la vella Lola

Un relat de: neret

Feia anys, molts anys, de fet, des del meu punt de vista, feia una vida sencera, que la vella Lola governava aquella botiga, des de la seva cadira de fusta, al costat de l'aparador. Des d'allí, tot fent veure que feia mitja, donava conversa a les clientes mentre amb l'altre ull controlava, sense perdre detall, el que succeïa al carrer.

No recordo que s'hagués aixecat més que en comptades ocasions, i sempre per algun motiu de força major. Per això aquell dia, quan me la vaig trobar plantada al costat de la caixa registradora, vaig veure que s'estava coent alguna desgràcia. Havia deixat per terra, vora la cadira, al costat de les garrafes d'oli d'oliva, els estris de costura, les agulles, el jersei color pistatxo que tenia mig començat per la seva neta i la caixa de galetes on guardava didals, agulles i fil. Havia oblidat també, recolzat en les prestatgeries de les conserves i les melmelades, el seu bastó, semblava que s'havia aixecat de cop, com si hagués mossegat un ham invisible que l'hagués arrossegat fins al mig de la botiga. Ara, palplantada al costat de la caixa, fitava per sobre les ulleres de mirar de prop a la Tereseta. Aquesta, espantada per la reacció fulgurant de la vella Lola, s'havia arrapat amb força a la senalla, l'única protecció que havia trobat a ma.

Jo acabava d'entrar, encara se sentia sonar la campaneta que anunciava l'entrada de les clientes per si la Rosa, la filla de la vella Lola estava feinejant al magatzem. Em vaig quedar parada sense saber que fer, ni on mirar. Per sort la mateixa Lola va trencar el gel.

-N'estàs segura? - li va cridar a la Tereseta gairebé a davant del nas. Per sobre les ulleres de pasta, la seva mirada continuava travessant la pobra Tereseta, amb senalla i tot.
-Si, una dona gran, a l'estació de Balaguer, fent mitja. Quan vaig acompanyar el Guillem ahir al matí per agafar el tren de Lleida hi era, i quan vaig tornar a la tarda a recollir l'Emma, que venia de la Pobla d'excursió i tornava a ser. Què sap qui és aquesta dona?
-Ja - Va fer la vella Lola, com qui està parlant amb algú que no ha entès de la missa la meitat - la dona que mira com passen els trens... clar que sé qui és. La que s'està asseguda fent mitja, vestida de dol. Cada cop que passa un tren aixeca el cap, guaita la gent que baixa, els repassa de dalt a baix, mira i remira, com qui tria fruita al mercat. Després el tren marxa, la gent escampa cap a casa i ella torna a quedar-se sola a l'andana, acotxa el cap i torna al fil i les agulles, fins que arriba el pròxim tren. Però la dona que mira com passen als trens va marxar fa molt de temps, cap a la muntanya, per què deu haver tornat? Quin tren espera ara?- De cop, com si s'acabés d'adonar que jo també estava dins la botiga, va dirigir la seva mirada contra mi, va amansir una mica el gest, i va dir, ara en un to més suau - Lo Quimet també la va veure marxar - Lo Quimet és el meu padrí, i no li coneixia cap interès pels trens - Un dia es va convèncer que el tren que ella esperava no arribaria mai i va emprendre camí a peu, pel costat de la via, amb un farcellet on duia la seva labor i unes quantes galetes salades.

Amb tot aquell soroll, la Rosita va sortir esperitada de dins el magatzem. Jo ja havia oblidat que ma mare m'havia enviat a buscar un pot de mel i vaig haver de trucar a casa per preguntar que havia anat a comprar. La vella Lola es va girar i va tornar a la seva cadira, no va dir res més mentre vaig ser a dins la tenda.

Vaig arribar a casa tan capficada que no vaig ni sentir com ma mare m'escridassava pel meu poc cap i la meva memòria de pardal. El meu padrí estava assegut al sofà mirant Bonanza. Vaig fotre fora la Wendijeims, la gata, que mandrejava a la butaca i em vaig asseure. Intentar parlar amb el meu padrí quan mira la tele és més agosarat que intentar establir contacte amb una civilització alienígena, però de tota manera em vaig arriscar.

-Padrí, saps qui era la senyora que mirava passar els trens?

