Enraonies a la plaça

–La Carmeta ha fet Pasqua abans de Rams. T'ho dic jo. Per què sinó, com s'entén que es casi tan aviat d'haver conegut aquest fadrí? Ben plantat sí que ho és, renoi! I quina sort que ha tingut la mossa! És clar, com que és de casa bona!
–Què dius ara? Mira la Carmeta quan la va recollir el seu oncle, en quedar sense pares, no tenia un què. Va venir al poble amb un farcell amb una muda i prou. Si ho
sabré jo, que en aquell temps treballava a la cuina de la fonda i la vaig veure en arribar i ben esporuguida que es veia! Ara que, no ha tingut mala vida, no. L'amo Pep és molt esquerp i sever però, a la neboda se l'estima com si fos una filla.
–També se'n va parlar prou d'això, que potser n'és el pare i no l'oncle!
–Ja se sap que la gent xerra, que qui no té feina el gat pentina.
–Dona i jo què vols que et digui? Aquest casament tan apressat trobo que no fa cap falta, a no ser que el xicot l'hagi prenyada.
–No sé, potser vas encertada. Qui malpensa no erra, diuen, però a mi em sembla un noi molt seriós i treballador i la Carmeta mai ha fet parlar… fins ara, és clar. Jo més aviat penso que com que ell és vingut de fora i s'està a la fonda, potser l'amo Pep ha decidit que és millor casar-los.
–Ah! I amb això què vols dir? Que no n'estan l'un per l'altre? Que et sembla un casori manegat per l'oncle?
–No, no ho crec pas, jo els veig molt enfigats, però Pasqua abans de Rams? Si ell es passa el dia a la fàbrica des que l'han fet director i ella feinejant, com sempre a la cuina, i t'haig de dir que és molt bona cuinera, fa unes cassoles de rostit que tothom en demana!
–Ja, però no sé, les nits són molt llargues i s'estan sota el
mateix sostre…
–Ja, i l'amo té un dormir… que se'l sent ronxar d'una hora lluny!
–I tu com ho saps?
–Mira ho sé, i prou! I ara potser que marxem a fer les nostres coses, que ja prou que hem comarejat, com si jo no tingués res a fer!

Informació al lector:
La Carmeta i el seu xicot, van casar-se fa més d'un any, sense haver compartit amor abans.

–Veus com ja t'ho deia jo, que tenies molt d'imaginat? Ja hauria d'haver parit segons tu, oi? No es pot parlar per parlar, que tot el poble en va anar ple. Ara que es deuen haver fet un tip de riure. Saps què penso? Que s'ha d'aprendre primer a callar si vols saber parlar!
–Ah! Guaita amb què em surts tu ara! Que no saps que va córrer que li l'havia anat aigües avall, la criatura? I també es diu que d'aquesta feta no podrà tenir canalla…
– Ah! Treu dona! Treu!

Informació al lector:
La Carmeta i el seu home van ser pares per primer cop al cap de dos anys de casats. Una bessonada, nen i nena. Després, amb el temps, en van arribar més...


P.S. aquest relat és de ficció de cap a peus, però s'inspira en la història dels meus avis paterns.