El joc i el destí

M'agrada l'article, però siguent francs, tinc per costum no llegir gairebé mai del tot articles llargs, però m'he llegit els tres pàrrafs inicials, i ho he trobat molt curiós.

És veritat que, a vegades, en l'ambient quotidià, el metro, jugar a daus, a cartes, et trobes amb situacions que no t'esperaves, que et xoquen molt... Suposo que és una mica com jugar al Monopoly o a un bon videojoc, que la mecànica de la situació crea situacions de tensió.

Deixa'm que et faci el consell de dividir els articles en vàries parts, com faig jo amb Osset de peluix.

Ja seguirem parlant. Una abraçada!!

ei company!

ja m'he llegit el relat i el comentari s'està coient... ja te'l passaré per mail. Et diria resumint que m'ha agradat la idea (m'ha recordat al paul auster, tot el tema de l'atzar), però que potser es podria polir una mica la forma perquè en alguns moments trobo que es fa una mica encarcarat...

ah, i m'han agradat molt els ulls nocturns de la noia!

fins aviat

Una pugna entre la casualitat i la voluntat, una juguesca amb el destí de qui ningú no pot sortir indemne. Un relat original sobre la incomunicació de les parelles, sobre les mentides i les veritats no dites, sobre els sentiments de culpabilitat capaços de minar qualsevol tipus de relació.

Déu juga a daus. En la teva història, els daus es converteixen en línies de metro i mirades robades. L'estructura és lineal: les instruccions, les primeres partides, les trampes, els remordiments; el retorn als inicis d'un boig que no pot fugir de les seves obcessions. De botxí a víctima: l'instigador es converteix en esclau de les seves pròpies normes, incapaç de canviar-les, incapaç d'adaptar-les a la nova realitat; incapaç de creure que el destí li pugui somriure després d'haver-lo volgut ridiculitzar. Una història sense una gran força dramàtica, però que sap guanyar-se l'interès del lector i és capaç d'arrossegar-lo a través de les paranoies del protagonista, que el submergeix en la lectura presentar-li la dialèctica d'un amor impossible: un personatge viu (la Verònica) vers un personatge de cartó-pedra incapaç d'evolucionar (el protagonista).

La història és interessant i el conflicte atraient: la narració, excessivament complicada. Des del meu punt de vista (subjectiu, criticable i discutible), els tres primers paràgrafs es converteixen en una barrera pràcticament infranquejable per un lector ocasional. Contingut excessivament abstracte i sense un objectiu definit (Impossibilitat de llegir en el metro? Pel·lícules americanes? Gustos del protagonista?). Frases complexes i de difícil lectura ("Potser, perquè en el fons ets un somiatruites i no has perdut l'esperança de viure un gran amor al què has conegut per caprici de l'atzar, com els passa als protagonistes de les males pel·lícules americanes, que a tu tant t'entusiasmen").

Reflexions que es converteixen en absurdes just quan el lector comença a reflexionar, preguntes sense resposta que el lector no sap com interpretar: té sentit continuar llegint quan el primer paràgraf no importa ni al narrador de la història? ("Simplement, ho vas fer. I prou.") Descripcions detallistes que el lector s'empassa i visualitza en la seva ment, descripcions que de sobte es converteixen en paper mullat i defrauden les expectatives del lector: per què tantes paraules per descriure una persona si, amb quatre adjectius mal col·locats, hauríem obtingut el mateix efecte? ("Encara que, per ser sincers, si hagués estat morena, esprimatxada, alta i dotada d'una elegància glacial, t'hauria atret igualment. Tens un ventall de gustos tan ampli!")

"D'aquell passatemps que creies inofensiu però que t'havia de marcar la vida. Per sempre." No és fins al final del tercer paràgraf que la història agafa volada. Les frases continuen sent un pèl enravessades, però a partir d'aquí la història pren entitat per si sola. Les reflexions deixen pas a l'acció, les descripcions esotèriques s'integren amb la narració; el món interior del protagonista s'enretira el suficient com per descobrir el que interessa al lector: la història.

Des del meu punt de vista (repeteixo, totalment subjectiu), els tres primers paràgrafs desllueixen la història. Ansioses de protagonisme, les frases inicials eclipsen la història i expulsen al lector dels teus dominis. No seria millor integrar les reflexions en la narració? Presentar-les quan el lector ja s'hagués involucrat en la història i entengués el motiu de les mateixes? Escriure-les, en definitiva, quan el lector estigués disposat a llegir-les?

En conclusió, la història em sembla interessant i la dialèctica casualitat-voluntat atraient. Tot i així, intentaria resituar en el text les reflexions inicials i reestructurar les frases per agilitzar-ne la lectura.

Una abraçada!

EmmaThessaM

Hola pivot,
m'he mirat per sobre una mica els comentaris que ja t'han fet al relat. Segurament em repetiré (ja que no els he llegit amb cura). Ho sento. Ah! i perdona també pel retard en el comentari.

La sensació general que m'he endut d'aquest relat en concret és que està una mica forçat. M'agrada molt com escrius i no cal que et digui que ho fas molt bé perquè ja ho saps, però aquest relat sento com si s'enganxés en algunes cantonades, a algunes frases. M'ha semblat un 'part amb complicacions' :-)
Sovint he tingut la sensació que 'traduïes' al català, sobretot pel que respecta a expressions o frases fetes, i es notava una mica pretensiós. No sé si ha estat degut a l'ambició per explicar la història fent que l'expliqués el mateix personatge, com si parlés amb si mateix. Penso que la tècnica és difícil i no sé si els resultats compensen. Vull dir que és difícil mantenir un relat descrit pel personatge que es parla a si mateix.

T'assenyalo alguns punts previs al comentari general:

Errors ortogràfics: línies (no línees), no sé si és ‘intrincada' o intricada.
Un petit error de tecles, al final de tot del relat: ‘La buscàs sense importar el temps que et porti i, si arribes a trobar-la, tornaràs a jugar. Aquesta vegada sense trampes', suposo que volies dir ‘ La buscaràs(..)'
Els mots o termes en altres idiomes, els posaria en cursiva (p.e. maggioratta)
Expressions que m'han semblat estranyes:
caprici de l'atzar -em sembla una traducció del castellà.
males pel·lícules- no em queda clar que 'mala' sigui correcte en català, en l'accepció de 'dolenta'
t'atrauen amb una força irresistible- jo hauria dit 't'atrauen irresistiblement'
'De totes maneres... què importa ara(...)?- jo no hauria posat punts suspensius i la frase és una mica estranya. 'De totes maneres, què importa ara el motiu perquè vas començar a jugar? (tot i que no m'acaba de convèncer el 'què importa').
'La situació, però, tampoc mancava d'avantatges'- jo hauria dit: la situació, però no estava tampoc mancada d'avantatges (però és una bajanada meva eh!)

Les construccions que utilitzes em resulten una mica forçades. Per exemple: 'el que sí recordes és el moment precís de l'inici'; 'al cel amb prou feina si hi quedava un brasquer pansit de llum solar'
Tot el segon paràgraf el trobo una mica recaragolat (vaja és la impressió que em dóna com a lectora). No dic que estigui malament però costa de llegir. Una proposta (que no tens perquè fer-ne cas). Ja sé que brasquer és una altra cosa, però no em convenç a dins la frase, tampoc m'agrada el 'si hi quedava'
'El que recordes perfectament és el moment precís en que es va iniciar el joc. Va ser (...). Quan vas plegar, al cel amb prou feina hi quedava un caliu pansit de llum. Els carrers, en canvi, brillaven sota (...).
La frase que ve a continuació és complexa: 'Tu però, no canviaries la claror del dia per la de tots els watts del món, de manera que el tràngol de soterrar-te en el laberint impersonal que formen les línies del metro se't va fer una mica menys feixuc'. (menys feixuc que què?, on és la part prèvia amb la que ho compares?, ja sé que ho compares amb el fet que a ell li agrada més la llum dels watts però queda una construcció estranya).
Proposta:
En principi, hauria posat punt: 'Tu però, no canviaries la claror del dia per la de tots els watts del món'. 'El tràngol de soterrar-te en el laberint impersonal que formen les línies del metro, se't feia menys feixuc que a la resta de mortals'. O sense punt: (...) watts del món, per això el tràngol de soterrar-te (...). En tot cas, el 'de manera que' no m'agrada.
Llavors posaria un punt i apart, i començaria amb 'Com cada dia, (...)', per deixar una mica enrere la descripció sobre el tema de les llums i encetar la descripció dels actes que fa a continuació:
'Com cada dia, després d'introduir la tarja a la ranura, vas disposar-te a recórrer de cap a cap la línia vermella'. No sé fins quin punt cal explicitar el fet que introduís la tarja. Vull dir, jo seria més breu: 'Com cada dia, vas disposar-te a recórrer, de cap a cap, la línia vermella' (però vaja, el nivell i la profunditat de les descripcions van a gust del usuari; jo aquí en concret, no m'hauria detingut a descriure massa, com tampoc hauria enumerat les estacions per les que passa). O potser com a molt:
'El metro anava ple i les estacions se succeïen amb idèntica i monòtona inexorabilitat: Urgell, Rocafort, Espanya i fins als ferrocarrils de la Generalitat.'
M'agrada el fragment que ve a continuació en el que parles del moment en que va establir les regles. La descripció però que fas de la noia pot ser una mica controvertida. En primer lloc no sé si tothom sap què és una maggioratta (jo personalment no ho sabia i ho he hagut de buscar per entendre-ho bé, però vaja això possiblement és més una qüestió d'incultura lèxica meva). No em convenç això de 'l'aguait de classe', entenc què vols dir però la paraula 'aguait' no sé si és molt idònia.
Trobo que el fragment és irònic, està ben portat i quan l'he llegit m'ha permès imaginar perfectament al protagonista emetent un somriure per a si mateix generat pels seus pensaments sobre com li agraden totes les dones, siguin com siguin.

Si la rossa va baixar a Florida, el teu protagonista va baixar a Avda. Carrilet (no és que ho hagi mirat, com saps sóc de la zona). Esmentar aquestes dades però (si bé a algunes persones ens ho pot fer més familiar) no sé si, per un lector anònim pot ser interessant o necessari. Respecte aquest paràgraf, comentar-te que no hauria posat el 'per sempre' després de punt, sinó després de coma. L'èmfasi (per la pròpia paraula 'sempre') ja l'aconsegueixes posant-ho entre comes.

On dius: 'Un cop escollida l'altra jugadora, es tractava d'endevinar a quina estació baixaria. Si ho feia, l'havies de seguir pels túnels, endevinant sempre quina direcció prendria.'
Jo posaria: 'Un cop escollida (...). Si ho feies (...)'. El que vull dir és que, donat que estàs parlant d'endevinar on baixa penso que és més coherent, referir-se a continuació al fet d'haver-ho endevinat o no, i no al fet de que la noia baixi.
Repeteixes una mica 'endevinar', pots posar altres mots com encertar.
Un cop crec que he entès de que va el joc, penso que és molt complicat: endevinar els moviments de la noia abans que els faci!. Aquí començo a entreveure la personalitat malaltissa del protagonista, o si més no, la seva psicologia una mica estranya.
La frase:
' Poc a poc, a força de repetir el procés, aquell ritual, en el fons, ara te n'adones, aquella recerca desesperada, es va anar convertint per a tu en una necessitat ineludible'.
està una mica desordenada pel meu gust.
Jo la posaria així (en cas de que vulguis conservar totes i cadascuna de les paraules que has posat; personalment, en trauria alguna):
'Poc a poc, a força de repetir el procés - un ritual en el fons, ara te n'adones - aquella recerca desesperada es va anar convertint en una necessitat inevitable (o qualsevol sinònim 'd'ineludible'. Ja has fet servir aquesta paraula abans, encara la recordo i això és significatiu - o bé la paraula no em convenç, el concepte de necessitat ja de per si és inevitable - és redundant dir inevitable necessitat?-, o bé la paraula fa massa poc que s'ha dit).

El fragment que ve a continuació m'agrada especialment perquè és on, de manera molt clara, explicites què està passant. El protagonista juga una partida amb el fat - m'ha recordat el Setè Segell- i, justament, ho fa en un entorn oníric, laberíntic. Amb aquest fragment has creat una imatge fantàstica, per mi la millor de tot el relat: el teu personatge front la vida, front la incertesa, front l'inevitable, intentant guanyar la partida a una suposada mà - el fat-, volent-se avançar, volent ser més llest que el destí. He trobat el fragment molt estimulant i m'ha fet pensar en com en som d'il·lusos els humans pensant que amb la nostra mirada podrem explicar tot el que passa al nostre voltant, sense adonar-nos que, a l'hora, nosaltres també som el nostre voltant.
M'ha agradat també la combinació de mots i adjectius que has utilitzat. Poètics en algun sentit però sense passar-se. En la justa mesura!

Respecte el final del següent paràgraf, jo hauria posat coma a: (...)l'esperança del qui sap que l'endemà el joc tornarà a començar, que les oportunitats són infinites', perquè penso que encara estàs parlant del mateix. O si vols posar punt i seguit, millor canviar una mica la frase: Les oportunitat són infinites! (és a dir, jo trauria llavors el ‘que').
A la frase ‘I VA SER potser perquè ja havies jugat tantes vegades, quan vas tornar-hi un càlid vespre de juny res no et va prevenir que aquella vegada seria diferent' jo li posaria el ‘va ser'.
A ‘brusa negre' no em queda clar si és correcte, quan el substantiu és femení posar ‘negre' o ‘negra'; jo sempre poso ‘negra' però m'has fet dubtar. M'ha agradat molt el fragment on descrius la situació de coneixement amb la Verònica, es fa lleuger i amè de llegir. És fresc i agradable, molt més que tot el fragment de relat previ. En aquest sentit, trobo que has sabut transmetre la sensació que viu el protagonista, saltant-se les regles és com si se li obrís una finestra a l'esperança. La redacció del fragment transmet això, ens fa arribar aire als lectors. M'ha agradat!

Comences, després, una reflexió. A parti d'aquí el text dóna un petit gir important. Has deixat el carrer i les aventures del teu protagonista per començar a fer preguntes més o menys existencials o transcendents. És curiós però que el protagonista comenci a pensar en això, quan encara està amb la Verònica. No sé, jo solc pensar en aquestes coses quan estic sola, si estic acompanyada per algú que m'agrada em deixo portar per la presencia de l'altre.. però vaja, no dic que no sigui possible.
Trobo curiós, en el bon sentit, que el protagonista (psicològicament parlant) doni voltes al fet que no ha obrat del tot honestament, quan, al cap i a la fi, el joc se l'ha inventat ell. M'ha donat que pensar, com en som d'estranys i com nosaltres mateixos ens posem regles massa estrictes que, sovint, es giren en contra nostre (fins perdre el món de vista: pensar que el que està vivint és una mentida pel simple fet que no ha seguit les normes del seu joc!, increïble, però molt plausible. Els humans som molt estranys :-)

El final del teu relat m'ha semblat una cançó de blues. M'explico: deixa una sensació de regust agredolç. Si t'he de ser sincera, el que més m'ha agradat ha estat el final i la psicologia que has sabut dibuixar del personatge. El personatge però sembla que no ha après res. Dóna la sensació d'un ésser malaltís, obsessiu que no és capaç d'acceptar tot allò bo que li pot donar el destí, la causalitat perquè s'ha embrancat en una lluita irracional precisament contra aquest destí. El que creu que necessita és el joc i poder vèncer al destí, quan no s'adona que ha perdut allò que busca perquè ha volgut. Per mi, fer ‘trampes' al destí és precisament guanyar la partida, és picar-li l'ullet al mateix destí. Sense entrar en moralines, agafar amb avidesa allò que l'atzar ha deixat caure a les nostres mans és símptoma, al meu parer, d'una certa maduresa que crec que el teu personatge no té. Això fa que l'entorn del teu personatge és torni asfixiant, obsessiu, negre...

M'ha agradat el teu relat pivot. Sobretot el final, i tot el que hi ha entre línies, que és molt més del que sembla (com ens pot arribar a capficar el tema del destí, com volem jugar amb ell, com podem arribar a no saber parar i, per culpa de centrar-nos en un joc que volem guanyar, deixar perdre coses que ens importen a la nostra vida). Tot i amb això, penso que es pot millorar, no en quan al contingut sinó, sobretot, al principi pel que respecta a algunes construccions, pel meu gust poc clares, una mica enrevesades...

Una abraçada!
minerva

Crec que no està malament, però hauria d'estar més estructurat, més elegant, més cuidat...

De totes maneres, és només la meva opinió.

He de confessar que només n'he llegit un tros :-S

En fi, ja veurem d'altres. Salut!!

Canviant una mica l'estructura que acostumo a fer en els comentaris, explicaré primer tot allò que m'agrada i que considero positiu en el relat, tant pel que fa a la forma i al fons; i acabaré escrivint el que segons el meu provisional punt de vista és millorable, en altres paraules: el que no m'ha agradat tant.

M'agrada:

L'argument, el guió, la història... Crec que és bona, versemblant, original, curiosa, possible... És una trama que podia haver creat perfectament Raymond Carver, en algun dels seus relats curts... El personatge principal és un d'aquells individus que caminen a la difícil línia que separa la bogeria del seny. En molts moments, camina ben clarament per dessota aquesta línia. En conseqüència, el final és perfectament versemblant: ell desitja de tot cor aconseguir (amb la mateixa noia) que el joc li funcioni; està esbojarradament convençut que si li acaba funcionant ella ho entendrà tot i tornarà amb ell comprenent la seva primera fugida, i n'està convençut, perquè està boig, si més no en aquest petit (o gran) aspecte de la seva vida. Hi ha personatges reals que són així, i fins i tot personatges reals que porten la seva bogeria més enllà, fins a límits més tràgics.
D'altra banda, el protagonista obsessivo-compulsiu, té molts punts de "normalitat" social aparent. Poso "normalitat" entre cometes, perquè és possible que aquesta normalitat social sigui una mena de bogeria acceptada, i que per aquesta raó sembla "normal" em refereixo al costum d'anar dient que sí a tot per a no ferir els sentiments de la parella: "sí que t'estimo, i que vull continuar amb tu..." "Sí que vull llogar el pis..." "Sí que n'estic segur..." Aquest comportament és habitual, "normal" i probablement boig.
Una altra mostra de neurosi obsessivo-compulsiva: la culpa. L'absurd sentiment de culpa que el protagonista sent perquè creu cegament en el joc com a instrument del destí; sentiment que a l'últim el conduirà a l'abandó de la parella. Ell creu que ha mentit a la parella. Probablement la noia, quan aturada a baix al carrer va escoltar la història del joc i de les coincidències, no se la va creure, i la va interpretar com una broma, com una mentida manifesta i humorística que el noi li estava dient sense amagar que mentia per tal de fer-la riure i aconseguir lligar amb ella; probablement deuria pensar que era un tipus divertit i original que pagava la pena de conèixer. No va sospitar, ni per un moment, que la història del joc era real, perquè si no l'hauria engegat a dida espantada.
Bo i que aparentment és una història sense contingut, crec que no és pas així. D'una manera conscient o inconscient (és a dir buscada o no buscada per l'autor, això ho sabrà ell) la història reflecteix el profund aïllament i solitud en què ens trobem, es troben, molts individus de la societat. Ens relacionem molt, però a l'hora de la veritat ens manquen personatges essencials que siguin capaços d'aparèixer davant nostre portats pel destí, i que arribin al nostre interior, i que ens coneguin i ens acceptin sense mentides. Molta gent viu absorbida per la feina, i ha de dedicar el seu escadusser temps lliure a una família que no arriba a conèixer del tot. La invenció dels jocs individuals, la fantasia, les fugides, esdevenen la vàlvula que afluixem per tal que el nostre cervell aguanti els hàbits socials que la vida ens imposa i que no som capaços de defugir. El boig del relat seria una imatge extrema del boig que en algun moment tothom porta i que necessita uns estímuls que el dia a dia no li atorga. O per contra el dia a dia ens satura tant d'estímuls que ja som immunes al plaer que ens pugui donar qualsevol activitat d'oci, i hem de buscar bogeries.