El meu padrí va deixar anar un renec dels grossos que va fer treure el cap a ma mare de la cuina remugant i va espantar la Wendijeims que em va saltar a la falda esporuguida.

-D'on ho has tret això, nena?

Li vaig explicar la història de la vella Lola. El vaig deixar pensatiu, mirava la tele, però jo crec que tenia el cap molt més enllà de la Ponderosa. Va començar a parlar, sense mirar-me, amb els ulls clavats en el Josh.

-Fa molts anys que aquesta dona va marxar de l'estació. Vam intentar fer-li entendre que aquell tren que esperava no arribaria mai, però no escoltava, ella només tenia orelles pel soroll del tren. No ens volia escoltar , un dia, per fi, ens va dir que ja no podia esperar més. Nosaltres crèiem que per fi havia entrat en raó, que tornaria a casa, però anàvem errats. Va agafar el seu farcellet i va enfilar la via cap a la muntanya. No n'havíem tornat a saber mai més res d'ella.

Es va quedar callat, jo vaig insistir "Qui era aquella dona?", "D'on havia sortit?", "De què la coneixíeu?". Ma mare havia tret el cap de la cuina definitivament i escoltava l'interrogatori. Quan me la vaig mirar va arronsar les espatlles i va tornar cap als fogons.

Aquella tarda havia quedat amb la Laia per anar a fer un cafè. Vaig agafar el cotxe de ma mare i la vaig passar a buscar per casa. La vaig carregar sense deixar-li fer cap pregunta i vam enfilar cap a Balaguer. Tota l'explicació que li vaig donar va ser "Hem d'anar a l'estació". Aquells vells m'havien encomanat la seva manca de loquacitat. Just quan deixàvem enrera el darrer xalet de l'entrada del poble, vam veure una figura encorbada que avançava lentament en direcció a Balaguer, tot recolzant-se en un bastó. Vam parar al seu costat. La vella Lola ens va mirar, va aferrar tan fort com va poder el bastó i ens va tornar a mirar, perquè li va costar reconeixer-nos. Finalment, quan va veure qui érem va obrir la porta de darrera del cotxe i va pujar. La Laia ens mirava com si estiguéssim boges. Ja havia renunciat a preguntar res.

Quan vam arribar a l'estació la vella Lola ens va fer un gest amb la ma perquè la deixéssim passar a ella al davant. Vam seguir el seu pas vacil·lant i nerviós des de la distància. Va creuar el decrèpit edifici de l'estació, nosaltres també, a una distància prudencial. Quan vam ser a l'andana la vam veure. La dona que mirava els trens estava asseguda al banc, la Lola s'hi apropava a poc a poc. Quan la va veure, la dona es va aixecar d'una revolada. Semblava impossible que aquell cos tan menut guardés tanta energia. Es van abraçar, molt fort, molta estona. Després es van asseure plegades i es van posar a parlar. Nosaltres assistíem a aquella trobada com espectadors que s'han colat al teatre. No teníem entrades per aquella obra, però no podíem deixar de mirar l'escenari. Li vaig explicar a la Laia, en veu molt baixa, per no trencar la màgia de la funció, el poc que sabia d'aquella història.

Al cap de molta estona vam sentir que venia un tren de Lleida. Les dues velles es van aixecar, es van abraçar, com es deu abraçar la gent que s'abraça per darrera vegada. La dona que mirava passar els trens va pujar al vagó. La vella Lola, com la de la cançó, va treure el mocador per dir-li adéu.

Un cop al cotxe, ningú va gosar parlar. Pel retrovisor veia que, tot i l'expressió trista de la seva cara, una llum estranya brillava als ulls de la Lola. Una llum... jove. És l'única paraula que se m'acut.

Quan va baixar del cotxe ens va dir gràcies, va caminar un parell de passes i es va girar. Finalment havia decidit que ens devia una explicació.

