El Cafè dels Desemparats. El lloc que ens pertoca (Culpa)

Un relat de: neret

El llibre que llegeix l'Helena, la noia que remena el cafè amb llet en una taula apartada al Cafè dels Desemparats, ha aconseguit arrencar-li un somriure. I no és tasca fàcil darrerament. Potser la història que explica no és res de l'altre món, però la discussió entre dos vellets a la Plaça d'Osca li ha semblat que tenia un toc entre tendre i cruel. Com la vida mateixa.

Fa un glop de cafè amb llet mentre pensa on l'ha dut la seva vida. Deixa el cafè a la taula i mira al seu voltant. Aquest és el lloc en el món que li pertoca, una taula solitària en un cafè rònec d'un barri humil. Un cafè amb llet i un llibre de la biblioteca per matar el temps mentre espera que sigui l'hora de la propera entrevista de treball. A la nit, l'espera l'habitació de color blau pastel de la casa dels seus pares.

Ella creu que no hauria d'estar aquí. Malgrat que ja ha perdut l'esperança d'arribar a ser l'advocada de prestigi que somniava quan va entrar a la universitat. Malgrat que les feinetes que li han anat oferint, no han fet més que llastrar-li les ganes de somniar. Les il·lusions s'han quedat pel camí, aquell que li havien marcat des de petita, però que, contràriament al que li havien promès, no duia cap a la felicitat.

Cansada i desil·lusionada, es pregunta, tossudament, què hi fa ella, la que a l'institut tenia un futur prometedor, la que tothom deia que arribaria lluny, asseguda en una taula solitària d'un cafè. I només se li acut una resposta. És ella qui no ha estat a l'alçada, qui per indolència, per deixadesa, ha deixat escapar les oportunitats que se li han presentat. O potser és més senzill, potser simplement no les ha sabut veure, i ara només són trens que ja s'han perdut a la llunyania. I ella continua, asseguda, cansada, veient passar la vida.

Comentaris

  • el llibre de la vida[Ofensiu]
    Avet_blau | 27-12-2008 | Valoració: 10

    No sempre els camins de la vida
    porten als somnis,
    jo diria que quasi mai.
    Ningú desde la vellesa,pot assegurar
    haver complert amb els desitjos e il·lusions;
    però la vida es un llibre de coneixements
    que cal escriure, encara que al final,
    no s' assembli gens a la proposta inicial.

  • Ze Pequeño | 26-01-2007

    Un sol personatge que omple el relat només amb uns pensaments que molts, alguna vegada, hem tingut. Potser això és un punt important per aconseguir aquesta proximitat entre el lector i la noia que t'han esmentat més avall. I és cert, la proximitat és palpable.

    M'ha semblat un relat racional. A veure si sóc capaç d'explicar-me: la reflexió de la noia no dramatitza en excés, és sensata i sembla pensada amb el cap ben fresc. Tanmateix, contràriament al que podria semblar això que acabo de dir del cap fresc, els pensaments de la noia decauen, sembla que es deixin portar per la rutina cansada i avorrida que porta la noia, lluny dels seus somnis, fins que cauen en una mena de passivitat que es veu en l'actitud de la noia "I ella continua, asseguda, cansad".
    a, veient la vida passar.

    Bona la comparació de "tendre i cruel" com la vida mateixa. Ja introdueix d'alguna manera que el relat que seguirà al voltant de la noia tindrà un punt de tendresa, i alguna dosi de crueltat, per la situació d'ella. Per aquest sentiment de la noia mig de frustració, mig de decepció. I amb un punt d'autocrítica en el moment en que pensa que ella ho ha fet així, deixant passar de llarg alguna oportunitat.

    Em fa ràbia. M'agafen ganes de sacsejar la noia per les espatlles i dir-li que les oportunitats sempre hi són; cal que tinguem els ulls oberts i valor.

    Carai, amb tot, amb aquest relat he tingut l'oportunitat de sentir llàstima, de veure'm identificada en algunes aspectes, de tendresa (la discussió entre dos vellets... m'encanta!), veure un bri de resignació, m'he sentit perduda en la pell del personatge he sentit desencant per la vida... i tot això... quantes eren, 330 paraules màxim? No està malament. I tot per una noia que pren un cafè i pensa una mica...

    Abraçadotes!

    Salz.

    P.S. Aix... ho sento... potser m'he pillat una mica...

  • Buscar raons per justificar-se[Ofensiu]
    Biel Martí | 16-12-2006

    Buscar raons per justifcar-se d'una situació, d'un present que en el passat veiem com un futur brillant i no és així. La tendència general de les persones és cercar culpes externes: que no és el moment, que aquell no m'ho ha posat fàcil... però la noia es troba finalment a ella mateixa com a causant del seu propi esdevenir, i encara que és una visió realista, fa més trist encara el relat, perquè no es planteja canviar-ho, sinó que sembla viure-ho amb ressignació.

    Biel.

  • retrat d'una aspirant a mileurista[Ofensiu]
    qwark | 11-12-2006

    Toques molt de prop un tema candent, una instantània de la nostra generació (dic nostra sense saber molt bé quina edat tens). Malgrat el pressumpte fracàs educatiu, les universitats ofereixen un excedent de llicenciats que, després de dues decades d'estudis es veuen sense un lloc digne al mercat laboral.

    És interessant que almenys la protagonista vagi un pas més enllà de la simple queixa (oh, que injust és el món!) i intenti analitzar per què es veu en aquesta situació.

    Molt bé per la proximitat, que acosta al lector molt a prop de la protagonista.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: