Cercador
Tornada
Un relat de:- Compartir:
Des de la sorra, magre i recobert de parracs, reposava de cara al mar i el fil blavós de l'horitzó, sota la fina capa de núvols que vagarejava vers l'oest. Al meu davant, les onades avançaven i retrocedien a través de tota la línia de la platja, la qual naixia lluny a la meva esquerra després dels espadats i s'acabava força a la meva dreta, a causa del tomb brusc que feia la costa de l'illa. Un lleuger ventim m'acaronava la colrada pell i els pensaments, difusament i poc estructurada, em rondaven el cap.
L'estat d'ensonyament inicial va derivar més tard en una petita capcinada, que no em permeté percebre el moment exacte de l'esdeveniment. Quan vaig obrir els ulls, el masteler ja havia tret el cap per l'horitzó i tot el vaixell es mostrava apropant-se veloçment cap a la costa. A la meva vista encara petitó, però creixent amb rapidesa.
L'estómac va comprimir-se'm i revoltar-se al veure aquella nau apropant-se cap a mi (cap a mi!), després de tants anys d'espera. Què se'n devia haver fet, del món, durant el temps del meu exili? Devien ser encara humans, humans com jo, els tripulants del vaixell que acudia a rescatar-me?
Vaig girar el cap cap a la selva que creixia desfermadament al meu darrere, sobre el terreny fèrtil que una mica després escalava amunt de forma abrupta, i que finalment deixava pas a aquell pic estrany, ¿amb forma d'ocell?, que coronava l'illa des del fons. Des d'allí on em trobava, tot semblava silenciós, com adormit, al marge.
La nau s'apropava, i amb ella tot de records em retornaren a la ment, però ja desfigurats, com esborranys d'alguna cosa que havia estat. Els anys d'aïllament com a nàufrag havien convertit el meu passat anterior en alguna cosa difusa i fantasmal, gairebé abstracta, i ja no es tractava ben bé de vivències, sinó de somnis nocturns. Havia passat massa temps sol a l'illa, de manera que qualsevol altre tipus de vida era per a mi un miratge, una cosa aliena. Si bé mai no havia parat de cercar mitjans per a aconseguir el rescat, al final ja ho feia com una rutina, sense esperança i convençut del meu fracàs.
I llavors, de sobte, bo i contradient-me havia aparegut aquell vaixell. Una avançada de la humanitat, que allargava la mà al seu fill pròdig i l'acollia de nou. Però alguna cosa no rutllava; el terror, com inacabables gotes de pluja al meu damunt, em colpejava en petites pessigades des que havia distingit la nau que s'acostava. ¿Per què? Mai no ho he entès del tot; només he aconseguit intuir-ho, lleument, com si es tractés dels sentiments d'algú altre, els quals jo miro de dilucidar.
La civilització, aquell monstre sorollós i matusser, amb els seus assumptes tèrbols i les seves coses del dia a dia, m'obria les portes, però jo, com havia de comportar-me davant d'allò? Quina mena de paper li havia de fer després de tant de temps? Encara avui em sorprèn que un assumpte tan poc material em regirés llavors el cervell d'aquella manera. Suposo que la solitud, o potser aquell entorn tan poc ortodox, van tergiversar el meu punt de vista fins a fer-lo del tot estrany, segurament incomprensible; va ser com si un titellaire maquiavèlic hagués pres el control dels meus fils, un per un, de manera que tot el que vaig fer arribat aquell punt ja no tenia perquè resultar-me enraonat.
Sigui com sigui, el que s'esdevingué fou el següent:
La nau havia retallat la distància que la separava de mi fins que ja podia apreciar-ne clarament els contorns i distingir-ne els mariners que esperaven a coberta. Just en aquells moments, recordo que tot em feia por, era poc més que un manyoc de terror i dubte, tal com si el que m'hagués d'arribar no fos la salvació, sinó una sentència nefasta. Del tot dominat per l'instint, els meus actes van començar a encadenar-se sense passar prèviament per la duana del raonament. I així, com si es tractés d'una decisió natural, em vaig veure de cop i volta retrocedint, passa a passa, fins a acabar tombant-me i arrencant a córrer cap a l'interior de la selva.
No vaig parar fins que els esbufecs eren ja com una substància enganxifosa que em garratibava els músculs i m'enterbolia els sentits. Havia arribat al mateix cor de l'illa. Vaig arraulir-me rera uns arbustos i allí, sense pensar en res, vaig esperar que s'oblidessin de mi.
Com he vingut a dir, no entenc perquè ho vaig fer. Malgrat això, d'alguna forma aleshores em va semblar del tot necessari, imprescindible, com una conclusió que reverberava de ben endins meu i que, amb tot el que havia viscut, no podia ser de cap altra manera.
Comentaris
-
taller ronda 4[Ofensiu]neret | 27-05-2007
Bona tarda,
aquest és el primer relat que et llegeixo i diguem que la foto de la biografia i el pseudònim m'han servit per entrar en matèria.
Un relat molt mariner, sobre un dels temes arquetípics: el nàufrag i la tornada a la societat. Com diuen més avall, no és un tema massa original ni el desenllaç és molt sorprenent, però voleu dir que queden temes originals encara?
D'entrada m'ha agradat com expliques la història. L'estil està molt depurat i jo no t'hi he sabut trobar errades (alguna n'hi pot haver, però vaja, el relat està molt polit). El lèxic que utilitzes és ric i amb remisniscències marineres que encaixen molt bé amb el que expliques. L'estructura és lenta, amb frases volgudament llargues. No trobo que sigui dolent, potser fa el relat més espés i crea la sensació de que no hi passen coses, però en canvi vesteix molt bé les coses que passen.
La història en sí, és coherent, s'aguanta bé, encara que no sorprengui. Potser és l'única pega, que el relat està molt ben escrit, però que tampoc no ens has explicat res que se'ns quedi a la memòria. O sigui, que el relat ens ha entretingut, però no busca anar més enllà. Potser, donat que es veu que escrius bé, podries treure més suc a la història.
Dons això, que m'ha agradat descobrir-te. Fins la propera
Jordi -
Taller literari. ronda 4[Ofensiu]pivotatomic | 26-05-2007
Hola, Grumet. Aquest és un dels primers relats que et llegeixo i t'he de dir que m'ha sobtat el nivell formal que assoleixes. Et qüestionaria la puntuació del relat (frases molt llargues, algunes vegades sense les comes per marcar les subordinades) i algun petit error (Unaquimera te'n destaca algun i jo afageixo aquest:
"de cara al mar i el fil blavós de l'horitzó"
que crec que hauria de ser
"de cara al mar i AL fil blavós de l'horitzó".
De totes maneres, però, formalment em sembles un autor per damunt de la mitjana del web. Felicitats, doncs.
Molt menys interessants resulten els comentaris al voltant del fons del text. Del contingut. Bàsicament perquè, si exceptuem errors flagrants, tota la resta és discutible. En tot cas, però, jo t'apunto el que m'ha despertat la lectura del teu conte...
D'entrada, m'ha semblat previsible. És a dir, és un relat amb un gir final inesperat (el naufrag té por de ser rescatat)... d'allò menys inesperat. Perquè, de fet, el relat, tal com l'has fet, no podria tenir altre final possible (vull dir, si el rescaten, quina gràcia tindria la història??)
La pega, però, és que no hi ha sorpresa... però tampoc hi ha una explicació de l'actitud del tipus. O sigui, veu el vaixell, te por i fuig. Per què?? No ho sap ni ell. I con esto y un biscotxo, hasta manyana a les otxo! Francament, com a lector m'he sentit una mica decebut, perquè, un arriba al final i és pregunta... què m'ha volgut explicar aquest autor? I, la veritat. No ho sé i tinc els meus dubtes que tú mateix ho sàpigues.
El relat, doncs, em sembla ben escrit. Però no hi ha sorpresa, ni moralina, ni explicació. El tipus fuig, no spa per què i amb això ens hem de conformar. Jo no em conformo massa... Però, d'altra banda em sembla obvi que saps escriure i tens històries per explicar de manera que... et seguiré llegint.
Salut
Per cert, el relat que jo he triat per aquesta ronda és "El joc i el destí".
-
Retorn o permanència[Ofensiu]Unaquimera | 15-04-2007 | Valoració: 10
Un bon relat per inaugurar la nova referència, un canvi de nom que s'adiu amb la temàtica, una fotografia absolutament adequada per al text... plas, plas, plas!
Assoleixes en aquest cas un nivell narratiu alt, amb frases denses que s'allargassen sense por i se'n surten amb èxit de la seva extensió gràcies a una puntuació amatent.
He trobat algunes comparacions molt treballades: "el terror, com inacabables gotes de pluja al meu damunt, em colpejava", "com si un titellaire maquiavèl·lic hagués pres el control dels meus fils, un per un", "els esbufecs eren ja com una substància enganxifosa que em garratibava els músculs i m'enterbolia els sentits", "com una conclusió que reverberava de ben endins meu" i repartides a prou distància com per estalviar l'excès.
La trama està ben portada, demostrant una ferma coherència interna: Breu i precisa la presentació amb un tempo calmat, un nus ferm amb una sorpresa que introdueix la tercera part, més activa i més ràpida, i arriba a un final ben escrit, però inquietant, per tot el que deixa a la imaginació de qui ho llegeix...
Ja que tots dos estem impregnats de l'esperit dels comentaris propis del Taller, t'apunto algunes petites coses que he trobat per si et poden fer servei:
- "Vaig girar el cap cap a la selva": Vaig girar el cap envers la selva o Vaig girar el cap en direcció a la selva evitarien la cacofonia.
- "em colpejava en petites pessigades": em sembla que "amb" resultaria més apropiat que "en".
- ¿Per què?: en una pregunta tant breu només cal un signe d'interrogació, al final;
- "¿amb forma d'ocell?" només una interrogació, al final; potser si la qüestió anés entre parèntesi s'aconseguiria l'efecte de reflexió al marge del fil narratiu.
- "Suposo que la solitud, o potser aquell entorn tan poc ortodox, van tergiversar el meu punt de vista fins a fer-lo del tot estrany": per mantenir el verb en la forma plural "van", caldria substituir "o potser" per una "i"; si no es fa així i el subjecte només és la solitud, el verb ha de ser "va", per guardar la necessària concordança.
- "enganxifosa": jo també utilitzo aquest adjectiu, però no hi és a l'enciclopèdia, que proposa "enganxós-a".
Com de costum, has aconseguit un bon relat, que ha estat una lectura molt gratificant: ben fet, grumet!
Tornaré, és clar, a llegir més coses teves que tinc pendents!
Fins la propera coincidència, t'envio una abraçada marinera,
Unaquimera