-Potser ja us ho pensàveu, les noies d'avui en dia sou molt espavilades, potser massa - crec que mirava amb reprovació el pírcing del nas de la Laia - La Maria, la dona que mirava els trens, és la meva germana, la meva germana petita - Se li van humitejar els ulls, però això feia que encara brillessin més, amb aquella llum juvenil - Fa molts anys, per vosaltres més d'una vida sencera, es va enamorar d'un músic una festa major. Un acordionista. Llavors les coses no funcionaven com ara. Es van veure només un cop, només un. Ell li va dir que tornaria, però no ho va fer. Eren altres temps, temps de guerres i de fam. Es van escriure cartes, però al final les cartes també es van acabar. Al final, la Maria ja no podia més i el va anar a esperar a l'estació. La resta de la història ja la coneixeu.
-I el va trobar? - No vaig poder contenir-me.
-Nosaltres no ho sabíem, no en vam saber mai més res. Es veu que si - Ara entenia d'on sortia aquella llum dels seus ulls - Ell es va morir l'any passat. La Maria estava sola allà dalt, per això ha tornat... però només fins a l'estació. Eren altres temps, ja us ho he dit.

Altres temps, prejudicis, guerres. La filla guillada que va fugir darrera un acordionista. Costava d'entendre, però en certa manera veia que aquella estació per la dona que mirava com passaven els trens era una frontera, el límit entre dos móns. Si, creia que ho entenia, però encara no ho entenia tot. La vella Lola abans de marxar encara havia de dir quelcom més:

-Digues-li al Quimet que l'has vista si vols, però ell també era a l'estació quan la Maria va marxar. Ell era el seu promès.

Ara si que va marxar. I ens va deixar allí, amb la porta del cotxe oberta, amb la boca oberta. Vaig deixar la Laia, ja no ens recordàvem del cafè, i vaig tornar a casa meva. El padrí estava al pedrís, acaronant la Wendijeims, va fer un bot quan em va veure. Crec que endevinava d'on venia.

Mentre aparcava el cotxe pensava en aquell home que mira Bonanza, en aquella vella encorbada que volia anar fins a Balaguer a peu, en aquella dona que mirava passar els trens. Se'm feia estrany pensar que aquella gent podien haver viscut d'aquella manera. Que podien tenir aquelles penes d'amor llastrant-los-hi el cor. Jo només els havia vist remugar i treballar. Estimar-se la canalla i aixurriar els gats. Però aquella gent havien sigut joves, algun dia, fa molt temps, fa molt més d'una de les nostres esquif
ides vides, i, com m'havia demostrat la vella Lola, en algun lloc amagat en el fons dels seus ulls, encara conservaven la llum d'aquella joventut oblidada.

Comentaris

  • Ens ho envies a tribuna@guimera.info ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 04-09-2008 | Valoració: 10

    Hola;

    M'encanta !!!

    El text en un arxiu word aocm annex a l'email i la imatge de la Vella Lola [ la tens, oi ? ], també com annex.

    Dona un tom per www.guimera.info

    Gràcies

  • Molt bo[Ofensiu]
    Laiesken | 10-01-2007 | Valoració: 9

    Una història rural... emocionant... una història d'amor boig teixida pel mig... Una història d'aquelles que t'agraden molt de llegir. M'ha agradat molt, de debò.


    Sir Darkest

    PD: Pel títol, és una llàstima que aquesta història no pugui passar a Cuba... xDxD El detall del mocador blanc és la referència ben col·locada xDxD

  • Felicitats![Ofensiu]
    Ilargi betea | 07-05-2006 | Valoració: 9

    He llegit el teu relat al llibre (que per cert, m'has de signar ;P) i m'ha semblat una història molt tendra. També penso que l'he llegit molt influenciada per la cançó de Serrat "Penélope" (tal com ha dit en pivotatòmic) i des del principi tenia clar que esperava el seu amant de joventut... menys mal que el teu relat té un final més optimista!

    Espero veure't aviat i poder anar trobant una mica més de temps per llegir-te.

    Una abraçada i molta màgia!

  • Felicitats![Ofensiu]
    Ilargi betea | 07-05-2006 | Valoració: 9

    He llegit el teu relat al llibre (que per cert, m'has de signar ;P) i m'ha semblat una història molt tendra. També penso que l'he llegit molt influenciada per la cançó de Serrat "Penélope" (tal com ha dit en pivotatòmic) i des del principi tenia clar que esperava el seu amant de joventut... menys mal que el teu relat té un final més optimista!

    Espero veure't aviat i poder anar trobant una mica més de temps per llegir-te.

    Una abraçada i molta màgia!

  • M'ha agradat[Ofensiu]
    dacar | 02-05-2006

    Ei, company!!

    Ahir vaig rebre a casa el llibre de Relats 2.0 i aquest matí he llegit el teu relat. No l'havia llegit fins ara i m'ha fet molta gràcia que l'escena de la senyora que espera trens tingui lloc a Balaguer!!

    La història està molt ben tramada, i m'ha agradat el detall que el padrí fos el promès d'aquella dona misteriosa, no ho esperava i aquestes "sorpreses" quan llegeixo m'agraden molt. També m'agrada molt la reflexió que fas sobre que la gent gran, que veiem com a simples "secundaris" de la vida, també han sigut joves i han tingut les seves "grans històries". Quantes se n'hauran perdut...

    Salut!!

  • Llibre | 25-04-2006


    Feia temps que tenia ganes de llegir aquest relat, perquè l'havia vist voltar en més d'una ocasió per alguna de les llistes de la pàgina. I el motiu era, senzillament, que em cridava l'atenció el títol. I avui, quan he pensat que hi entraria, m'ha agradat comprovar que era teu. Perquè també feia temps que tenia ganes de tornar-te a llegir.

    El primer paràgraf és bo (si més no pel meu gust, és clar), perquè amb poques línies ens col·loques de seguida en situació. Només et diria que, també des d'un punt de vista subjectiu, insisteixo, hi ha un cert abús del verb "fer" (feia anys, de fet, feia una vida, tot fent veure, feia mitja). A veure... ja dono per descomptat que els dos primers "feia" no són una repetició innecessària, sinó una reiteració que esdevé recurs literari, i amb la qual li atorgues, ja des de la primera línia, un to d'història contada, de rondalla... de realitat. Però crec que els altres es podrien polir una micona.

    I per altra banda... hejehe... no sé... potser et sonarà a que estic fent conya, però m'ha cridat l'atenció el punt on dius mentre amb l'altre ull controlava... Per què? Perquè en cap moment, amb anterioritat, has indicat que amb un ull fes una cosa i que per tant "amb l'altre"... No sé si m'explico.

    Vull dir que parles de que dóna conversa a les clientes, i amb l'altre ull controla... però per donar conversa a les clientes no té perquè estar-les mirant fixament. Bé, ja et dic: segurament et sonarà a que estic fent conya, però no. De debò que m'ha cridat l'atenció i ho he trobat estrany. Però bé... res a dir.

    El segon paràgraf el trobo també ben travat. Una altra vegada, amb poques paraules però amb imatges ben nítides, ens mostres una escena que va més enllà de la simple contemplació de dues persones, dues figures estàtiques. Perquè aconsegueixes que ens quedem intrigats i amb ganes de conèixer més.

    Del tercer paràgraf, on situes el personatge narrador (primera persona femenina), només et diria (però això és una obsessió meva pel que fa a l'escriptura), que aquest acabava d'entrar i el següent anunciava l'entrada, potser l'haguessis pogut resoldre d'alguna altra manera per evitar la repetició de la paraula.

    No queda malament. No es fa estrany. Però... penso que no cal repetir-la, tenint com tenim tants i tants recursos lingüístics possibles.

    Però... insisteixo: és una visió personal i subjectiva.

    Pel que fa al següent fragment, on la vella Lola explica la història d'aquesta dona misteriosa que mira com passen els trens... No sé... Se'm fa feixuc. No sé si és la puntuació, o potser que de sobte el relat resulta massa explicatiu, tenint en compte el to que havia anat agafant de moment. Potser, apunto com a possibilitat, si aquesta mateixa "explicació" es fes a través del diàleg, de manera que la Lola digués igualment tot això entremig de les acotacions breus de la Tereseta... potser, insisteixo, el ritme narratiu mantindria l'agilitat de l'inici.

    Però: és la meva visió personal de la jugada.

    Ah, sí! I un detallet: m'ha agradat una frase que dibuixa i ajuda a construir l'escena. Quan dius: va dirigir la seva mirada contra mi. És un detall breu, però el trobo molt encertat. Aquest contra té una força clau, dins aquest context.

    Després apareix en escena la Rosita... però apareix a causa de tot aquell soroll. I jo em pregunto: quin soroll? Si només estaven parlant, no? La vella Lola parlava amb la Tereseta. I la narradora acabava d'entrar tot fent sonar la campaneta. Però... soroll? No sé: no ho he vist clar.

    Més endavant, i ja fora de l'escenari de la botiga, la lectora continua de la mà de la narradora, que ens duu a la seva llar. Aquí potser et diria, per una banda, que m'ha agradat l'al·lusió a Bonanza (ens situa en una època ben concreta), però que no m'ha fet el pes el verb fotre. No perquè no trobi bé aquest verb dins una narració. Faltaria! Més aviat perquè de cop i volta, tal com evolucionava la narració, el relat, aquest verb de to més popular grinyola una mica, aquí entremig. Insisteixo: per la meu gust.

    I aleshores, la narradora manté una conversa amb el seu padrí, que no afegeix gaire més coses al que ja sabíem, però sí alguna pinzellada de proximitat amb la dona que mirava com passaven els trens.

    I veus? Aquesta vegada sí que trobo que les explicacions que s'hi fan resulten àgils, perquè les preguntes que col·loca la veu narrativa entremig ajuden a trencar un discurs que podria fer-se llarg sense motiu.

    Després, tot el fragment on la narradora i la seva amiga Laia agafen el cotxe i recullen la vella Lola, ens desperta encara més la curiositat. Però hi ha un detall, sobre la narradora, que se m'ha fet estrany. Te'l comentaré al final... ara prefereixo continuar amb el relat, pas a pas.

    I ja per acabar s'aixeca la tapa que amaga el secret de la història, i ens assabentem, per boca de la vella Lola, del que va passar.

    I el gran secret esdevé, si vols dir-ho així, una història habitual d'amor i desamor, d'abandó i esperança. L'important és la manera com ens ha estat narrada. El que cal destacar és la força d'uns personatges, les actituds, els records que els sotraguegen.

    De totes formes, tanco la lectura del relat amb l'estranya sensació que queda algun fil pendent, algun serrell penjant que no acaba d'encaixar... i no et sé dir què és el que em provoca aquesta sensació. Em sap greu no poder ser més explícita.

    Un bon relat. Amè i interessant.

    LLIBRE

    PS.- Ah! El que et volia comentar abans sobre la narradora és que quan comences a llegir el relat, no em preguntis per què, però suposo que per la manera de mostrar aquest personatge, me l'imagino com una nena petita. Potser no sis anys, però ja et dic, no sé per què la col·locava més entre els deu i els dotze. El fet que la mare l'enviï a comprar, que només perquè veu una escena diferent a l'habitual (per molt diferent que sigui a l'habitual) faci que se n'oblidi de l'encàrrec... el fet d'arribar a casa i preguntar com ho fa al padrí... No sé... tots aquests detallets em dibuixaven més una nena curiosa que no pas una jove amb ganes de conèixer. Per això, quan de cop i volta resulta que ha quedat amb una amiga i agafen el cotxe... Ostres! Se m'ha fet tope estrany. Bé... potser ha estat un error meu de lectura, i m'he dibuixat un personatge que no era. Potser he deixat volar massa la meva imaginació i no m'he cenyit a les paraules que tu oferies... però de debò que se m'ha fet estrany.

    Ara sí: res més a dir. Gràcies per aquest relat.

  • gràcies Neret[Ofensiu]
    Baiba Liepa | 19-04-2006

    poso aquest agraiment en el teu relat de La Vella Lola que he llegit al llibre 2.0
    He descober Henning Mankell amb el Tallafocs, i desprès de molts llibres el darrer que he llegit ha estat "Els gossos.." tot i que la curiositat per conneixer Baiba Liepa, em corroia, i al mateix temps n' estaba una mica "gelosa". Peró m'he apropiat de la seva personalitat, i llestos!
    Vull dir-te que m' abrada aquest sentit de l' humor tendre que s' entreveu an aquest relat,hi ha un mig somriure que no m'ha abandonat en tota la lectura i "he vist" la vella Lola
    Baiba

  • de Lola a Lola...[Ofensiu]
    violettemoulin | 23-11-2005 | Valoració: 9

    Gràcies pel teu comentari... m'ha fet conèixer la teva Lola i n'estic encantada. M'ha agradat molt. T'haig de dir que em costa una mica que els relats m'enganxin, però el teu ho ha aconseguit des del principi.

    Ens seguim llegint (encara que trigui una mica a escriure)

  • m'ha agradat.[Ofensiu]
    moher | 18-11-2005

    Escrius una història entranyable, plena d'humanitat...reflexiones sobre el pas del temps, sobre la visió, sovint equivocada, que la gent jove tenim dels avis.

    Està ben estructurat i escrit, sempre se'n aprèn de tu. (sobretot de vocabulari...tela!)...i trobo que la primera part del relat és boníssima.
    Després. potser perd una mica de pistonada, crec que li manca un moment de clímax.

    De totes maneres, jordi, qualsevol crítica que jo et pugui fer, saps que és rizar el rizo...Crec que els dos relats que has enviatssón més que bons, espero veure'n algun al llibre 2.0.

    moltes felicitats noi i endavant!

    bernat

  • Ostres, neng![Ofensiu]
    pivotatomic | 30-09-2005

    Quan repasso amb altres relataires la gent d'aquest web que m'agrada, sempre et deixo pels núbols. Després de llegir aquest relat, crec que t'hauré de fer pujar fins a l'estratosfera...

    Està fabulosament ambientat, impecablement escrit, i resulta deliciosament tendre i nostàlgic. M'ha fet pensar en la cancó "Penélope", del Serrat.

    En fi, que després d'haver-lo llegit he fet una cosa que havia d'haver fet fa temps: afegir-te a la meva llista d'autors favorits.

    Canastón!!

  • Em retractro, pero en part[Ofensiu]

    Veix que he ofes a molta gent, i sincerament no era la meva intenció, tenia clar que nava a molestar i incomodar...pero la meva intenció no era aquests sincerament. A arrel de aquest relat i del del Domenech veix que me fet famos.

    Primera qüesto de que em retrecto (rectificar es de sabis, o aixó diuen) tenia que haver deixat clar que no em refreixo a tota la juventut independetista, pero com bé diu en Cesk nava dirigit al independetistes de xapa i samarreta.
    Segona cosa de la que m'arrepenteixó, haver insultat al Domenech, no estic dien que el que diges no ho penses, pero crec que no son maneres i aixó en ves d'un lloc on insultarse i cascarse, tindria que ser un empori de llibertat i literatura.

    Ara be, penso fer un relat en el que exposo la meva idea del independetisme punt per punt i desmentint molts aspectes dels skins, em portara dies i dies fero bé, aixó si quedara en les vostres mans llegirvus-ho...



    que més...weno remarcar que el escrit aquest volia denuncia la actitud neo-feixista de un sector independentista.. no volia generalitzar, no comparteixó les idees politiques, pero les respecto. També dir que tinc moltissims amics independentistas, i surtu de festa amb ells i e tocat amb el meu grup a correlleguas i e nat als concerts de la diada de catalunya de arc de triomf i e estat a infinitat de concert patrocinats per ateueus llibertaris independentistas... pero sincerament i han segons quines actituds que com dic al escrit del que estic molt orgullos pero m'arrepenteixo de que hagui sigut mal interpretat( mea culpa, mea maxima culpa).

    Apa si voleu parlar amb mi id ebatre sobre politica, estare encantat, nomes teniu que agregarme.

  • la Bella Lola?[Ofensiu]
    Biel Martí | 26-09-2005

    Bella perquè la història ho és. M'ha quasi entusiasmat, però potser perquè és dilluns dic el quasi i si fos dimarts... Al gra. M'ha agradat aquesta història intergeneracional, d'una joventut que mira la vellessa amb certs aires (ara no em facis dir aires de què...) i després canvia d'opinió, entendrida per una història antiga. L'has escrit amb senzillesa i inclòs diria que amb la tendressa que la història necessita. Només m'he liat (avui estic espès) amb els noms a l'inici: Tereseta, Rosita, la protagonista és la Rosita, qui és qui? Després m'he adonat que poca importància tenia si sabia qui era la vella Lola, en Quimet i un personatge que només pel nom m'ha encantat: la Wendijeims. Per això penso, calia introduir personatges que no tindran més pes després? Aquí queda, el bon regust que m'has deixat.

    Biel.

