, precisament per això encara era més colpidora. Hi sortia una nena d'aquella edat indeterminada que dicta la misèria, que es menja la infància amb dents de llop afamat. La nena mirava a la càmera sostenint un farcell entre els seus braços. L'escenari, difuminat darrera la seva cara, suggeria, més que mostrava, un camp de refugiats dessolat. No era el context, sinó la mirada de la noia el que feia mal. No era una mirada trista, de qui s'arrossega demanant compassió. Era una mirada plena de ràbia. Uns ulls que es clavaven a la càmera plens de dignitat, demanant explicacions. No suplicava ajuda, exigia una resposta.

El director la tenia encara damunt la taula i no en podia apartar els ulls. Era una imatge demolidora, que no es mereixia mitja pàgina a la secció d'internacional, sinó una portada per ella sola. Però no ho podia permetre. Arrecerat rere el seu escriptori se li escapaven les llàgrimes. No per la nena, n'havia vist morir massa els anys que havia estat exercint de reporter pels pitjors inferns que havia creat l'home. Plorava per aquella foto, la que ell mai no havia pogut arribar a fer. La que comunicava la indignació i la ràbia que ell havia experimentat tantes vegades. I ara una noieta acabada de sortir de la facultat, li enviava per correu electrònic.

No, no ho podia permetre, ell s'havia passat mitja vida buscant aquella imatge. Era massa bona per ser d'un altre.

Comentaris

  • Amb aquest relat[Ofensiu]
    Ze Pequeño | 19-02-2007

    m'ha passat una mica com ja m'havia passat amb algun altre: crec que hauria de ser més llarg. Penso que expliques molt en poquetes paraules i la concentració de la història en un espai acotat, m'ha provocat que el relat em sembli massa dens.

    Ara que, dens o no, llarg o curt, despertes la ràbia d'aquella gent aposentada que, per la pròpia frustració, decideix trepitjar als qui arriben i podrien ser més.

    Saps, ara començo a notar un fil conductor a cada relat, més enllà de l'escenari i el possible "lligam" entre algunes persones que hi apareixn (p.ex. l'escriptor i la noia que el llegeix). No sé, tots tenen alguna cosa que els lliga d'alguna manera més... ai, no trobo la paraula. No sé com dir-ho, més per sobre de tot això.

    Tant és, no em facis cas.

    Segueixo.


    Abraçadotes!

    Salz.

  • hola neret[Ofensiu]
    atram | 10-01-2007 | Valoració: 10

    tenia ganes de deixar-te algun comentari, després de rebre els bons consells i constructives crítiques dels comentaris que m'has fet. De nou moltes gràcies!

    M'he llegit algunes històries de la sèrie del Cafè dels Desamparats, i m'han agradat força totes, la llàstima és aquest format tant "enllaunat" que imposen, i que gent com tu,(i com jo), que ens agrada explaiar-nos describint detalls i situacions, no puguem allargar i enriquir una miqueta més la trama, doncs es fa difícil crear aquests relats concentrats sense que perdin el seu encant. Però tu ho has aconseguit de manera airosa. Penso que tots els teus relats són d'una elegància i d'una pulcritud com pocs. Aquest és dels que més m'ha agradat, vés per on, suposo que pel tema. He viscut de prop situacions al 3r món, he vist molta fotografia de reportatge de situacions de catàstrofe. Per tant he visualitzat perfectament aquesta foto d'aquesta nena, la seva mirada, és més, em ve concretament al cap una foto que va donar la volta al món fa uns anys, d'una nena envoltada amb una túnica roja i d'ulls verds en un camp de refugiats (ara no et sabria dir quin), ara fa uns 15 anys. Precisament, llavors, amb tota aquesta descripció que ens sitúa perfectament en aquest ambient de rabiosa misèria, toques la fibra sensible, i sembla que aquest home es commogui per la força de la imatga i la ràbia d'indignació d'aquell ésser retratat... però no. Al primer món, encara, són més importants, per damunt de tot, altres coses, com la rivalitat, la competitivitat, l'individualisme i l'èxit professional. Per això plora. I veiem l'ànima pobra d'aquest periodista, fracassat, que no ha entès res ni ha après res voltant com a reporter per aquests móns plens de miseria i guerres.

    Majestuosa prosa que amb naturalitat i senzillesa ens aboca al contrast final de les dues ànimes, la retratada i la present. Dues existències miserables, totes dues amb ràbia a dins, per dos motius ben diferents: un de noble, que parla de la injustícia i de la humanitat en majúscules. L'altra parla de la limitació i atrofia de l'esperit de l'individu.

    Molt ben trobada la imatge:

    d'aquella edat indeterminada que dicta la misèria, que es menja la infància amb dents de llop afamat

    doncs és talment així, molt suggerent de la cruesa que envolta la infància a mig món.

    Enhorabona, m'ha agradat molt conèixer-te, llegir-te i comentar-te!

    atram

  • Aquest fluixeja una mica.[Ofensiu]
    rnbonet | 24-12-2006

    Que simplement vol dir que demana més espai. Que la història és massa densa per deixar-la en només en tres-centes paraules. Que no és una anècdota més. Que cal desenvolupar-la, 'ornar' la mirada, per despertar consciències.
    Per ser un "enrollat" sovint -tu ho has dit- no et van mal les 'intervenciosn curtes'!!!
    Molta salut i molta rebolica, xicon!

  • Realment boníssim!!![Ofensiu]
    Nurithy | 23-12-2006 | Valoració: 9

    M'encanta la idea, però, si et valoro amb un 9 i no amb el 10, que et mereixes, és perqué m'agradaria veure un relat més extens on tinguessis ocasió de descriure-ho tot tal i com es mereix!

  • el talent de la becària[Ofensiu]
    qwark | 20-12-2006

    Toques molts temes amb molt de suc. En primer pla, la gelosia i aquest ordre preestablert on els becaris lluiten en inferioritat de condicions contra els amos de les poltrones. El talent és assassinat pel poder, temorós de ser desallotjat i envejós per tot el que no ha pogut esdevenir. El poder reconeix en l'art una fita superior, que no es pot conquerir pels mitjans amb que s'ha conquerit el poder. Després, secundàriament toques temes sensibles com les catàstrofes que, als ulls dels periodistes no són més que part de la feina. No importa gaire que la gent pateixi, a no ser que hi trobem una notícia que es vengui.

    El relat és molt bo i no és senzill millorar-lo. Però potser, per segui la tònica dels anteriors (si això fos important per a tu) caldria enllaçar-ho una mica amb el Ferran i ambientar-ho millor en el cafè (com has fet en els altres). Però és difícil decidir què hauries de treure per deixar-hi espai.

  • Portada del Life[Ofensiu]
    Biel Martí | 20-12-2006

    Les portades de la revista nord-americana Life, sempre tant idolatrades i per on han passat els millors reporters gràfics del món, seria un bon lloc per la fotografia. M'encanta com descrius la imatge, sense explicar cap tret físic de la nena (noia) sinó només amb les sensacions que causa, envoltada de tot el que la tormenta. Fas un exercici descriptiu força impecable i això, al meu parer, demanava un final més dràstic. El mateix, però amb més cruesa. No vull dir que no sigui cru, que ho és, però la manera com ho escrius (és clar que el relat és curt i limita) per mi, encara que suficientment clara i ajustada al relat en general, li calia un punt de sadisme. O sóc jo que sóc un malalt? El relat però, com deia abans, és una descripció de percepció molt i molt bona.

    Biel.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: