El que em pareix més interessant del text és que convida a la reflexió. Realment, la tecnologia s'ha incrustat en la nostra vida d'una manera tan ràpida que ho ha acabat fent de manera antinatural i ens ha fet a tots pagar un alt cost en la vida diària sense que acabem d'ésser-ne conscients. Mentrestant, farem allò que puguem.
Una abraçada, Mercè!

Llorenç

És a meitat de text quan m'he adonat que es tractava de "Los santos inocentes" de Miguel Delibes. Aquesta volta escrit en un català molt natural que pareix que la idea original haja eixit d'aquestes terres. Però el més interessant, una volta que el lector ha descobert la procedència de la situació i dels personatges, és que les paraules finals reblen el relat amb una reflexió inesperada però amb una contundència quasi esfereïdora. Però el millor de tot, és que tot flueix de manera molt natural.

Una abraçada d'aquest valencianet d'adopció encantat de poder llegir-te.

Llorenç

Potser és la millor història d'aquest mes. Sempre m'han arribat les històries de caire intimista i personal amb un final curiós i inesperat. I també amb un llenguatge tan natural i fluït.

Espere poder disfrutar de més relats teus, Mercè.

Una abraçada!

Jo sóc partidari de mantenir el misteri de certs capítols històrics! Que guanyem sabent-ho? I això faria canviar el sentit de moltes coses? Sense certes intrigues la vida seria molt avorrida. I et felicite per l'art que has tingut mantenint aquest interrogant sobre Colom tan obert.

Una abraçada.

Llorenç

M'encanta la manera tan costumista amb què descrius un retall de la història ben curiós que jo no coneixia i que m'ha fet investigar. S'aprén molt amb tu!

Ai, la Mitologia! Per a mi es un món fascinant que reflecteix les experiències humanes amb pinzellades màgiques incomparables. El mite de Cassandra per a mi és la del visionari en qui ningú no creu però que després el temps acaba donant la raó i la Història acaba col·locant-los en el lloc adient. Per exemple, quantes Cassandres van albirar aquesta crisi abans que vingués i ningú no li va fer ni cas? La por és que de suposats "profetes" d'avui, quants endevindran sent Cassandres?

Un relat, el teu, molt inspirador :)

Un relat molt ben estructurat en què es teixeix de manera paulatina la intimitat i la confiança que uneix aquesta parella. L'element de sorpresa final reforça encara més aquesta línia temàtica tan ben pintada amb les pinzellades necessàries.

Una abraçada, Montse! :D

Sense cap gènere de dubtes, és de tots els relats que he llegit darrerament, el que més m'ha fet riure. A banda de provocar la hilaritat, sobre el text planeja la idea que l'obscenitat no es troba en l'objecte en sí, sinó en els ulls de qui mira. Potser perquè en la majoria dels casos uns ulls obscens són els que converteixen en obscé el que veuen.

Com m'agraden eixos finals sorprenents en què un espera una continuació anodina de la trama. Ja tots havíem donat per fet que el viatge en el temps no suposaria cap novetat i després arriba la sorpresa final! Això és perquè has sabut ficar-nos dins la pell del científic i acompanyar-lo en el seu estupor!

Ànim i espere que continues escrivint molts relats, Santi!

Passaran milers d'anys i sempre trobarem maneres d'evadir-nos de la realitat per fugir-ne. Però, al seu torn, també algun dia ens adonarem que les grans respostes que demanem les trobarem dins de nosaltres. Així és com la protagonista d'aquesta història s'adona que no es troba al costat de l'home que li convé.

Un relat deliciós, Mercè!

Collons! Un text que comença pintant un ambient tan fred que fins i tot se m'ha gelat la medul·la espinal, per esbrinar amb els ulls esbatanats que estem parlant de la mateixa Barcelona. El que m'ha inquietat ha sigut el final... Guió d'una pel·lícula. Eixa frase deixa obertes moltes interpretacions.

Una abraçada pre-nadalenca!

Potser algun dia caurà un meteorit amb deixalles d'ADN amb parentiu humà i ens hàgem de replantejar la història de l'evolució humana i trobar-li un punt de partença en l'espai sideral. Sense anar més lluny, algunes religions com la Cienciologia prediquen que provenim de naus espacials que va dipositar humans al planeta terra.
Un text molt divertit i ben pinzellat com un quadre ben elaborat.

Una abraçada, Ferran!

Potser algun dia caurà un meteorit amb deixalles d'ADN amb parentiu humà i ens hàgem de replantejar la història de l'evolució humana i trobar-li un punt de partença en l'espai sideral. Sense anar més lluny, algunes religions com la Cienciologia prediquen que provenim de naus espacials que va dipositar humans al planeta terra.
Un text molt divertit i ben pinzellat com un quadre ben elaborat.

Una abraçada, Ferran!

D'ací a no-res potser nosaltres serem els nostres propis alienígenes. Quan hagem intentat controlar tota la Natura, com si manàrem sobre aquesta, quan comencen a fer proves amb l'ADN humà (que de segur que ja se n'han fet), continuarem amb el propi procés d'autodestrucció que crec que duem ja en el nostre ADN.

Un text reflexiu, que fa pensar.

Hola, guapetona!

M'alegre de tornar a visitar-te encara que només siga amb un dels teus relats. Pareix que domines la tècnica de la ciència-ficció en el sentit més sensorial de la paraula. Realment el text m'ha submergit en una època aliena per a mi, però cada cop més propera per a la Humanitat. La tecnologia com sempre va més ràpida que la pròpia Humanitat, però tot això no ens distrau de meditacions vitals que han estat presents en el passat, ho estan en el present i ho estaran en el futur. El context canvia, però nosaltres no tant.

Una abraçada ben forta a la primera manresana que he conegut en la meua vida!