El fons, per tant, és el que més m'ha agradat del relat; perquè a més, aconsegueix una certa intriga: "Com acabarà?"
També m'agrada la segona persona. És original. Fa que el relat agafi un caire paternalista, com si la veu omniscient parles paternalment, encara que sense moralisme, sobre els fets del seu "fill" personatge.

No m'agrada tant:

Alguns fragments de l'expressió. Hi ha paràgrafs, frases, en les quals com a lector em perdo, o ensopego. Potser perquè són massa llargues i perquè la puntuació no ajuda a què el lector les llegeixi de la manera adequada, potser només perquè són massa llargues. Dóna la sensació que comences a llegir-les i que de sobte l'autor passa a un altre tema, i després torna a agafar el que havia començat a dir. Aquest és un efecte que l'escriptor segurament no percep, perquè ell, a diferència del lector, ja té la significació complerta dins del cap, i per això se li passa per alt que potser el lector no l'entengui. És només una sensació, perquè quan has llegit les frases tres o quatre vegades acabes comprenent la seva significació, però és clar la idea és poder llegir de manera més lineal. Poso a continuació alguns exemples del que vull dir:

"Poc a poc, a força de repetir el procés, aquell ritual, en el fons, ara te n'adones, aquella recerca desesperada, es va anar convertint per a tu en una necessitat ineludible."

Quan com a lector acabo de llegir la paraula "procés" em sobta trobar-me: "aquell ritual" em descol·loca, i el seguit d'expressions separades per comes que segueixen, no m'ajuden a comprendre.
A lúltim, entenc que el que el paràgraf devia voler dir és:
"A poc a poc, a força de repetir-lo, aquest ritual de recerca desesperada esdevingué una necessitat ineludible"

Mirem aquesta altra frase:

"I a canvi, vas decidir de forma igualment arbitrària, si les seguies al peu de la lletra i acabaves guanyant la partida, allò seria un senyal ineludible que aquella era, de totes les dones del món, l'única possible per a tu."

La problemàtica d'aquesta s'assembla bastant a la de l'anterior. Començo a llegir-la i sembla que tot vagi bé fins a topar-me amb "allò seria un senyal". Diguem que la sensació que tinc com a lector és que "Allò" arriba quan la frase anterior per a mi no ha acabat tancada amb un significat clar i unitari. Després m'adono que "allò seria un senyal ineludible..." pretén ser una continuació de la frase anterior, però ja he passat uns segons de desconcert, i la frase m'acaba fent dubtar. El "a canvi" del principi tampoc no m'agrada gaire.

Una altra frase:

"Aquella nit mateixa, després d'un cafè que es va convertir en una pizza en una trattoria del barri i una copa en una terrassa, plena de gent que es delia per donar la benvinguda al bon temps, la vas besar per primer cop."

Aquesta no és tan incomprensible com les anteriors, però té una pega. Mirem la idea principal:
"Aquella nit mateixa la vas besar per primer cop". Enmig d'aquesta idea principal, separades per comes, hi afegeixes unes explicacions tan i tan llargues, que el lector acaba oblidant "Aquella nit mateixa", perdent-se una mica per les explicacions encadenades amb comes, i arribant a "la va besar per primer cop" sense esperar-s'ho gaire i sense recordar massa d'on venia la idea.


Després hi ha algunes frases que em sonen estranyes:

"Potser tot es redueix a que, malgrat la nostra necessitat de pensar que les coses passen per algun motiu, que a nosaltres se'ns escapa, la tossuda realitat és que no."

La idea és bona, però està expressada d'una manera massa allargada. El "que a nosaltres se'ns escapa" tampoc no queda bé introduït per una coma, encara que aquest seria un problema secundari. "tossuda realitat" tampoc m'agrada com sona; en part pel fet de posar l'adjectiu davant el substantiu que de vegades queda bé, però que aquí no em sona bé; i en part perquè no m'acaba de convèncer un adjectiu tan humà a un concepte tan filosòfic com realitat. Tampoc no sóc capaç de justificar-te gaire perquè no em sona bé "tossuda" per a "realitat" suposo que és subjectivitat estètica. Jo aquesta frase la faria d'alguna altra manera. Una possibilitat, entre moltes d'altres, seria:

"Pot ser que tot es redueixi al fet que les coses no han de passar necessàriament per algun motiu, malgrat que nosaltres n'estiguem convençuts i ens entestem a cercar-lo obsessivament."


Anem a una altra frase:

"Al primer error, tornaries enrere i seguiries el seu trajecte. Si encertaves, però, sortiries al carrer i repetiries l'operació."

Aquí interpreto que és un error involuntari de l'autor, i que el que hi hauria de posar és:

"Al primer error, tornaries enrere i seguiries el teu trajecte."

La segona part, però, amb desconcerta:

"Si encertaves, però, sortiries al carrer i repetiries l'operació."

Com a lector, després de llegir aquesta frase no em queden prou clares les normes del joc. Ho hauria entès millor a la primera si digués alguna cosa com:

"Si encertaves, però, seguiries la noia fins arribar a sortir al carrer, i aniries repetint l'operació a cada cantonada."


Ara ja passo a correccions de cosetes més breus:

"Per sort, havies apujat el llistó i no era estrany el dia en que arribaves al teu destí sense haver trobat alguna digne de l'esforç"
Faig tres correccions i queda:
"Per sort, havies apujat el llistó i no era estrany el dia en què arribaves al teu destí sense haver-ne trobat alguna digna de l'esforç"


Els "potsers" del principi no em semblen pas malament, crec que és una repetició interessant que fa èmfasi en els dubtes del narrador, dubtes retòrics perquè en el fons està afirmant que totes les raons són vàlides.
L'únic és que jo no hi posaria pas la coma posterior:

Potser, tot va passar perquè mai no has pogut llegir al metro...
Potser, perquè en el fons ets un somiatruites i no has perdut l'esperança de...
Potser, perquè les dones t'atrauen amb una força irresistible i...

Jo els faria:

Potser tot va passar perquè mai no has pogut llegir al metro...
Potser perquè en el fons ets un somiatruites i no has perdut l'esperança de...
Potser perquè les dones t'atrauen amb una força irresistible i...

El següent "potser" sí que el seguiria d'una coma perquè estem intercalant un "simplement" que matisa la frase principal. En canvi la de davant del potser sí que la trauria. Les comes serien més les acompanyants del simplement que no pas del "potser"
O, potser, simplement, perquè t'avorries...
Jo ho posaria així:
O potser, simplement, perquè t'avorries...

Una altra frase:
"A canvi, els carrers brillaven sota la entusiasta il·luminació de milers de bombetes de colors,"
No m'agrada "entusiasta il·luminació", en part perquè l'adjectiu està davant el substantiu, i a més perquè m'imagino la il·luminació aplaudint entusiasmada i no em fa un efecte bo. Vull dir que és un adjectiu massa humà per un concepte tan... com ho diria... genèric com "il·luminació" Entenc que és un recurs, un antropomorfisme, però aquí i d'aquesta manera no em convenç.

Bé, després tenim unes petites descurances:
"com un maggioratta italiana" suposo que en lloc de "un" volies escriure "una"

"les ungles pintades d'una rosa estrafolari" Suposo que en lloc d'escriure "una" volies escriure "un"

Una altra:
"amb la mateixa intensitat amb que ho havia fet la rossa"
falta un accent, seria:
"amb la mateixa intensitat amb què ho havia fet la rossa"

Una altra:
"Rebutjaves taxativament cap situació que signifiqués aplaçar o substituir el teu viatge vespertí sota terra i, quan la feina t'obligava a retardar-ho, encara que fos uns minuts o unes poques hores, el retard et causava un desassossec insuportable."

Com que estàs parlant de "el teu viatge", i "el teu viatge" respecte el verb retardar és el complement directe, em penso que seria més correcte, i de fet sona millor, el pronom feble: -lo
És a dir: "i quan la feina t'obligava a retardar-lo".
I al final repeteixes la idea de retard: primer poses "la feina t'obligava a retardar-ho" i després poses "el retard et causava". Si canvies: "el retard et causava" per "senties" crec que queda millor. Resumint la frase sencera quedaria:
"Rebutjaves taxativament cap situació que signifiqués aplaçar o substituir el teu viatge vespertí sota terra i, quan la feina t'obligava a retardar-lo, encara que fos uns minuts o unes poques hores, senties un desassossec insuportable."

Una altra correcció curteta:

"Des del moment en que es tancaven" li falta l'accent, seria:
"Des del moment en què es tancaven"

igual com més avall: "el dia en que arribaves al teu destí" seria "el dia en què arribaves al teu destí"

A la següent frase:
"I potser perquè ja havies jugat tantes vegades, quan vas tornar-hi un càlid vespre de juny res no et va prevenir que aquella vegada seria diferent."
Afegiria una coma després de juny:
"I potser perquè ja havies jugat tantes vegades, quan vas tornar-hi un càlid vespre de juny, res no et va prevenir que aquella vegada seria diferent."


La següent frase:
"Potser hi tenia a veure amb la llum del seu esguard, o la càlida hospitalitat del seu somriure. Sigui com fos ella ja"
Em sona rara. El pronom hi, és possible que estigui bé, però no em sona bé. Després de o hi afegiria "amb". I el sigui com fos també em sona força estrany, em resulta més natural: "fos com fos"
Resumint quedaria: "Potser tenia a veure amb la llum del seu esguard, o amb la càlida hospitalitat del seu somriure. Fos com fos ella ja..."

La següent:
"allò t'atorgués més possibilitats d'encertar que si ho fessis a voleio."
A voleio no em sona correcte. El diccionari m'informa que hauria de ser: "a ruix" o "a barreig" si ho trobes massa estrany s'hauria de buscar una alternativa com
"allò t'atorgués més possibilitats d'encertar que si ho fessis a l'atzar."

La següent:
"Vas saber que no eres capaç de seguir-la enganyant"
Els puristes diuen que el verb seguir només s'hauria de fer servir en el seu sentit geogràfic de seguir un camí, una carretera, un viatge... i que és millor "continuar" O sigui:
"Vas saber que no eres capaç de continuar-la enganyant"

Una altra errada de descurança:
"La buscàs sense importar" que seria "La busques sense importar"

Aquí:
"I no t'importa ni les mirades plenes de desconfiança que trobes en els ulls de les dones quan s'entrebanquen amb el teu esguard escrutador, ni si t'has de passar la resta de la teva vida viatjant pels túnels per trobar-la."
Com que les mirades és el primer que l'autor explica que no li importa, i és en plural, potser quedaria millor posar "importen" en lloc de "importen. És clar que després no casa amb "ni si t'has de passar la resta de la vida" però tot i així jo ho posaria en plural, i si de cas perquè casi després, s'elimina el "ni" i es posa un afegit davant de "ni si t'has de passar...":
"I no t'importen les mirades plenes de desconfiança que trobes en els ulls de les dones quan s'entrebanquen amb el teu esguard escrutador, ni et preocupa si t'has de passar la resta de la teva vida viatjant pels túnels per trobar-la."

A part d'aquestes frases que t'he dit hi ha algun aspecte de la puntuació que en alguns punts faria diferent, però vaja crec que res greu.


Resumint, és una bona idea, un bon relat, però que necessita un cert poliment expressiu. Segurament també cal reduir moltes paraules que, sense estar malament, potser no són essencials. Un caire més minimalista penso que podria fer guanyar intensitat al relat.
Potser el que li faltava és desar-lo en un calaix un parell de mesos, després d'haver-lo escrit; llegir-lo de nou després d'aquest parell de mesos en què l'autor ja l'hauria mig oblidat, i descobrir llavors allò que el qui el llegeix de nou, sense tenir-lo tan a dins com l'autor després d'escrure'l, percep.
En fi, sigui com sigui, felicitats per la feina.
I et dic el que sempre es diu i que ja sona a tòpic: no facis cas de qualsevol comentari dels que t'he fet i que consideris equivocat, perquè segurament tindràs raó i estarà equivocat. En tot cas aquesta és la visió d'algú com jo que el llegeix des de fora de tu, i aquesta visió no té més importància que el que és: una visió subjectiva.
Salutacions!

