El Cafè dels Desemparats. Matins a la Plaça (Èxit?)

Un relat de: neret

El Ferran li va deixar una canya sobre la taula, l'escriptor li va donar les gràcies distret, fent veure que estava capficat en uns papers mig rebregats on intentava enfilar una història. Al Ferran li feia llàstima aquell home, que mai havia aconseguit que el llegissin fora de les escoles del barri i alguns despistats que confonien el seu nom amb el d'un presentador de televisió. En el fons, l'escriptor li era simpàtic, perquè parlava poc, però quan ho feia acostumava a dir les veritats. Al Ferran li agradava la gent que no xerrava per xerrar i l'escriptor deia que per això ja tenia els llibres, per a xerrar del que a l'altra gent no li importava. Quan deia això, el cambrer somreia, però en algun racó de la seva ànima s'hi destil·lava una llàgrima carregada d'amargor. La mena de llàgrimes que només fa vessar la vida quan s'entesta a riure's dels vençuts.

Però aquell dia, no era la seva nova història, tan petita i incompresa com les altres que havia escrit, el que absorbia l'interès de l'escriptor. La seva vista s'esmunyia tossuda dels fulls rebregats i cercava la cara d'una noia asseguda a l'altra banda del bar. Una noia morena, més aviat grassoneta, amb ulleres de pasta que amagaven uns ulls verds, petits i expressius, que remenava distreta un cafè amb llet mentre llegia un llibre.

Però no era la noia el que li cridava l'atenció, sinó el que estava llegint: "Matins a la Plaça", un exemplar esgrogueït del seu primer llibre, agafat, probablement de la biblioteca del barri. I sobretot era el somriure que havia vist que es dibuixava a la cara de la noia feia una estona. Potser al Ferran no li semblaria un gran premi, però per a l'escriptor, veure que el seu llibre havia alegrat l'estona a aquella noia que no coneixia de res, li semblava un esdeveniment màgic. L'únic premi veritable que es podia guanyar amb un llibre.

Comentaris

  • Interrogant[Ofensiu]
    ciosauri | 27-05-2007

    Navegant per RC he acabat en aquest títol que m'ha cridat, potser per l'interrogant final. Tot això de l'èxit i del fracàs sembla tan relatiu... Entro, llegeixo i l'interrogant s'obre, com un paraigua. Acabo i penso: tothom que ha escrit alguna cosa i ha viscut un moment de felicitat espiant un lector o rebent-ne un comentari pot entendre molt bé el teu protagonista, i esborrar d'una revolada la relativitat. I mira, tot seguit t'ho escric. Tarda de diumenge...

  • Exit![Ofensiu]
    Ze Pequeño | 25-01-2007

    Ara sí. Aquesta estona al cafè m'ha agradat més. Unes poques paraules per descriure un moment únic. El moment en el qual l'escriptor potser a aconseguit el seu èxit més gran fins ara: ser conscient que és capaç d'emocionar i alegrar un instant una persona.

    Tot plegat, però, lleugerament contraposat amb el sentiment ocult del Ferran, que m'ha cridat força l'atenció. El Ferran, que apareix com un espectador de cadascuna de les històries (ara faig suposició, perquè encara no le he llegit totes), malgrat tenir un somriure per tothom, té una taqueta negra en algún racó de la seva ànima. Aquesta petita llàgrima del Ferran m'ha desconcertat una micona. És per ell mateix? Per què tenir un cafè no és el que desitja? És una llàgrima per l'escriptor, a qui considera com una mena de fracas, perquè no és tan llegit com voldria?

    Sigui com sigui, he de dir-te que m'està agradat aquesta idea d'ambientar les històries en un escenari comú. Dins de la meva imaginació, el cafè cada vegada guanya una nova taula, un nou client, i tots van prenent forma.

    Són com petites vides que, en un moment, coincideixen sense saber-ho. (Ja sé que no té cap relació, però m'has fet recordar una sèrie antiga que vaig seguir des de l'inici fins que la van treure, que es deia Gent del barri. Ves, quina cosa!)

    Abraçadotes!

    Salz.

  • Moment màgic[Ofensiu]
    Unaquimera | 28-12-2006

    Continuo visitant el teu Cafè dels Desemparats... teu, una mica meu i molt d'aquests personatges que vas situant en ell, plens de vida interior, d'emocions a penes contingudes, de sensibilitat.

    Has presentat bé l'escena inicial i a partir d'ella has enfocat el fet que fa diferent el dia de l'escriptor, que li alegra la vocació i li anima l'esperit creador, que ofereix un sentit a la seva tasca, que atorga màgia al moment.

    Un altre microrelat que em deixa amb bon gust de boca! Seguiré passant per aquí, doncs...

    Avui aprofito el comentari per desitjar-te un Feliç Any Nou de tot cor!
    Unaquimera

  • Premis inmaterials[Ofensiu]
    Biel Martí | 16-12-2006

    A part que m'estic llegint les històries al revés (he començat per la última), aquest relat m'ha fet sentir una mica identificat amb el personatge, a qui només llegeixen les escoles del barri i la família, i que s'alegra i es sent més viu i justificat per la seva passió d'escriure en veure algú que el llegeix i somriu. És una molt bona manera de fer veure que allò que es cerca no és la fama i l'èxit, sinó el reconeixement i la satisfacció del lector.

    Biel.

  • cafès [Ofensiu]
    jacobè | 16-12-2006

    Quin encert, neret! Aquests cafès desemparats desprenen un bon aroma. De moment el que més m'agrada és aquest que et comento. Personalment crec que és un èxit: fer somriure a una desconeguda amb una creació pròpia...
    Inspirat per lucidesa galàctica de Sisa? "La nit m'acull i tinc el cor calent d'amor per tu, que estàs tan lluny i no en sé res."

    N'espero més i sort!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: