Sempre cau el mateix. La veritat és que és més fàcil que se'n carreguin un que no pas a mitja plantilla.
Per això avui en dia, al càrrec d'entrenador se li diu míster, perquè saber el que pot durar és un mister...i!
—Joan—

Pobre home! Quina vida l'espera! Després de la trompada al trompetista, si es dedica al piano, haurà de sentir "no dispareu al pianista"
Ben retornada E. Viladoms, i ara que no ens escolta ningú, ja has acabat la feina que et tenia entretinguda?
—Joan—

M'ha agradat i força. Ni per un moment he sospitat el final que m'ha agafat desprevingut.
Sort en el concurs! Encara que... segons la meva modesta opinió no la necessites!
—Joan—

Aquest relat m'ha fet pensar amb Enrique Jardiel Poncela, que va escriure El chófer nuevo i Un marido sin vocación, sense utilitzar la lletra "a" en el primer i la lletra "e" en el segon.
Bon exercici senyor ErraEnaBonet!
A veure amb quina nova facècia ens obsequies en el proper relat.
—Joan—

Això són vacances! Déu n'hi do [i anomenant a Déu ja tenim els dimonis per terra] dotze anys de vacances a la Terra. És clar que a l'infern el temps no compta gaire, però aquest pobre diable trigarà una bona temporada a tornar a gaudir d'uns dies de lleure...
Ara una pregunta... Aquest personatge tindràs continuïtat?
—Joan—

Com que cada vegada em costa més entendre els relats —ja he dit en més d'una ocasió que sóc un mal lector— crec entendre que convides als nostres polítics a reviure l'anècdota... o no és així?
De totes maneres no crec pas que et facin cas!
—Joan—

Cada vegada estic més i més convençut que no tinc gens de sensibilitat per entendre la poesia. Ho sento, sóc un negat per aquestes coses! Per això per mantenir contacte amb l'amic que se'n va anar a viure a Ribes de Fresser he anat a buscar un relat dels seus inicis i, ves per on, he escollit el primer i m'he posat vermell... Com pot ser que no el recordés? Com pot ser que no l'hagués comentat? Posem fil a l'agulla: En una ocasió, si no recordo malament et vaig demanar que de tant en tant escriguessis alguna cosa en prosa i em vas fer cas. Ara comprovo que en tens uns quants de relats... ja tinc feina!
Em sap força greu que el senyor Vermell no hagi pogut mantenir una conversa amb el seu veí, senyor Verd, però què hi farem! La vida continua, encara que pels teus protagonistes no pugui ser.
—Joan—

Costa molt, molt i molt tractar d'entendre el que passa per la ment d'individus capaços d'assassinar fredament...
Ens has recordat uns fets esfereïdors que avergonyeixen a tota persona que tingui sentiments.
—Joan—

Entre la crisi, que no s'acaba, i la pandèmia les feines van de capa caiguda. Què hi farem!
—Joan—

Els temps canvien. Ja no està en vigor la important anomenar-se Ernest. Actualment amb la robòtica hem topat i està guanyant per golejada o fent Tram... pa.
Molt bé, Maria Teresa, molt bé!
—Joan—

No voldria portar la contrària als fills de la protagonista, però, crec que —potser no els ho dirà— no es pot permetre una altra nit sentint el plor de qui és capaç d'escoltar-la amb tota confiança.
M'atrapen, m’atrapen els teus escrits!
—Joan—

Recordo la primera part tan i tan descoratjadora, ara, afortunadament, un altre aire et deixa escriure unes paraules molt més adients a la teva manera d'enfocar els relats... relats plens dels teus records.
—Joan—

El que has après o el que t'han inculcat de petit queda sempre, encara que sigui en un racó del cervell, i de tant en tant dona senyals de vida... Aquest relat m'ha atrapat, l'he trobat força emotiu i ple d'enyorança.
Respecte al darrer paràgraf, crec, si no ho fas fet ja, que tornaràs a traspassar la porta de l'església.
—Joan—

L’apartat 8 de les bases del concurs diu que una vegada presentats, no es poden retirar els relats per a fer esmenes... Jo que soc bastant disciplinat ja ho he fet en una ocasió i no vull repetir-ho. Els lapsus ortogràfics d’aquest relat no són imputables a la Pilar —a qui mai podré agrair prou les seves aportacions— sinó a la manca de rigor per la meva part en fer les correccions indicades.

I com que això no és un comentari, m’agradaria i MOLT, que no constés, que no sumés als comentaris rebuts. És a dir, m’agradaria i MOLT que les intervencions/comentaris que un autor fes en els seus propis relats no constessin com a tals... no sé pas si m’he explicat prou bé.

Murs o records d'ahir! Aquest relat m'ha recordat que quan jo era menys jove que ara, és a dir quan tenia menys anys, perquè actualment tinc joventut acumulada, a les darreres files dels cinemes se les anomenava "las filas de los mancos", almenys jo sempre ho havia sentit en castellà...
—Joan—