Hi ha moltes històries com aquesta.... que són reals....

M'ha encantat aquest relat, brins. M'ha posat la pell de gallina, tanta tendresa a cada mot, tan quotidià.... Emociona i remou per dins, i això m'agrada. Que no em deixi indiferent.....

Preciós. El meu barret als seus peus.


Abraçades!

És quan tot es mor una mica... i el poema apareix amarat de la tristor de la tardor. Paraules que ens fan pensar en alguna cosa tristona... com ara la pròpia tardor, la pluja, la bombeta fosa... referènces a foscor, a fred, a tenebres.

Sí, sóc del parer que la primavera sempre torna. Potser no amb totes les seves forces, però sempre acaba tornant. No s'ha de viure mai en la foscor.


Abraçadotes!


Salz.

Potser perquè darrerament estic una mica toveta.... però m'ha emocionat molt aquest relat.

I el que em fa més pena, és que sovint aquest tipus de coses, dissortadament, no es queden en relats, i passa, més sovint del que potser pensem.

Sigui com sigui, m'ha emocionat, i quan un relat toca, es que és un bon relat.


Felicitats.


Salz.

Ja saps que m'agrada el que escrius.... ja saps el que penso de l'oblit.

La pregunta és... aquesta nova publicació.... significa que has tornat...????


Em vaig alegrant de tornar-te a veure per aquí, o espero la teva resposta......

;-)


Abraçadotes!!


Salz.

Amic Celestí, quin poema més bonic ens has regalat!

M'agrada tot. Se m'encomana un sentiment de solitud i tristesa a mida que avanço vers a vers. I al final veig el per què. Quin silenci...

Les imatges em semblen fascinants i altament gràfiques i descriptives: pols dins la gola seca, anells de pega en els dits, escuma negra de la nit... tot plegat amb un to de desolació que s'allarga per tot el poema fins un final "buit, glaçat i immens". Aquí, en la meva humil opinió, tenim la clau de tot. Sense tu. Sense tu res no té vida, ni importància, ni claror.

Un poema de veritat que m'ha entrat molt. I mira que jo mai valoro... mai mai mai, però penso que aquest poema mereix un 10 com una casa. Mereix ser més llegit.

La meva enhorabona, company. M'has deixat glaçada.


Una abraçada!


Salz.

En què ens hem convertit?? Ja ho deia algú, penso que era en Shakespeare... totes les coses es persegueixen amb més desig del que es gaudeixen.... I així és. Encegats per tenir i posseir.

I al final, té algun senti?? Cap ni un. Però la societat ens ha dut fins aquí, fins a distingir les persones pel que tenen i no pas pel que són. I quina tristesa...

Al final, com tu bé dius, no-gent, no-persones. Perquè tenir, no ens fa millors.

Bon poema company!


Salz.

Un poema sentit, musical, suau.

M'agrada que sigui de lectura seguida, que no tingui només que un punt que separa els dos darrers versos a mida de sentència.

El meu barret als teus peus per aquest poema tan petit però, alhora, tan gran.

Abraçades.


Salz.

Això és que desprenc d'aquest poema. Em fa pensar.... per una banda, és com si la pròpia poesia passés de llarg dels mots i de sobte esdevingués ara (que ho és), passant a l'acció, arraulida rere gestos i mirades i, ja dic, accions.

S'allibera del cadenat de les lletres i vola, alliberada. Lligada pel darrer fil... és que potser el món on és no és el món que ella vol....? És com si la poesia no volgués cadenats, no volgués sentir-se acotada per res.

M'agraden els quatre darrers vers especialment. Per què? Doncs no sé, potser per la idea que desprenc de que els poetes es creien amos de la poesia quan realment potser només són intermediaris i finalment és la poesia la que fuig i pren el seu camí, i "escapa dels amors buscant l'amor".

No sé.... no crec que aporti gaire amb aquest comentari. Però el que sí puc dir és que és, als meus ulls, un poema complexe que precisa de força reflexió. Té alguna cosa que m'atrau, que m'agrada.

Me l'hauré de llegir diverses vegades... i serà un plaer!


Abraçadotes!


Salz.

Ja ho diuen que la poesia és un arma.... quin mal m'ha fet aquest poema... fins i tot em sembla sentir les flames com cremen... No sóc de l'Empordà, però el meu pare hi té una casa a Begur i hi vaig sovint... i me l'he fet una mica meu (amb el permís dels Empordanesos....), i m'ha fet mal.

La brutalitat humana.... esperem que aquest estiu no torni a passar.

Un bon poema Gemma. Un poema que s'hauria de llegir cada any a tots els diaris. A veure si així aprenem!


Abraçades.


Salz.

És molt difícil expressar l'amor d'una mare.... de fet, jo no sóc mare (tinc una gossa.... però hi ha qui em diu que no és el mateix...) però sí sóc filla. I adoro la meva mare. Només pel fet de ser mare.

I el teu poema m'ha emocionat, perquè m'ha fet pensar en ella. Sí, és cert, és un poema senzill, però tan ple d'aquell amor tan pur, tan sincer, que tampoco no necessita ornaments.

De Gemma a Gemma, visca les mares!


Abraçadotes.


Salz.

Tendresa infinita. Aquest poema em desperta emocions.... No m'esperava aquest final i se m'ha posat la pell de gallina amb els darrers dos versos.

M'apassionen aquests poemes que descriuen moments, quotidiants. Que són com una història que s'explica gairebé sense importància... però importància n'hi sobra.

Una meravella, Josep. Una autèntica meravella. El meu barret als teus peus. Poc més puc dir..... m'has deixat l'ànima tocada....



Salz.

Preciosíssim poema. No ens calen llums de neó, ni iots, ni copes de cristall. L'amor ja ens fa rics.

M'agrada el contrast de les imatges. Com el soroll i les llums m'envolten en els primers versos per, de sobre, endinsar-me en una calma immensa i un silenci majestuós.

Enhorabona. Has fet un grandíssim poema.


Abraçadores.


Salz.

Sí, em desconcerta aquest poema. M'agrada, m'atrau, i me'l llegeixo diverses vegadesper mirar d'entrar-hi... i em continua desconcertant. Per això m'agrada.

De les primeres estrofes trec certa apatia, certa rutina, cert avorriment i falta de paraules. M'agrada com els versos semblen arrossegar-se per un silenci i una quietud massa estridents i massa difícils de suportar. M'agrada especialment la imatge de les paraules estancades en un mar de pols.....

I al final.... els tres darrers versos són potser els que han despertat el meu desconcert.... escriure't sense tenir-te... encara hi rumio.... t'has perdut? Em fa pensar en aquells moments de la vida en que un mateix no sap ben bé què fa, on va, què espera. I tot plegat potser perquè la vida ens ha dut per un corrent que no esperàvem i que no hem sabut enfrontar.

Només et demano un favor. Petit petit. Procura mantenir-te recte, no caure, i seguir escrivint poemes tan preciosos com aquest, que fa que un intent de poeta com jo s'emocioni i s'hi senti terriblement identificada. Suposo que l'he fet una mica meu de tant llegir-lo....

Gràcies!


Salz.

Donar-te unes infinites gràcies pel teu comentari... sempre hi ets....

Aquest relat.... agredolç. Terriblement agredolç. Interpreto que el cadell és un regal dels que en unes hores passaran a ser ex-companys de feina. I quin encert! Quan una es queda sense feina, cal alguna cosa que t'animi... hi vaig estar molt temps sense feina, i la meva gossa m'ajudava a sortir al carrer i a fer una mica de vida normal. M'he sentit, en aquest sentit, identificada.

D'altra banda, la tendresa del cadell, les seves orelles, que em sembla fins i tot veure-les penjant a banda i banda d'un caparrot menut... Fins i tot em sembla sentir la barreja de tristor i el sentiment de sentir-se perduda amb la il·lusió de la boleta de pèl que per fi té a les mans.

S'abraça al cadell com si fos la darrera esperança, perquè és conscient que a partir d'ara tot serà molt més dur, però sempre estarà el gos al costat, que li arrencarà un somriure.

T'ho he dit, em penso, altres vegades, però cada vegada que llegeixo un relat teu, sempre hi veig el quadre del que expliques.

Tan real, com la vida mateixa.


Felicitats!


Salz.

Ostres, he passat de l'angoixa a la pensa en uns instants... El misteri atrapa des del primer moment, i quan un ja comença a relaxar-se, de nou torna a aperèixer i se'ns posa el cos alerta.

Ara, el que no esperava, era que fos un conil! I mira que sóc de bleda (i tot i que potser soni lleig...) que m'ha fet més pena això, que no pas que fos una persona... suposo que tinc el xip que els animals estan més indefensos...

Tot i així, penes a banda, bon relat, mantenint el misteri del protagonista fins el final, i alterant les emocions, de la por al neguit, del neguit al relax, i del relax de nou al terror i a la tristesa final.

Abraçadotes.


Salz.