Quietud!

Un relat de: mjesus

Jo era petita. Deuria tenir uns set o vuit anys, però encara recordo aquell dia de Nadal. El cel semblava de plastilina, llis i tou. La neu em colgava fins les espatlles. Caminava per un passadís fred, sobre una catifa de cotó fluix que s'estenia als meus peus. Tan sols escoltava el cruixir de les botes quan l'esclafava. Percebia una quietud blanca que s'escampava quasi a ran dels meus ulls.
Els anys no han esborrat aquella sensació, avui també la palpo. El meu cos em té segrestada en un espai a voltes de color porpra a voltes boirós, que difumina i aplana les ombres. Intento concentrar tota la meva força per escapar, fugir per alguna escletxa, alguna fissura d'aquesta carcassa esquerpa i llarga com un jonc, i no puc. No puc! Arrelada en aquest rizoma, crido sense veu. Gesticulo sense mans i camino sense peus. Somio sense dormir i veig els rostres de la gent que m'estimo: la mare, el pare… l'Albert… el meu Albert!
Cap estratagema em serveix per comunicar-me: estiro els llavis cap a les orelles per dibuixar un somriure, passejo les pestanyes amunt i avall… i res.
Silenci.

*
-Juraria que ha mogut els llavis! -va xiuxiuejar ajupint-se i apropant l'orella.
-Vols dir Albert? A mi em sembla que ha mogut les pestanyes!
-No pot ser! Fa mesos que està immòbil i fins avui, cap senyal! -va fer l'Albert amb la veu tremolosa.
Les seves mirades es van concentrar en aquell semblant que coneixien mil·limètricament: els cabells rinxolats, el rostre ovalat, dolç; el front ample i prominent; el nas rodó i petit; els pòmuls ben marcats; el ulls closos… els llavis segellats.
Cap moviment.
-Albert, et donen esperances els metges? Es despertarà?
-No ho saben, no… diuen que podria ser avui, demà o mai. Porta sis mesos en aquest llit d'hospital! L'estiu més terrible que he viscut mai! -exclamà, amb els ulls humits.

*
De tant en tant sento un aire xardorós que fa remolins al voltant de les galtes; uns sons dèbils es gronxen com una arracada a la meva orella i em tranquil·litzen. Potser és l'Albert?
Percebo fred però, com aquell dia, quan era petita. Potser és Nadal i fora d'aquest espai cilíndric que em té presonera, està nevant.


Comentaris

  • Llibre | 24-05-2007

    Ostres!

    De moment només agrair-te que m'hagis dedicat aquest relat. I em sap greu no haver-ho vist abans... el tens penjat des de finals de març i ho veig ara!!!!

    I'm sorry.

    Després, més tard, o demà, o quan pugui... ja tornaré per comentar alguna coseta.

    Un petó. I gràcies!

    LLIBRE

  • Taller relats, ronda 3[Ofensiu]
    pseudo | 25-04-2007

    El relat està definit clarament en 3 parts.
    En la primera la narradora ens parla d'una situació de la seva infància i que actualment no pot fer res, ni moures, ni comunicar-se.

    D'aquesta primera part, per mi faltarien marcadors textuals lligant una mica les diferents frases, És una opinió totalment subjectiva, però gaire bé no n'he trobat cap.

    També quan fas servir "deuria tenir" jo posaria "tindria".
    Quan dius: "El cel semblava de plastilina, llis i tou", no sé si pretén ser una enumeració del que semblava, o vols dir que semblava que hagués de ser llis i tou com la plastilina, si és així ho canviaria, d'una forma com: "El cel semblava llis i tou, com si fos de plastelina". La manera de descriure el lloc on és m'ha semblat extrany, de fet no ho arribo a entendre "en un espai a voltes de color porpra a voltes boirós" no entenc el significat de voltes aquí, però això més aviat deu ser un problema meu. Tot i això la descripció de la situació la trobo molt acurada, potser només afegiria això algun marcador per marcar més la seva impotència.

