Avidesa

Que es mori la mort!, diu ella. Se li ha acudit tot caminant de l’escola fins al centre on fa dansa. Quin cap! Va rumiant mentre s’acaba l’entrepà.

Que mori la foscor!, penso.

Que n’és de bonic el color quan tot es fa fosc.

Al matí mentre passava pel carrer de l’escola, des de la finestra estant de l’aula m’ha vist i m’ha cridat fort. He aixecat la mà per tornar-li la salutació. Quina llum, quin color més voldria?

I no pots mostrar por, no!, no pots ser massa fràgil o demostrar-ho: fas classe, ensenyes (o pot ser, millor, elles t’ensenyen!). Perquè cada moment és imprescindible, cada instant Que es mori la mort!, diu ella. Se li ha acudit tot caminant de l’escola fins al centre on fa dansa. Quin cap! Va rumiant mentre s’acaba l’entrepà.

Que mori la foscor!, penso.

Que n’és de bonic el color quan tot es fa fosc.

Al matí mentre passava pel carrer de l’escola, des de la finestra estant de l’aula m’ha vist i m’ha cridat fort. He aixecat la mà per tornar-li la salutació. Quina llum, quin color més voldria?

I no pots mostrar por, no!, no pots ser massa fràgil o demostrar-ho: fas classe, ensenyes (o pot ser, millor, elles t’ensenyen!). Perquè cada moment és imprescindible, cada instant preciós. Per fer broma, faig veure que no la puc, perquè ja és molt gran, i tot seguit l'alço amb força i que quedi per sobre del meu cap, per mirar-ho tot, també d'amunt.

Que mori la foscor! I què si em ve, la foscor? Ja tinc dedicat un dibuix de les netes, que quan em veuen agafar la bossa i marxar cap a casa, em diuen queda’t a sopar avi, queda’t amb nosaltres avi. Amb això sol ja hauria sopat. 

Que m’abracen de debò i em tornen deu vegades el poc que les hi deixo.

Ara és el seu moment de la llum, no de la foscor. 

Cada moment és important: escoltar, assenyalar davant nostre tot allò senzill i bonic, com és ara el terra moll, brillant després de la pluja quan ja lluu el sol, sota els arbres de verd nou primaveral. Marxar de l’escena? Quan calgui, amb poc soroll, si pot ser.

Que mori la foscor! I què si em ve, la foscor? Ja tinc dedicat un dibuix de les netes, que quan em veuen agafar la bossa i marxar cap a casa, em diuen queda’t a sopar avi, queda’t amb nosaltres avi. Amb això sol ja hauria sopat. 

Que m’abracen de debò i em tornen deu vegades el poc que les hi deixo.

Ara és el seu moment de la llum, no de la foscor. 

Cada moment és important: escoltar, assenyalar davant nostre tot allò senzill i bonic, com és ara el terra moll, brillant després de la pluja quan ja lluu el sol, sota els arbres de verd nou primaveral. Marxar de l’escena? Quan calgui, amb poc soroll, si pot ser.