En primer lloc, he de disculpar-me pel retard. Després dels comentaris tan extensos dels companys de taller tinc poques coses per afegir tot i així remarcaré el que he captat després d'una lectura atenta. He de dir però que la llargada del relat m'ha resultat excessiva per un taller d'aquestes característiques.

Forma:
Un relat ben escrit, amb un ús del llenguatge directe i clar, amb una lleugera ironia.
Utilitzes frases curtes que acceleren el ritme del relat i que juguen a favor, però, al mateix temps hi ha molta descripció o informació innecessària, que allarga les escenes en detriment de l'acció.(sobretot entre els paràgrafs 5 i 10).
La veu narrativa en segona persona, personalment no m'ha agradat massa, potser has volgut crear complicitat amb el lector, em sona acusadora. (bé és una opinió).
Et comento algunes faltes d'ortografia i expressions que m'han semblat incorrectes:

Trobo massa potsers en el primer paràgrafs, suposo que ho fas per crear una expectativa en el lector però per penso que a vegades, no per reiterar una escena o un sentiment, aquest apareix més evident, sinó que arriba a fer-se carregós.

"A canvi, els carrers…" a canvi de què? pel meu gust no és adient, potser podries utilitzar: per contra, no així, en canvi…

línees/línies, línea/línea.

"Rossa L'Oréal?" què és una marca de dona (?)
"d'una rosa estrafolari" vols dir d'un rosa estrafolari. (bé ja t'ho han apuntat això també, no em repeteixo).

"un aguait de classe" fora millor: un bri de classe, tenir poca classe…

"arets daurats" és un castellanisme seria arracada o cèrcols.

Contingut:

Ens descrius un personatge obsessiu, que es deixa portar per un joc autoimposat basat en l'atzar, en el que decideix buscar la dona de la seva vida; joc que el porta a una situació límit. Amb una forta contradicció interna (no pot continuar una relació que ha nascut de l'engany) decideix trencar amb la parella i desaparèixer. En aquest punt he trobat una incoherència argumental: la presa de decisions del personatge cap al final de la història, quan decideix tornar a buscar a la Verònica; en realitat ell coneix perfectament la seva família per tant ha de saber on localitzar-la, a no ser que també s'ho prengui com un joc, cosa que no queda gaire clara. El personatge principal el trobo una mica desdibuixat, només ressalta el seu caràcter feble, incapaç d'enfrontar-se a les situacions d'una forma valenta.
No puc dir que m'hagi agradat l'argument, no és una història que m'atregui. Això no vol dir que el relat sigui dolent ni que no estigui ben resolt. Tens altres relats que m'agraden més o que s'acosten més als meus gustos com a lectora.
En fi, m'ha agradat , això si, llegir-lo i comentar-lo.

Salut!

Hola Pivot,

Abans de res volia disculpar-me per les 24h de retard amb què t'envio el meu comentari (ja vaig comentar al fòrum els motius i me'n vaig disculpar) però espero que el rebis i el llegeixis igualment amb la mateixa bona intenció amb el que te'l faig.

També volia remarcar una vegada més - i la última - , que el teu comentari de taller era impecable, que el vaig trobar molt ben argumentat i molt interessant, doncs ens va propiciar poder obrir un petit debat sobre si escrivim per agradar als altres o si escrivim allò que ens agrada a nosaltres. No m'agradaria que et quedessis amb la idea de que em vaig molestar, en absolut. Volia rebatre el teu punt de vista, i prou. Altre cop, gràcies per la teva sinceritat acompanyada del necessari rigor.

De la mateixa manera vull dir-te que vaig començar a treballar en el teu text fa dies, però trobo que per ser un text per enviar al taller és excessivament llarg. Un comentari de taller ha de voler entrar en detalls de l'escriptura (penso) i en el teu cas no és possible donada la llargada del text (5 folis!) i per tant no puc transcriure totes les notes que hi tinc apuntades, sobretot en temes gramaticals i sintàctics. Per això intentaré sintetitzar i comentar temes més generals. També en aquesta línia et diré que penso que és un relat massa llarg pel format web on serà llegit, però com tot, és una mera opinió subjectiva.

També vull transmetre't la meva primera impressió en llegir-te: escrius bé, tens domini de la prosa i capacitat per crear històries i guions que siguin "entretinguts" (i no ho dic en el sentit lleuger de la paraula), vull dir que tenen la intenció d'explicar coses més que no pas transmetre reflexions o fer pensar al lector. Això és bo, sí, a molta gent li agrada llegir aquest tipus de relats, també es fan més amens que una prosa poètica per aquell que no hi està avesat.

Per últim: no he volgut llegir els comentaris que t'han fet els altres companys de taller per no deixar-me influir, així que si hi ha alguna coincidència en alguna cosa que et diré, es mera casualitat.

Anant al teu relat en sí:

FORMA / ESTRUCTURA

El primer paràgraf està fet de frases iniciades per "potsers", on totes elles entrelliguen interrogants i hipòtesis, segurament amb la voluntat de despertar una atenció intrigant sobre una situació - encara no dibuixada- però jo crec que fan perdre una mica l'atenció sobre allò que no ens dones a conèixer encara. Per mi fan que l'inici sigui poc entenedor i no acaba d'arrencar el relat pròpiament fins al segon paràgraf. De fet crec que un relat que ens vol explicar una història, amb una trama concreta i un guió amb "acció i fets", ha de tenir la capacitat d'atrapar des del primer moment, deixar-nos caure almenys algun element que ens encurioseixi i enganxi en la trama. Segons la meva opinió, en el teu relat, el primer paràgraf ens fa unes aportacions irrellevant quan encara no hem entrat a la trama del relat, i això "estova" la tensió inicial. Potser es podria sintetitzar o retallar, o potser fer alguna d'aquestes dissertacions després de la introducció a la història.

No acabo de trobar encertada la persona escollida, com si el narrador omniscient li parlés al protagonista, o com si ell es parlés a si mateix. penso que hagués tingut més força entrar en la primera persona i que el narrador, el qui ens explica les coses, fos el protagonista de la història. També això simplificaria frases del tipus: "El que sí recordes és el moment precís de l'inici", podent dir: "Recordo el moment precís de l'inici" (etc).

