He sentit el dolor que aclaparà aquest poema. Em sobta el Roses amb majúscula inicial, i m'obre unes opcions cromàtiques diferents al rosa habitual, per barrejar-ho amb blaus i verds, de l'aire o/i del mar, simbol d'una parca que et lliga amb el rèquiem malaguanyat i destraler que insinuen les paraules.

04 – STYR-GROC O R G A N I T Z A C I O - 03

Malgrat que el dia era gris, fins i tot un dia tan poc animat no podia posar cap ombra de pena en el seu esperit. En trobar-se junts se sentien reforçats en totes les seves accions. No deixava de ser la joia de dos joves que començaven una nova existència en companyia. Però també era més que tot això, era el retrobament d’una vella unitat que fins avui havia viscut en dues realitats separades. Ells potser no ho tenien clar, encara, però quelcom els deia que això era així, era prou evident per a ells que no s'havien ajuntat per un caprici del destí. Estaven cridats a trobar-se, fora on fos i en qualsevol moment, en qualsevol part d'aquest Univers que ara compartien com a éssers humans. La seva força els venia de la mateixa arrel, del mateix centre d'energia. Eren dos cervells, amb dues idees diferents, dues maneres de mirar les coses. Però un sol cor, en dues parts, bategant al mateix ritme. Aquesta era la seva força, un sol desig. Tenir-se l'un a l'altre.

Baixant les escales que els duien fins aquell menjador de la llar de foc, on en tan poc temps, havien compartit tantes coses, més de les que haurien somiat, es van creuar amb la dispesera més jove.
—Bon dia, parella —duia un ample somriure la dona —Els he de comunicar que els seus amics, no hi són.
—Han anat a fer un tomb? —li demanà Mareia.
—Alguna cosa més que un tomb, han dit que partien en direcció a Calasora.
—No han dit quan tornarien? —insistia Mareia.
—Sols han dit que ja sabrien com retrobar-se —tot seguit la noia els fa una reverència de comiat i va desaparèixer.
Varen sortir a l’exterior de la fonda. En el pati de l’entrada els esperava el planador, a punt per iniciar un viatge. El noi de la primera nit, aquell que era alt i fort, estava passant un drap pels vidres refractaris. De la part de fora, no es podia veure l'interior del vehicle, a fi de poder mantenir una temperatura equilibrada durant el viatge, i calia més quan era llarg.
—Diria que ens volen fer viatjar —va comentar Mareia.
—Dins del vehicle, hi deu haver un intercom.
—Sí, tens raó, recordo que em van dir com funcionava.
El vehicle, que es trobava lleugerament aixecat del terra, es va obrir en arribar ells al seu costat, oferint-los la vista interior d’un espaiós cinc places circulars. Es van instal·lar còmodament.
—És el primer cop que faig servir un vehicle d'aquests per viatjar —digué Dalroc.
Els comandaments de la nau estaven disposats en el centre, i això permet que qualsevol dels ocupants pogueren manipular-los sense canviar de lloc, tampoc calia conduir-lo de cara a la trajectòria. Era un vehicle amb nano òrgans que estava connectat a la computadora central de Groc, cosa que feia impossible cap accident per xoc amb cap altre vehicle, obstacle o accident geogràfic no previst a la ruta, estigués o no connectat al cervell central. De fet, sols calia introduir les coordenades del punt de destí, i la consciència robòtica per navegar escollia el camí més fiable. També podia oferir variables en el camí, per fer-lo més plaent al que volgueren triar els ocupants.
Quan ja estaven a punt de marxa, van veure venir la filla, amb un paquet a les mans, un petit farcell.
—Teniu, aquí us entreguem aquests aliments pel camí. Les fonts del Rusc, són un trajecte llarg, per solament menjar de màquina, encara que sigui d’un robot orgànic.
I sense dir cap més paraula, ni temps de respondre, va tornar cap endins de la fonda, corrents. Ells es varen mirar, tot preguntant que hi tenien en les fonts del Riu Rusc.
—Això està a prop del cim Arùspex, en les terres de Irinna, a la regió dels tres rius. La part més alta de Groc —digué Dalroc, però podia haver-ho dit Mareia també, els seus pensa-ments, en aquest cas, estaven enfocats, i la perplexitat era l'estampa viva en els seus rostres. Però van durar poc els dubtes, eren els seus amics que els convidaven a viatjar fins aquell indret, més enllà de la Duna de Calasora.
—Potser serà millor observar si hi ha algun missatge —va comentar Mareia, tot pressionant un sector del panell, on una llum vermella, va formar-se en la vertical del sector que havia tocat. Una imatge tridimensional a escala d'Irua, se’ls oferia davant d'ells fent voltes, lentament, i parlant amb veu dolça.
—Abans que res, disculpeu la manera sobtada de marxar. He d'ensenyar algunes coses en aquest tros d'home, alguns secrets de la meva família, secrets per a ell, no pas per vosaltres, que teniu coneixements. Sense aquest aprenentatge, més tard ens seria una càrrega. No puc dir-vos res més ara. Ens trobarem a les fonts del Riu Rusc. Nosaltres ja no estarem gaire lluny d'allí, quan vosaltres esteu a punt de marxa. No patiu, ni us cal córrer. Que Groc us guií.
La llum vermella va desaparèixer, així com la imatge de la noia.
—Bé, doncs, no sembla que ens doni gens de pressa —digué en Dalroc.
—Podem fer una mica de volta, no ens cal passar pel mig de la Duna. Serà més segur.
Allí on havia estat la llum vermella, i la imatge d'Irua, ara feia pampallugues una llum verda, era un missatge de veu entrant. Mareia va passar la mà per sobre, tot seguit van sentir la veu d'Irua, un cop més.
—Bon dia, parella de mons diferents —el to de veu era irònic —la nova parella de diferents mons us saluda —de fons se sentia la veu d'en Jhonha, que també saludava —en Jhonha us desitja un bon dia. Nosaltres ja som a Zule, en els límits amb Irinna, dins la carena de l'Arùspex, a les fonts del riu Tzurgei. De fet, no gaire lluny de les fonts del riu Rusc, allí ens trobarem. És per allí que s'està la cova del Foll Follet, el visitarem per mirar d’esbrinar algun misteri, en Gruf era mestre del Vell Xolnir, en Dalroc ja el coneix prou. Bé, matèries orgàniques meves, després d'una nit, com la passada, no ve malament un viatge amb aquest aparell tan bonic, teniu compte, que l'he de tornar. Coneixement parelleta.
Un cop més silenci. No havien tingut temps de replicar cap dels seus missatges.
—La meva mare em donava més opcions —rigué en Dalroc.
—I també et deixava el seu planador per anar a fer un tomb?
—No en teníem en aquell sector... i això de matèries orgàniques..., què es pensa que deu ser ella?
—Tu la vas conèixer abans, ella va venir en nom teu a cercar-me.
—Bé, potser ella és pols còsmica.
—Segurament.
No tenien cap més elecció que emprendre el viatge proposat i, de fet, no volien fer cap altra cosa. Res els feia dubtar que aquell era un bon començament.

