l'Anna i jo. Diu Anna que li agrada molt que la Guspira siga un personatge tan important en el desenllaç. I també diu que haguera estat bé que amb la felicitació, que està tan ben feta, ens enviares també la Guspira. Ah! I que el tió ja va fent el que ha de fer, la qual cosa vol dir que de moment encara funciona correctament.

Moltes gràcies per recordar-vos de nosaltres i per felicitar-nos tan ben felicitats.

Us desitgem molt bon Nadal. Records de part nostra l'avi Joan.

Besets i fins aviat!

Moltes, moltíssimes gràcies de nou per la dedicatòria i per la teua amistat sincera. Li has fet la volta al text d'Eliseu Parra amb un poema ple de sensibilitat.

Una abraçada, estimat paisà.

La imatge és tan explícita, d'una realitat tan crua (dic expressament realitat i no realisme) que potser no deixa opció a cap altre poema possible: un poema descriptiu, sobri, amb escassa retòrica. Tan sols la justa per no dispersar el dolor que se'n desprén, tant dels mots com de la imatge.

Una abraçada.

Que emocionant la història, que xulíssims els efectes i il·lustracions! Esteu fets uns artistes!

A la teua amigueta Anna li agrada també el G. Stilton. Així que segur que gaudirà molt llegint la teua història. :-)

Per cert, que guapos que esteu tu i la Guspira a la foto de la bio, carai!

Besets.

Amb l'elegància expressiva que caracteritza la teua manera d'escriure, has assajat d'endinsar-te, d'una manera ben versemblant, en la percepció de la mateixa autora en autoretratar-se. I com a leitmotiv, plana en els versos la distància, la frontera, el conflicte entre allò extern, -la imatge de l'espill, la imatge que els altres poden tenir d'aquest jo poètic- i el mateix autoconcepte. Un contacte incòmode o difícil amb un mateix es tradueix en un contacte també difícil amb el món, si tenim en compte que són els fonaments del jo els que trontollen. I els darreres versos recreen la solució adoptada per la mateixa artista, a qui rets homenatge poètic i biogràfic, que en trobar-se incapaç d'arribar al propi self, opta per fantasiar que l'atenyerà mitjançant la fugida.

Un plaer visitar-te, un plaer llegir-te.

ESCENA XII, V

En això que cau un llamp!
Que a la Naiade ha esglaiat.
La Rita li ha aconsellat
no passejar hui pel camp.

En veure l'oblit, vaig desindultar el meu ninot!

Una abraçada, i ja sabeu que per ací baix teniu casa.

Si la idea que inspira el triple poema és boníssima (oferir tres punts de vista i no un de sol, és a dir, donar una imatge més totalitzadora que la del sol jo poètic des de la imatge de la dona), igualment ho són els diferents estils que has emprat per a cadascuna de les parts: un primer poema en un estil més popular, un segon de caire culteranista i per fi un sonet, que a mi em recorda alguns dels sonets quevedians més introspectius.

Hernández, Góngora, Quevedo... Magnífic treball de creació i de síntesi, el que ens has ofert.

Estic amb Unaquimera: fas pura arquitectura verbal.

Una abraçada.

expressada amb la netedat expressiva que mouen els sentiments sincers. I què dir, de la gran persona que les inspira?

Una abraçada al poeta i a la musa inspiradora.

M'ha semblat molt original que contes el conte des del punt de vista de les serps i no dels humans. I també la frase final, que dóna un gir interessant al punt de vista de la narració. El teu conte té tots els ingredients dels relats d'aventures. I els diàlegs li atorguen dinamisme.

Espere que continues escrivint i formant-te literàriament.

Una abraçada.

Ostres, 4punts, aquest poema teu conté una gran saviesa! Podem optar per integrar els pols oposats o per extremar-los, segons la necessitat. I com bé assenyales als versos finals, ens hem de fer responsables de la pròpia supervivència.

Una abraçada!

escrivia Vicent Andrés Estellés i cantava Ovidi Montllor . I s'adreçaven a algú que podria ser tant una mare com una pàtria. Tu n'has fet la fusió magistralment, franz.

És colpidor el sentiment que traspua el teu poema: quan qui se'n va ja se sent preparat, però no així el que hi resta. I és que és difícil deixar anar el cos que hom ha habitat, la casa on s'ha decidit una de les etapes més àrdues de la supervivència, per ser tot just la primera.

No fa molt vaig escoltar algú que parlava de la llum de la tristesa. Aquest poema el vas gestar, sens dubte, immers en aquesta llum.

Una abraçada, amic meu.

Quan vaig llegir, dies enrere, la teua obreta de teatre, em vaig posar molt contenta que pensares a posar un angeligat. És una idea genial! Ja saps que Anna i jo tenim el nostre angeligat particular, que s'anomena Gómez. De vegades ve volant a saludar-nos, de la finestra estant. Gómez va ser en la vida terrenal tan bon gat com ho és la Guspira.

Escrius molt bé, Arnau. I com que és època de notes, et posaré un 10 perquè tingues una nota més, molt ben guanyada.

Bon Nadal de part meua i d'Anna! I fins molt aviat!

Per a ser un relat breu, la teua història té de tot: un xiquet que pateix una pèrdua, que inicia una recerca, que passa penalitats... I a sobre la història acaba bé! Tens fusta d'escriptor, tu! Ja ho diu la dita, ja: els testos s'assemblen a les olles.
Saps què faré? Li contaré la història a la meua filla i a les nostres periquites. No sé si l'entendran, les periquites, però faria lleig no explicar-la davant d'elles, no trobes? També tenim tres tortugues, però elles estan hivernant i no crec que s'assabenten de molt.

Ho he passat molt bé llegint "Els periquitos extraordinaris". Una abraçada!

rau al si del teu conte. L'autèntic laberint, el de la poesia que fa resseguir la història per tornar-la a començar. Més que lectura, és contemplació el que fem. Així aprenem a contemplar, com la princesa, un bell jardí, ara de mots. Gràcies.

Una abraçada.

Hola, Lluís. He vist el títol del teu poema a la secció "L'editora destaca" i m'han vingut ganes de rellegir-lo i de rellegir altres poemes teus. Estic passant poc per RC i enyore tenir més temps de visitar la teua pàgina, la de franz, les de tants companys i companyes de RC amb qui estic en deute per haver compartit amb mi la passió per la poesia, per haver-me encomanat noves passions amb les vostres ments inquietes i despertes.

Aquest poema teu on et fons amb la mateixa terra el recorde bé, o millor dit, recorde les sensacions que vaig percebre en resseguir els versos.

Et deixe uns altres versos que et sonaran de quan érem dos supervivents agafats a un taula bastida de poemes.

"Hem hagut de treure'ns la pell, la disfressa i el somriure
i acarar-nos lliures de pols i d'entrebancs al silenci i la paraula.
Hem hagut d'estavellar-nos per volar més alt encara,
Estratosfèriques voliaines, ales d'acer... No tan ínfims, si més no".

Una abraçada, amic meu.