Penso que el relat se t'ha fet llarg fins i tot a tu, escrivint-lo. Ho dic perquè en la primera part t'entretens molt en els detalls quotidians, pensaments del personatge, escenaris, etc. Però de la meitat al final (des que marxa de casa de la Verònica) sembla que tenies pressa per acabar, i en dos paràgrafs comprimeixes un llarg temps de vida amb molts canvis i moltes evolucions en les etapes del personatge (que per cert, no li poses un nom): deixa la feina, canvia de pis, es desconnecta del món, es torna ermità, es vol suïcidar, i de cop i volta, retorna al món i al joc de buscar l'estimada. Em semblen dos ritmes massa oposats, no sé si era la teva intenció fer-ho així, però em sembla que en un relat tan llarga al final t'has precipitat per arribar al desenllaç.


En quant a gramàtica:

Trobo que hi frases que no acaben d'estar pulides a nivell de sintaxi, de construcció o de puntuació, te'n poso una parell de mostra:

"Com sempre en aquesta època, quan vas plegar, al cel amb prou feina si hi quedava un brasquer pansit de llum solar."
Vols explicar diferents coses en una frase i et/ ens perdem perquè les vols entrelliga. I " vas plegar", de què? Més entenedora i correcte seria, per mi:
"Quan vas plegar de la feina, com era habitual en aquesta època de l'any, amb prou feines hi quedava un brasquer pansit de llum solar al cel."
Jo en comptes de "brasquer" hagués posar "braser", més d'acord amb el llenguatge estàndard que utilitzes, d'acord amb el registre del relat no cal anar a buscar mots en desús o cultes. I t'hi faig notar la incorrecció de "amb prou feina" que ha d'ésser en plural, i també que el "si" sobra.

O la següent:
"A canvi, els carrers brillaven sota la entusiasta il·luminació de milers de bombetes de colors, que anunciaven la imminència del Nadal"

Tot i que seria "l'entusiasta" i que el Nadal no té la propietat "d'imminència", potser hagués estat millor (i fent les correccions pertinents):

"En canvi, els carrers brillaven sota la il·luminació entusiasta de milers de bombetes de colors que anunciaven l'arribada imminent del Nadal".

Com pots observar, la coma també hauria de suprimir-se a "les bombetes de colors que anunciaven..."

En quant a lèxic, algun castellanisme. També utilitzes mots manllevats d'altres llengües p. ex. "maggioratta", estrictament l'has de posar en cursiva o entre cometes.
També tens errades de concordança de gènere, exactament dius "com un maggioratta italiana", o "les ungles pintades d'una rosa estrafolari" (imagino que no ho vares revisar?). I posats a comentar, un rosa no és estrafolari (extravagant), pot ésser extremat, atrevit..., però no estrafolari, que es diu d'una conducta, i no d'una qualitat.

Bé, tindria moltes anotacions d'aquestes però que, com t'he dit, no puc fer-te ara i aquí.

Tens un llenguatge viu i una escriptura fluida, alguna vegada pretesament poètica o "literària", i per mi en aquest registre no cal. Això es veu, per exemple, en quan sovint gires d'ordre N i adj i n'elimines l'article "gent que desfilava per les seves entranyes sota gèlides llums de neó." per què no "gent que desfilava per les seves entranyes sota les llums de neó gèlides." ?
O quan utilitzes mots fora del seu estricte sentit "l'emoció de saber que potser l'havies trobat començava a embargar-te" embargar vol dir " impedir", i no em quadra el sentit en el context que l'utilitzes. Segurament volies dir "embriagar-te" (que vol dir "Que té l'ànim pertorbat pel transport d'una passió")?


FONS / CONTINGUT

Pel meu gust, essent un relat bàsicament narratiu, no introspectiu ni simbòlic, crec que et perds massa en fragments introductoris, suposo que ho fas per vestir la trama, però a mi em trenquin el ritme de la història, que és aquí el què importa: el què passa, i quin serà el desenllaç. Jo potser hagués fet un ritme una mica més àgil en la descripció dels fets. Tornant al primer paràgraf, per exemple, parles del joc, que perquè si o perquè no t'hi vas ficar. NO entenem de quin joc parles: un joc (juguesca) amb algú? un ludòpata? un joc d'esport? un joc mental del protagonista amb ell mateix? un joc .... hi ha molts tipus de jocs! no queda clar, i de moment a mi em despista més que no pas m'intriga.

Tens voluntat d'aturar-te en detalls, imagino que per donar cos al relat, ser minuciosament descriptiu i fer-lo més real, però penso que alguns d'ells sobren i són excessius, com a exemple "Com cada dia, vas introduir la teva T-50-30 a la ranura i vas disposar-te a recórrer la vermella, gairebé de cap a cap. El metro anava ple i les estacions se succeïen amb idèntica i monòtona inexorabilitat. Urgell. Rocafort. Propera estació... Plaça Espanya. Correspondència amb línea 3, línea 8 i Ferrocarrils de la Generalitat".
Per mi no calen tots aquests noms aconseguir la veracitat de l'assumpte i per localitzar-lo en un lloc real i concret (per cert, és línia).

Al meu entendre, de vegades, quan exposes una idea, hi dones masses voltes, potser perquè vols suggerir-te en el pensament obsessiu del protagonista, però penso que abuses de les voltes a la mateixa idea explicant-la del dret i del revés.

En quant a la trama i la història, l'he trobat, desimbolta, i fàcil, sí, però una mica pueril. Al final tot és un engany del personatge amb ell mateix, de creure en els seus impediments mentals com a dogma per a tirar endavant o no amb la seva vida, de construir una història (de parella o literària), en base a un absurd i una tonteria, i d'abandonar-la també per això. De fet el destí és tot el contrari d'això: allò que no controles, que no preveus, allò que apareix sense avisar és allò bo que has de recollir i saber aprofitar.

Com a mínim, el teu personatge s'acaba adonant que tot és una estupidesa d'auto- negacions i que al final el cor és el que mana. Sí, en aquest cas, al final guanya el destí. el tema és si serà capaç d'atrapar el tren per segona vegada...

Hi trobo algunes incoherències argumentals: per què comença a buscar a la noia pel metro i no va primer a buscar-la casa seva, o la truca, o... de fet ell sap on vivia abans (és probable que fós a casa els pares, per com pintes la noia, l'edat i la relació ràpida que s'estableix entre ells), el pis on ella es va quedar, i en sap el telèfon, evidentment, i també és seguir que en sap el DNI, posat a fer i voler buscar algú... però suposo que això trencava el final "poètic, idílic i fantàstic" que imagino que volies pel relat... entenc que t'agrada deixar aquesta porta oberta a l'atzar, el gran tema d'aquest relat.

