Com que cada vegada em costa més entendre els relats —ja he dit en més d'una ocasió que sóc un mal lector— crec entendre que convides als nostres polítics a reviure l'anècdota... o no és així?
De totes maneres no crec pas que et facin cas!
—Joan—

Cada vegada estic més i més convençut que no tinc gens de sensibilitat per entendre la poesia. Ho sento, sóc un negat per aquestes coses! Per això per mantenir contacte amb l'amic que se'n va anar a viure a Ribes de Fresser he anat a buscar un relat dels seus inicis i, ves per on, he escollit el primer i m'he posat vermell... Com pot ser que no el recordés? Com pot ser que no l'hagués comentat? Posem fil a l'agulla: En una ocasió, si no recordo malament et vaig demanar que de tant en tant escriguessis alguna cosa en prosa i em vas fer cas. Ara comprovo que en tens uns quants de relats... ja tinc feina!
Em sap força greu que el senyor Vermell no hagi pogut mantenir una conversa amb el seu veí, senyor Verd, però què hi farem! La vida continua, encara que pels teus protagonistes no pugui ser.
—Joan—

Costa molt, molt i molt tractar d'entendre el que passa per la ment d'individus capaços d'assassinar fredament...
Ens has recordat uns fets esfereïdors que avergonyeixen a tota persona que tingui sentiments.
—Joan—

Entre la crisi, que no s'acaba, i la pandèmia les feines van de capa caiguda. Què hi farem!
—Joan—

Els temps canvien. Ja no està en vigor la important anomenar-se Ernest. Actualment amb la robòtica hem topat i està guanyant per golejada o fent Tram... pa.
Molt bé, Maria Teresa, molt bé!
—Joan—

No voldria portar la contrària als fills de la protagonista, però, crec que —potser no els ho dirà— no es pot permetre una altra nit sentint el plor de qui és capaç d'escoltar-la amb tota confiança.
M'atrapen, m’atrapen els teus escrits!
—Joan—

Recordo la primera part tan i tan descoratjadora, ara, afortunadament, un altre aire et deixa escriure unes paraules molt més adients a la teva manera d'enfocar els relats... relats plens dels teus records.
—Joan—

El que has après o el que t'han inculcat de petit queda sempre, encara que sigui en un racó del cervell, i de tant en tant dona senyals de vida... Aquest relat m'ha atrapat, l'he trobat força emotiu i ple d'enyorança.
Respecte al darrer paràgraf, crec, si no ho fas fet ja, que tornaràs a traspassar la porta de l'església.
—Joan—

L’apartat 8 de les bases del concurs diu que una vegada presentats, no es poden retirar els relats per a fer esmenes... Jo que soc bastant disciplinat ja ho he fet en una ocasió i no vull repetir-ho. Els lapsus ortogràfics d’aquest relat no són imputables a la Pilar —a qui mai podré agrair prou les seves aportacions— sinó a la manca de rigor per la meva part en fer les correccions indicades.

I com que això no és un comentari, m’agradaria i MOLT, que no constés, que no sumés als comentaris rebuts. És a dir, m’agradaria i MOLT que les intervencions/comentaris que un autor fes en els seus propis relats no constessin com a tals... no sé pas si m’he explicat prou bé.

Murs o records d'ahir! Aquest relat m'ha recordat que quan jo era menys jove que ara, és a dir quan tenia menys anys, perquè actualment tinc joventut acumulada, a les darreres files dels cinemes se les anomenava "las filas de los mancos", almenys jo sempre ho havia sentit en castellà...
—Joan—

Ja em diràs quina beguda era i de quina marca... jo el relat me l'he empassat d'una glopada!
—Joan—

Quan em vas dir que ja havies penjat el relat… no el vaig saber trobar.
Ara l’acabo de veure en els comentats i, crec que t’he de dir que no et desanimis. Llegir en pantalla cansa i per això s’han posat tan de moda els microrelats.
Veritablement el teu relat es d’actualitat i es nota que el tema ens té a tots força preocupats. Encara que de vegades per les trobades multitudinàries de les que ens assabentem per la TV fa pensar tot el contrari.
Ànims Rafel!
—Joan—

Dins l’armari hi havia un testimoni que podria declarar contra en Capralli? En Caprelli? Això de tenir dos noms dificultarà el reconeixement del delinqüent… potser el Capralli/Caprelli ja ho sabia.
—Joan—

Això rai que passa de taca d'oli... I ja se sap oli en un llum i la solució ja és efectiva.
Aquesta Rut, evidentment, si tot ho soluciona amb tanta rapidesa, sempre trobarà temps per escriure una novel·la. 
—Joan—

De bell començament m'has fet pensar en aquella pel·lícula dels anys 70 de l'Steven Spielber, El diablo sobre ruedas...  Una pregunta: n'explicaràs com acaba?
—Joan—