Sempre tindrem les teves paraules i els teus ajuts seran sempre recordats.
Gràcies, per tant!

Per aquestes terres tenim la Brívia, que segons el costumari és un drac femení, així que potser és la parella procreadora del drac i la que pon els ous que després la Mare de Dragons, i de la tempesta, cuida… segons l’anomenat R.R. Martin.

Hauries de fer un estudi, sobre la brívia. No descarto el tema de les femelles verges d’humà. Elles, potser per desig carnal, gaudeixin dels favors d’un drac més ben dotat, però també hi ha les beates que no ho veurien de tan bon grat, així d’entrada, després qui sap, però les beates solen ser molt beates.

Però bé, m’ha agradat aquest petit article sobre els dracs, tot i que el veig inconclús i mancat d’algun detall, com el de la brívia… què hi pinta la brívia en tot això?

Esperaré el teu proper article.

aquest cop m'has enredat del tot, o ha estat el teu germà bessó? qui ha escrit el relat, vull dir... no em facis cas. Un relat del teu estil, infal·lible i ben escrit i amb un final sorpresa que m'ha enxampat del tot fora de joc, fora de tauler, hauria de dir, ja que parlàvem dels escacs.

Bona feina Joan, magnífic relat i molt ben portat.

Sort!

Ferran

no és el meu millor relat, però és molt entranyable.

jo diria que has anat més enllà d'explicar una història relacionada amb els senyals de fum, i per dissort, com no era fantàstic, no has pogut encabir la telepatia que hauria salvat al sense nas.
Un relat molt ben trenat i explicat, original i dins del tema amb tota la bona imaginació que saps utilitzar.

Felicitats!

Ferran

i sort que jo he tirat per un altre camí al final del meu relat, però ens hem tornat a creuar inspirant-nos en idees paral·leles, cosa no gaire complicada, amb el tema del fum tots pensem en els indis americans. Tots no, que n'he llegit algun de diferent amb incendi inclòs, si no recordo malament.
Un relat el teu, senzill i efectiu, felicitats i sort.

Ferran

Si voleu seguir llegint nanoreptes, cliqueu l'enllaç Nanorepte 2.0
i gràcies per la vostra lectura.

no has traduït la oració final?

Bon relat èpic que veu de les fonts de Tolkien i altres seguidors similars. Aquí ens mostres un bon domini de la situació, malgrat alguns canvis de temporalitat demanarien una mica més de claredat en el canvi d'escena.

Bona feina Elendil, i ben trobat un altre cop.

Si us hi fixeu, aquest poema no porta cap lletra "i".
Aquest era el repte dels blocaires, i el resultat el jutjareu vosaltres.

Aquest relat quedarà de mostra, la resta els aniré esborrant a poc a poc. Segurament en deixaré algun altre més, però pocs, serà difícil saber de què va tot plegat, però no patiu abans del que us penseu el podreu llegir tot sencer.

no havien de ser relats? pel concurs?
Bé, jo tampoc soc gaire poeta. Hauré de mirar-ho, potser encara hi és a temps el meu sosies.

Un poema molt encertat Montse!

Ferran

Saps captar l'interès del lector i això et dóna punts per a que seguim el segon capítol. Miraré que no se'm passi per alt.

Has conformat una trama que en el seu inici fa molt bona pinta, et seguiré llegint.

i venturós 2012, i un acròstic ben lligat i rematat amb el numeret de l'any.

Felicitats

F