T'he de confessar que és molt probable que si no hagués estat pel taller, no hagués acabant llegint el teu relat, primer perquè és molt llarg, però sobretot perquè m'agrada llegir relats que m'obliguin a fer una mica de gimnàstica mental, o que m'obrin noves visions de la literatura o del món. Tu crees una història fresca, i ens ofereixes un bon relat, força ben escrit i amb "ganxo" però a mi aquests ingredient no són els que m'atrapa a l'hora de seleccionar les meves lectures, bàsicament perquè no tenim tot el temps del món, i s'ha de seleccionar per interessos. A tu et passa el mateix amb la meva escriptura, ja m'ho vares dir, en això és recíproc. Però com a novetat et diré que un cop m'hi he ficat, no m'ha desagradat del tot.

I bé, podria seguir comentant-te coses, també d'altres bones que tan sols he passat per sobre, i que hi són, però he destacat les que penso que poden ajudar-te, apuntant una visió diametralment oposada a la que tindrien els teus lectors habituals, i això em sembla que és el que toca en un comentari de taller. Espero haver-te sigut d'ajuda, si més no, aportar-te millores per a un futur. Escrius bé, i escrius amb la clau i la temàtica de l'èxit.

Un plaer, Pivot, comentar-te i rebre el teu comentari. Fins ben aviat!

atram

T'he deixat una nota d'aclariment damunt el teu comentari al meu relat... No sabia si la llegiries en cas de penjar-la al Fòrum i no em resultava gaire procedent deixar-la aquí.
Si vols tornar a passar al meu text, pots llegir-la quan et vingui més bé: no sé si et servirà però la he posat amb bona intenció!

En el mateix sentit havia utilitzat la cursiva en el comentari i ara veig que no he degut de tancar l'ordre donada i ha acabat tot així... ho sento! Havia d'acabar abans de l'Oh!

Aprofito per envir-te una altra abraçada,
Uq

Enhorabona, pivot!
És aquesta una història que atrapa des del primer moment. Al menys, a mi m'ha captivat. Tot i la seva durada, en cap moment m'han vingut temptacions d'abandonar la seva lectura!

Potser per obsessiva i al mateix temps per quotidiana, donat el joc i l'entorn on el situes respectivament, em resulta absolutament versemblant.
Potser perquè està molt ben portat el recurs del tuteig entre el narrador omniscient i el protagonista!

Tot allò que se m'acut són aspectes positius a destacar: La presentació de la història resulta coherent. El ritme està ben mantingut. La narració se segueix sense problemes: ni trencadisses a nivell de coherència, ni daltabaixos a causa de la prosa, ni excessos ni carències lingüístiques.
La ironia subtil ( "Una dona exactament com les que a tu t'agraden. Encara que, per ser sincers, si hagués estat morena, esprimatxada, alta i dotada d'una elegància glacial, t'hauria atret igualment. Tens un ventall de gustos tan ampli!" jajaja, què bo! " t'acabarien prenent pel boig que, segurament, eres." oh! ) que ofereixes de tant en tant encara el fan resultar més amè!

A nivell de forma t'assenyalo algunes cosetes per si et poden arribar a fer servei:
- Hi ha un petit detall que si l'evitessis alleugeraria la lectura en el punt concret en què es troba: "Al primer error, tornaries enrere i seguiries el seu trajecte."... "Al primer error, la partida havia acabat i tu havies de tornar al metro, sense mirar enrere."
Si un d'aquests "Primer error" fos substitut, evitaries una repetició innecessària... a no ser que t'interessi especialment subratllar aquestes paraules, recalcar-les davant els ulls del lector i per tant, la repetició sigui un recurs ( davant la qual cosa, oblides les meves paraules i punt! ): ho dic perquè en el primer paràgraf ja he observat els "Potser, ..."

- Per cert, amb la frase " l'havies de seguir pels túnels, endevinant sempre quina direcció prendria. Al primer error, tornaries enrere i seguiries el seu trajecte. " em crees un dubte: el pronom "seu" no hauria de ser per coherència un "teu"?

- En "una brusa negre" observo una manca de coordinació en el gènere imagino una badada mecanogràfica ( jo en tinc tantes... ).

- M'ha semblat preciosa l'adjectivació en "Ulls nocturns", però no resulta massa clara la seva comprensió: són uns ulls que al vespre ja es tanquen de cansament, de son? uns ulls irritats que denoten manca de...? Diria que destaca aquesta manca de precisió semàntica perquè es troba en mig d'un seguit d'adjectius molt concrets i "visionables" ( perdona'm la llicència! ) i aquest trenca la precisió en el disseny de la imatge creada.

Respecte al personatge central, queda força clar des del començament que és esclau per voluntat pròpia de les regles del joc que ell mateix s'imposa. En saltar-se-les, doncs, sembra la llavor del desastre, de la insatisfacció: així comença el rosec que l'impedirà gaudir de la troballa, de l'amor. Aquest neguit, present des de la primera trobada, serà la causa del desastre.

Arribat aquest desastre, és on trobo que has jugat una carta molt arriscada: a primer cop d'ull sembla poc versemblant el mòbil de la seva culpabilitat, que agafa un to excessiu, que ho porta massa lluny...
Escrius: "estimant-la com mai no ho havies fet, vas saber que no eres capaç de seguir-la enganyant." " Com confessar-li que la vostra història..." i em pregunto: aquesta mateixa estima, no li podia fer trencar la barrera del silenci, tot i que hagués de lliurar una batalla amb si mateix i la seva dependència?
Hi ha altres recursos a més de la comunicació oral per fer una confessió, però la fugida total, absoluta, sense una nota, sense una trucada, sense un missatge al cap d'uns dies a la bústia o sota la porta... buf!
És en aquest punt on el personatge que fins ara havia despertat les simpaties i havia aconseguit una certa complicitat perd punts: I continua quan, en tornar a jugar al joc per trobar-la, és tan esclau encara d'aquell ritual que no realitza cap aproximació al pis on l'havia deixada, al primer lloc on li va parlar, als llocs on acostumaven a anar...
Sembla com si el relat, alimentant-se d'una coherència interna absoluta, hagi crescut de forma descompensada, perdent les mides de la realitat. Però com que és literatura...
Primer t'anava a dir que n'has fet un gra massa, però després de pensar-ho se m'ha ocorregut que segur que hi ha persones que s'allunyen d'altres sense ni un mot ni una paraula escrita ni una trucada... tot i pensar que aquella altra persona és el seu amor o que al menys se l'estima molt, per raons ben particulars. I això en la vida real, que sovint supera la ficció...

Tal com et deia al començar, m'ha interessat molt l'argument... potser per això li busco massa els tombs!

I, decididament, m'agrada molt el teu estil!
Hauré de passar a llegir-te més sovint del què ja ho feia...

T'envio una abraçada,
Unaquimera