    El següent fragment és un diàleg d'un personatges presents a l'escena, i es sobreenten un canvi de narrador, que en aquest cas sembla en tercera i omniscient (i no és la noia anterior!). Els personatges sembla que hagin percebut un dels intents de moures de la noia, mentre tenen mantenen esperança, i finalment acaben creïen que no s'ha mogut, que ha sigut una falsa jugada de la imaginació per les ganes que tenen de que es recuperi.
    Aquesta part la trobo perfecte, vull dir que no hi canviaria res, sembla que t'ha costat menys de redactar i fins i tot potser és més senzilla, encara que ja et recrees en els punts que t'ho permeten, com pot ser les descripcions d'elles.

    La tercera part, ens torna a la noia, on sembla que senti alguna sensació, potser quan s'hi han apropat, però altre cop l'autora ens fa decidir a nosaltres que creiem si comença a sentir alguna cosa i a ser capaç de moures minimament, o si són les esperances de tots els personatges el que els hi juguen aquesta falsa il·lusió.

    En general el trobo molt ben escrit, tot i que em pregunto, perquè la va marcar tant aquell nadal? Sembla com si això fos un troç de la història (l'inici o el final, on t'expliquen el perquè del nadal que recorda, i com ha arribat a aquest estat), i entren ganes de llegir la resta.

    Em sap greu no poder-te aconsellar gaire sobre modificacions a fer, en el seu lloc t'animo a continuar la història, fent que això sigui l'inici o el final.

  • taller ronda 3[Ofensiu]
    neret | 14-04-2007

    El títol: realment molt adient al que estàs explicant, potser m'hi sobra el signe d'exclamació, potser em xoca pel contrast amb el substantiu.

    Argument: Un instant en la vida d'una persona, vista des de dos punts de vista, des de dins i des de fora. Un drama amagat darrera poques paraules. La veritat és que m'ha agradat com ho planteges.

    Estructura: M'agrada força això de plantejar la mateixa història des de dos punts de vista i en aquest cas, a més el contrast encara fa més interessant aquest recurs. Per criticar potser et diria que el paràgraf del mig no aporta gran cosa. És a dir, entre el primer i el tercer ja ens faríem la idea de la situació de la noia, en l'altre tindries l'ocasió d'explicar-nos alguna cosa més de l'Albert, per exemple. Com et deia, això dels diferents punts de vista, crec que és un bon recurs al que podries treure més partit.

    Estil: M'ha agradat molt el primer paràgraf, sobretot els cels de plastilina. La veritat és que la part de la noia està bastant per sobre del paràgraf del mig, tant argumentalment (com t'he dit abans) com a nivell d'estil. Trobo que els seus pensaments tenen un aire poètic que entra molt bé.

    Coses que crec que són millorables: del primer paràgraf, a la frase "la neu la colgava fins a les espatlles" no li acabo de trobar el sentit en aquest context. Les dues metàfores (el jonc i el rizoma) tampoc m'acaben d'entrar, les trobo una mica forçades.

    Del segon paràgraf, et diria que el diàleg no em sembla gaire natural, potser perquè sona una mica a tòpics de conversa d'hospital. Pel que fa a la descripció que et criticaven més avall, et diré que a mi no m'hi sobra, tampoc aporta molt a la narració, però li dóna una mica de proximitat (pel meu gust, eh!)

    El darrer torna a tenir un nivell alt, no t'hi critico res. M'ha agradat especialment la imatge de les paraules que es gronxen com arracades.

    Pel que fa al vocabulari i a l'ortografia, cap queixa. No t'he sabut trobar cap falta i el lèxic, sense ser recarregat és variat i exigent.

    En general, trobo que has partit d'una bona idea i que l'has guarnit bé, sense arribar a aprofitar-la tant com es podria. Ja et dic que em sembla que fluixeja la part dels parents de la malalta i en canvi en els pensaments de la noia aconsegueixes crear una atmosfera amb molt d'encant.... espero que es desperti algun dia!

  • Taller d'escriptura. Ronda III.[Ofensiu]
    qwark | 05-04-2007

    Forma:

    Divideixes el text en tres parts. La segona la utilitzes per contextualitzar la primera. A la tercera part no li acabo de trobar la funció. Presumiblement el fred i la calor volen dir alguna cosa però no endevino què.

    La divisió en parts també divideix els espais: l'interior de la seva ment del món exterior. Una divisió insalvable, de la que només poden escapar senyals quasi imperceptibles.

    He observat que, o bé no fas servir el típic processador de textos o bé ets aficionada a la tipografia. De tota manera el guió que fas servir pels diàlegs (-), diria que no es fa servir en català. Jo faig servir aquest (-) que és una mica més llarg que el que ofereix el processador si no li dius res (-).

    Com a comentari constructiu respecte a la forma, et suggeriria eliminar una coma de la següent frase: "Percebo fred però, com aquell dia, quan era petita". La primera coma la trauria o la ficaria després de "fred".

    L'estil està ben adaptat al contingut argumental. Un llenguatge metafòric, lànguid, malencòlic, al servei d'una història trista, amb l'objectiu de commoure.

    Contingut:

    El relat és curt i ni tan sols aprofites aquestes poques línies per explicar els detalls. (No sabem ni com es diu la protagonista.) Prefereixes centrar-te en explicar l'atmosfera, en dibuixar metàfores, en resseguir els contorns emocionals dels personatges (intentant connectar-los amb els dels lectors). És, per tant, un text quasi completament líric. L'objectiu és, per tant, posar el lector en la pell del personatge, fer que senti el mateix que ella. Un objectiu ambiciós que, en molts casos, depèn no només de l'habilitat de qui escriu sinó també del caràcter i l'estat emocional de qui llegeix.

    En tot cas, crec que per això hauries d'intentar que el lector et seguís. Et dono la meva opinió. El primer paràgraf el trobo força bo per enganxar-nos dins d'aquestes sensacions (la sensació de trepitjar neu, la quietud dels paisatges blancs... Són coses que molta gent coneix i pot sentir com a pròpies). En el segon paràgraf hi ha una frase que em despenja :"El meu cos em té segrestada en un espai a voltes de color porpra a voltes boirós, que difumina i aplana les ombres". No sé si has intentat fer alguna metàfora i el color porpra ve d'algun lloc o si, pel contrari, és gratuït. En tot cas, l'expressió "a voltes" la faria servir per coses de la mateixa categoria (a voltes blanc a voltes negre / a voltes fred, a voltes calent / etc). Tampoc entenc què vols dir amb que l'espai "difumina i aplana les ombres" (les ombres no són sempre planes?).

    Després ve la metàfora del rizoma (aquesta sí que l'entenc). M'agrada que connecti el món interior d'ella (que a la seva manera, ja sap el que li passa realment) amb el món exterior, que busqui escletxes per comunicar-se. Crec que l'intent de comunicar-se és el més emotiu, el nucli del relat.

    De la segona part només et donaré una opinió. Si fas una descripció, intenta ser genial. Que allò que descrius tingui una incidència transcendent en la narració. Vull dir amb això que: el relat canviaria substancialment si la noia tingués el cabell llis, el nas allargat i el front estret? Jo crec que la resposta és no i, per tant, la descripció és prescindible. Sí que canviaria si ens haguessis fet veure algun tret que la fes especial i diferent a totes les altres. Per exemple (i ara improviso): "els rínxols daurats queien alegrement sobre el seu front, ample i prominent, recordant la vitalitat que havia omplert l'expressió d'aquell rostre."

    La tercera part ja t'he dit que no l'entenc. Crec que ella percep la presència dels seus éssers estimats i allò la reconforta. I el fred, no sé si és una alegoria de la mort que s'apropa o simplement un ornament estètic de simetria.

    Bé, espero que el comentari t'hagi estat d'alguna ajuda. Crec que has millorat força des que et vaig llegir per primer cop.

  • < Taller d'Escriptura RC - RONDA 3 - Grup 4 >[Ofensiu]
    kispar fidu | 04-04-2007

    Taller d'Escriptura

    > Forma i estructura: Divideixes el text en tres fragments principals que fan girar la descripció de la situació sobre si mateixa: primer el punt de vista d'ella, recordant vells moments i intentant percebre tot el que abans era capaç de sentir i ara li és impossible. Després la visió dels que ho viuen des de fora: els familiars, la parella, etc. que l'observen però no saben què sent ni tan sols si sent alguna cosa... I tanques el text tornant a les sensacions d'ella, a les imatges que intueix i els silencis que percep.

    Introdueixes la història primer amb una breu naracció de moments antics viscuts per la protagonista. Ens ho dius en un bon principi: "Jo era petita". La descripció de l'entorn està feta "de manera infantil", com si realment fos una nena de set o vuit anys que explica allò que veu amb les seves paraules; utilitzant elements que els petits tenen molt presents: "cel de plastilina, llis i tou", "una catifa de cotó fluix"... i veient-ho des d'una baixa perspectiva, talment també l'alçada d'una nena de la seva edat: "la neu colgant fins les espatlles", "s'escampava quasi a ran dels meus ulls".
    Penso que d'aquesta manera aconsegueixes donar-li una tendresa i un toc de dolçor especial.

    M'agraden especialment les expressions que has utilitzat per a descriure la seva impotència: "Gesticulo sense mans i camino sense peus. Somio sense dormir".
    Trobo que amb el llenguatge utilitzat desprens molt bé aquesta impossibilitat i manca de llibertat. El voler desfer-se d'aquest estat...

    La segona part la narres en forma de diàleg: entre la parella i una altra persona que no sabem ben bé qui és (amic? familiar?).
    I acabes, finalment, amb la visió de la noia altre cop. El que sent, el que intenta endevinar, el que desxifra... la incertesa i el dubte.


    > Fons: Referent al contingut, potser trobo una mica fluixa la segona part: el diàleg i la vivència des de fora. Penso que podries estendre't més en els seus sentiments, en com ho viu l'Albert, en com pateix, la frustració de veure's incapaç d canviar res... O explicar l'evolució del seu comportament respecte a la situació: la reacció en saber la notícia, els primers dies de desesperació i intranquilitat, els dubtes, neguit... el pas del temps, "l'estabilitat", la ressignació...etc.
    (Tot i que potser volies centrar-te més en el punt de vista d'ella...).

    Pel que fa a les altres dues parts, les trobo molt correctes i encertades: La introducció fent referència a records de petita i a la tristesa de no poder sentir ni palpar tot allò que abans, sense adonar-se'n, era capaç de sentir. I el seu estat actual i com ho sent ella.
    I el final; breu, però tancant la història de manera neta: altre cop referint-se al Nadal, al principi; i citant l'estat en que es troba: en un espai cilíndric que la té presonera i no la deixa viure lliurement.

    Trobo que fas una descripció prou detallista de tot i això fa que el lector es situï i s'introdueixi més dins la història, vivint-ho des de més a prop i sent capaç d'imaginar-se l'escena i deixar-se transportar.

    Referent als personatges, penso que el d'ella l'has clavat; has sabut transmetre aquest sentiment de melangia i manca de llibertat. Però potser caldria millorar als altres dos que hi intervenen: el de l'Albert, que se'ns mig insinua però trobo que queda inacabat, a mitges; i el del tercer, que apareix sense ser presentat i té una intervenció molt fugaç, tractant-se tan sols d'un auxiliar.


    > Opinió personal: És un tema difícil de tractar i crec que has sabut agafar-lo des d'una bona perspectiva. El títol, un cop llegit, també està ben trobat ja que de quietud a ella no li falta!
    Destacaria les dues intervencions de la noia i com ja t'he comentat, ampliaria i retocaria l'aparició d'ells. (Pel meu gust).

    Però en trets generals, considero que t'has mogut força bé per un territori delicat i molts cops difícil de tractar. Personalment, m'ha agradat com l'has anat desenvolupant.


    - kispar -

    p.d: Comentar més enllà del contingut i del fet purament més literari em resulta sempre molt difícil... per això, en aquest sentit, el Taller és com un repte per a mi! Però he intentat tractar tots els punts del text i anar-lo "desgranant"! Espero que més o menys me n'hagi ensortit! ;)

    que vagi bé!
    ens veiem entre lletres;
    Gemm@

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de mjesus

mjesus

42 Relats

245 Comentaris

58267 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
*

R en Cadena

"La senyora Unaquimera em va encadenar i jo he passat la cadena a la Sra. Baiba Liepa, al Sr. Xavier Valeri Coromí, la Sra. jacobé, el Sr. Filalici, la Sra marga i la Sra. Elvira"
Li heu d'agrair a l'EmmaThessaM!
(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")


Taller d'escriptura a relats en català:
Per qualsevol informació aneu a la web: http://es.geocities.com/tallerrelat





clar_lluna(arroba)yahoo.es
trasgrafica.com