Els temps canvien. Ja no està en vigor la important anomenar-se Ernest. Actualment amb la robòtica hem topat i està guanyant per golejada o fent Tram... pa.
Molt bé, Maria Teresa, molt bé!
—Joan—

No voldria portar la contrària als fills de la protagonista, però, crec que —potser no els ho dirà— no es pot permetre una altra nit sentint el plor de qui és capaç d'escoltar-la amb tota confiança.
M'atrapen, m’atrapen els teus escrits!
—Joan—

Recordo la primera part tan i tan descoratjadora, ara, afortunadament, un altre aire et deixa escriure unes paraules molt més adients a la teva manera d'enfocar els relats... relats plens dels teus records.
—Joan—

El que has après o el que t'han inculcat de petit queda sempre, encara que sigui en un racó del cervell, i de tant en tant dona senyals de vida... Aquest relat m'ha atrapat, l'he trobat força emotiu i ple d'enyorança.
Respecte al darrer paràgraf, crec, si no ho fas fet ja, que tornaràs a traspassar la porta de l'església.
—Joan—

L’apartat 8 de les bases del concurs diu que una vegada presentats, no es poden retirar els relats per a fer esmenes... Jo que soc bastant disciplinat ja ho he fet en una ocasió i no vull repetir-ho. Els lapsus ortogràfics d’aquest relat no són imputables a la Pilar —a qui mai podré agrair prou les seves aportacions— sinó a la manca de rigor per la meva part en fer les correccions indicades.

I com que això no és un comentari, m’agradaria i MOLT, que no constés, que no sumés als comentaris rebuts. És a dir, m’agradaria i MOLT que les intervencions/comentaris que un autor fes en els seus propis relats no constessin com a tals... no sé pas si m’he explicat prou bé.

Murs o records d'ahir! Aquest relat m'ha recordat que quan jo era menys jove que ara, és a dir quan tenia menys anys, perquè actualment tinc joventut acumulada, a les darreres files dels cinemes se les anomenava "las filas de los mancos", almenys jo sempre ho havia sentit en castellà...
—Joan—

Ja em diràs quina beguda era i de quina marca... jo el relat me l'he empassat d'una glopada!
—Joan—

Quan em vas dir que ja havies penjat el relat… no el vaig saber trobar.
Ara l’acabo de veure en els comentats i, crec que t’he de dir que no et desanimis. Llegir en pantalla cansa i per això s’han posat tan de moda els microrelats.
Veritablement el teu relat es d’actualitat i es nota que el tema ens té a tots força preocupats. Encara que de vegades per les trobades multitudinàries de les que ens assabentem per la TV fa pensar tot el contrari.
Ànims Rafel!
—Joan—

Dins l’armari hi havia un testimoni que podria declarar contra en Capralli? En Caprelli? Això de tenir dos noms dificultarà el reconeixement del delinqüent… potser el Capralli/Caprelli ja ho sabia.
—Joan—

Això rai que passa de taca d'oli... I ja se sap oli en un llum i la solució ja és efectiva.
Aquesta Rut, evidentment, si tot ho soluciona amb tanta rapidesa, sempre trobarà temps per escriure una novel·la. 
—Joan—

De bell començament m'has fet pensar en aquella pel·lícula dels anys 70 de l'Steven Spielber, El diablo sobre ruedas...  Una pregunta: n'explicaràs com acaba?
—Joan—

La venjança és mala consellera i per això no pots deixar que els justiciers acabin sense pagar la seva culpa...
M'ha sorprès el to d'aquest relat. Fas servir unes paraules força suaus per a relatar uns fets esgarrifosos.
Sempre un plaer llegir els teus textos.
—Joan—

La meva sensibilitat no dóna per la poesia, però sí per l’amistat. Fa molt de temps que no parlem. Fa temps molt de temps que no puc passar per la teva gàbia [com en deies] i fer petar un xic la xerrada.
Una abraçada virtual, Aleix, i petonets virtuals per l’Olga!
—Joan—

Esgarrinxat potser no he quedat, però si captivat davant d’aquest reguitzell de records. Què feliços érem, precisament perquè no ho sabíem, en aquests anys d’infantesa...
—Joan—

Saltant, saltant d’un paràgraf a l’altre he arribat al final del relat on m’he fotut una bona trompada…! Quins cops amagats… amagats fins el final!
I Marag...da Déu, quin final!
—Joan—