Viure ja és en si mateix una aventura. L’aventura de la vida s’escriu dia a dia. Sabem el present, recordem el passat, però el futur encara s’ha d’escriure...
—Joan

País d’acollida, això és el que som encara que hi hagi manaires que no ho vulguin reconèixer. Almenys és el que he cregut captar de la senzillesa i naturalitat del teu relat. Sort!
—Joan—

Em pensava que t’havies equivocat, perquè el Quart segona, era una sèrie, més aviat còmica, de Tv3 dels anys 90 del segle passat, protagonitzada per Amparo Baró [Sí, sí! Posaven Amparo... no Empar], Joan Pera i Àngels Gonyalons... i distret amb aquests pensaments, en Gust, una mica més i em mossega.
Bon any, Mercè, bon any!
—Joan—

M’Ha agradat força aquesta visió del nostre tió. Aquesta humanització dels sentiments envers un tronc que ens dóna escalf, vida, il·lusions...
—Joan—

Agradable lectura aquesta conversa bilingüe. I a més he d’agrair que après dues paraules: mansarda i crestall... Gràcies!
—Joan—

Es nota que encara et dura l'ensurt. Acabes dient que encara no s'ha descobert el crim quan, es de suposar, que vols dir que no s'ha descobert al culpable... Encara que aquest Josep té força números.
—Joan—

En la meva humil opinió, crec que és un relat força ben portat...
Aquest relat m’ha recordat que anys enrere un company de feina es va amagar dins l’armari que hi havia en un despatx i quan va entrar la senyoreta que l’ocupava... va sortit donant un fort cop i cridant... afortunadament les conseqüències no van ser les mateixes del relat però l’ensurt va ser força gros.
—Joan—

M’has ben despistat amb aquests contenidors que ens descrius, jo, pobre de mi, no els he vist enlloc, i rumiant... ves per in, una mica més i em clavo algun dels vidres trencats...!
—Joan—

Aquets relat m’ha fet que em formulés, altra vegada, tres preguntes a les quals mai no he sabut contestar…
1.- Com pot ser que hi hagi persones que gaudeixin amb els espectacles de lluites d’animals fins a la seva mort?
2.- Com pot per que hi hagi gent que gaudeixi torturant [això sí, cobrant] i d’altres que gaudeixin [pagant] a certs animalons... i que de passada se’n digui la fiesta nacional?
3.- ... com pot ser que hi hagi persones [a les quals se’ls hi concedeix un grau d’intel·ligència] s’apallissin mútuament amb els aplaudiments de la concurrència [entenimentada] que assisteix a veure un noble deporte...
—Joan—

L’esperit Nadalenc ens envaeix i crec nota la teva bondat transportada als teus personatges. Tant de bo que totes les reaccions fossin tan ben encarrilades.
—Joan—

Una pregunta... Quan va baixar, després de la anul·lació del servei, va recordar que entrava per una porta i havia de sortit per .a porta de l’altra costat?
—Joan—

Continuo dient que no hi entenc un borrall en poesia... però en les teves paraules crec veure-hi el desconcert general en que ens trobem i una lleu escletxa d’esperança.
Ben retornada Josoc.
—Joan—

Sempre s’aprenen coses noves. Jo havia sentit a dir que els lloros repeteixen certes paraules. També havia escoltar alguna vegada que el pebrot a certes persones el repetia donant a entendre que el seu estómac no ho agraïa gaire... Ara bé, que els pebrots sabessin dibuixar! Aquesta no la sabia pas!
—Joan—

Pobre Jon! Ha de tenir bones orelles per escoltar les explicacions tant i tant recargolades que li dóna la mare... encara que queda ben clar que ell va la seva.
—Joan—

Hauré de fer un curset de telepatia, ja que aquesta vegada no hi ha hagut manera de connectar amb el cervellet de l’autora i no he encertat ni per un moment el final... Ni es pas que els encerti sempre, però de vegades una lleugera idea sí que la tinc.
—Joan—