  • molt bo[Ofensiu]
    quetzcoatl | 23-09-2005 | Valoració: 10

    Boníssim, neret. No recordo quants minuts deia però m'has tingut enganxada de principi a fi, amb una intriga descomunal. Mira que no sóc pas molt xafardera, però l'imatge de la dona que espera els trens corprèn.
    Fas descripcions molt bones, tant de personatges com de situacions. M'agrada el narrador que has escollit, que afageix perspectiva al tema, i així no només narres sinó que contrastes i reflexiones sobre un tema bonic: l'amor que perdura amb el temps i la vellesa. Crec que en brumari ha fet una bonica intervenció al respecte, també.

    Rodó, neret, i molt ben ambientat.

    Felicitats : )

    m

  • Molt sucós[Ofensiu]
    Xinxeta | 18-09-2005

    Com a comentari general m'ha agradat molt, enhorabona! La recreació de la vella Lola i de la botiga em semblen molt bones, i la història no desmereix en absolut, m'ha encantat descobrir aquestes vides d'un passat amagat ben sucós.
    M'ha sorprès, de totes maneres, que facis servir l'expressió "fotre fora" (i no sé si n'hi ha alguna altra) entremig d'un relat tan ben escrit i amb gran riquesa de lèxic, és un canvi de registre que crec que no pertoca i potser la trobada entre les dues velles podria haver estat una mica més llarga, amb més descripció.

    Et torno el comentari (i la crítica, si és que puc!) del meu últim relat perquè l'has clavat, el conte del notari ha estat la típica inspiració del llibre que m'estic llegint, Calaveres atònites de Jesús Moncada. Ara he vist que tens un relat-homenatge a aquest autor així que ja me'l llegeixo!

    Fins ara!

  • nosaltres [Ofensiu]
    blaumar | 18-09-2005

    nosaltres serem en Quim, La Lola, i la Maria.
    quines histories explicarem?
    espero al menys sigui tan dolça om aquesta

  • Ai les Loles![Ofensiu]
    jacobè | 18-09-2005

    Ui! Li volia recomanar el teu nou relat a un conegut meu (?!) i veig que se m'ha avançat! Sabia que li agradaria, je, je.
    Bé, jo estava esperant que algú et comentés...Per cert, en el fòrum t'he fet un petit comentari, però em sembla que ha quedat molt avall. Res, venia a dir que jo també conec a un enginyer que podria penjar les botes perquè tots plegats guanyéssim un bon escriptor.
    Mmm...Montfalcó Murallat, m'ho apunto.
    Bé, ara el relat, que estic fugint d'estudi. Jo sóc jove, però recordo botigues com la que tan bé descrius. Precisament l'altre dia parlàvem de "la campaneta que anunciava l'entrada de les clientes per si" la dependenta estava a la rebotiga. "Déu vos guard!" deiem perquè ens atenguéssin. Deu existir un nom específic per aquesta campaneta? Fas un retrat molt bo de la Lola, m'imagino aquelles dones que tots coneixem. Ara me les miraré amb uns altres ulls. Et podria dir moltes més coses, però em quedo amb una frase "Que podien tenir aquelles penes d'amor llastrant-los-hi el cor". I he aprés la paraula "aixurriar", quan l'he llegit em pensava que volia dir acariciar! Jordi, es nota que llegeixes molt, tant pel vocabulari com en la construcció de les frases.
    M'ha costat però alguna crítica constructiva: típics accents sí afirmatiu, que/què, mà,...(per dir alguna cosa...). I una cosa que últimament veig que molta gent fa i personalment no m'agrada: el títol començar-lo en minúscula. Ai! Ja m'he quedat descansada! Ho havia de dir! :)

  • El món n'és ple de velles Loles[Ofensiu]
    brumari | 17-09-2005

    Amb el teu relat fas palesa una obvietat, massa sovint ignorada per la gent jove: els vells també han sigut joves. I quan deixen de ser-ho, poden seguir estimant amb tanta o més intensitat, encara que sota la pàtina enriquidora del temps.

    Has escrit una història carregada d'humanitat i tendresa.

    Una abraçada.

  • M'ha agadat[Ofensiu]

    M'ha fet pensar en una senyora d'una botiga davant de casa quan era petit, que per algun motiu ens quèiem molt bé.

Valoració mitja: 9.33