Turuta

Un relat de: Ramon Grau
Jo vaig fer la mili, que és com dir que jo tenia un hispano-suïssa, o una lettera-35, o que enregistrava cassets, més o menys, vull dir que és un indicador temporal, temporal de l'edat, de la meva clar. Vaig fer milícies, que era una forma de perdre el temps més profitosa que la mili normal, en el sentit que cobraves uns calerons, però, ben mirat, també hi tenies algunes responsabilitats. Doncs bé, aquí on em veieu, que és un dir, jo era un alferes, un oficial de l'exèrcit espanyol. Però siguem clars, l'autor ha de ser honrat amb els seus lectors, jo, en realitat, era un passerell que comptava els dies que quedaven per alliberar-se d'aquell suplici mirant que no l'enxampessin, eludint responsabilitats i fent tot el possible per ser invisible. Anava cagat tot el dia, procurant evitar que em pesquessin per haver oblidat o infringit qualsevol article dels múltiples reglaments existents. Ara bé, com tothom sap, d'un gran mal surt un gran bé, m'havia fet un expert en l'art de l'evasió. I en això estava una tarda que volia prendre un cafè havent dinat i vaig decidir acostar-me al bar de suboficials que toleraven, tot s'ha de dir, amb una mica de desgana, que els oficials de menor rang, els alferes, tots estudiants, alternéssim amb brigades i sergents. Fugíem del bar dels oficials, on érem qui menys pintàvem, i on no paràvem de quadrar-nos, saludant a tothora, a les seves ordres comandant! a les seves ordres capità! El fet és que aquella tarda, per arribar al bar de suboficials, havia de creuar la part posterior del vestíbul que connectava l'entrada a la caserna amb el pati d'armes i allà, per la meva sorpresa i també desgràcia, em vaig trobar la guàrdia formada, dotze soldadets, convenientment alineats, en posició de presentar l'arma, un suboficial en posició dempeus i un oficial, que era el tinent Ortuño, que era chusquero, bé, que no era d'acadèmia, però això ara no ve al cas, direu, saludant militarment i, al costat, el corneta, és a dir, el soldat encarregat de tocar el cornetí, preparat per interpretar una marxa militar així que rebés l'ordre del tinent que aquell dia manava la guàrdia. El destí, ell no ho sabia, estava a punt de convertir el corneta en el protagonista d'una història digna del DDT, que sí, que ja sé que no sabeu què és això del DDT, però internet és un pou d'informació.
Els qui no heu fet la mili us preguntareu, què feien, els de la guàrdia? Ben vist, jo que, a contracor, m'havia fet expert en procediments i protocols militars, vaig intuir ràpidament de què anava el tema, la guàrdia estava formada per rendir honors a una persona que inicialment jo no havia pogut veure doncs quedava amagada del meu angle de visió, però que quan vaig donar un parell de passes més, vaig poder divisar amb claredat. Rendir honors, un homenatge pel fet de ser un comandament, com si en una empresa tothom s’hagués de posar de peu i entonar què se jo, el virolai o la xata merenguera, per dir alguna cosa, quan hi entra el cap de personal, que, tot sigui dit, tothom pensa que és un desgraciat. El tipus aquell era un general, que jo sempre he estat fi de la vista i amb una ràpida mirada en vaig tenir prou per copsar que allà, a les mànigues de la jaqueta, hi havia una corona i a sota quatre estrelles, quatres estrelles, noi! Per això presentaven l'arma els soldats de la guàrdia. L'home també saludava tot clofoll com a resposta als honors que li retien i que calia completar, donat el rang del visitant, amb la marxa dels infants, que fa més o menys així, po-po-po-poooo-po, po-po-po-poooo-pum, no sé si s'aprecia prou el matís. Per tant, era imminent que el corneta, conegut pel sobrenom del turuta, comencés a entonar la cantilena. Vist allò, a mi em tocava plantar-me i saludar, i allà estava jo, un dijous a les 3 de la tarda, que el que jo volia era prendre’m un cafè, un pobre alferes, que feia la mili, més dret que el pal de la bandera, desitjant que la cerimònia no s'allargués més del compte i, sobre tot, que ningú s'adonés de la seva presència que, per altra banda, era una aspiració totalment impossible, qualsevol que fes un cop d'ull veuria que no hi havia ningú més al pati d'armes. Doncs bé, l'oficial mira de reüll al turuta i li diu, toca!, curt i ras, toca! I clar, l'altre què fa?, comença a tocar. Si he de ser fidel al que va passar, i vull relatar-vos els fets de forma fidedigne, el turuta va començar a bufar, perquè per treure alguna nota del cornetí havia de bufar, però l'instrument se li resistia. Va insistir, l'home bufava, i tant que bufava, canviava de posició els llavis, inspirava fort, modificava la pressió, fins i tot movia l’estómac, però d'allà, del cornetí, no sortia cap nota coneguda, ni un si, ni un fa, la gama de sons que emetia l'instrument no tenia cap sentit, no estava classificada en l'escala de les notes musicals. Els soldadets, cos rígid, barbeta amunt, mirada a l'aire, el suboficial neguitós, que, com era llarg, crec que començava a adonar-se de la dimensió de la tragèdia, i el tinent mirant ja descaradament al turuta i repetint-li amb tota claredat, toca! cojones, que si hem de ser fidels a la realitat, i vull ser-ho, això dels cojones no ho va dir, ho devia pensar però segur, cent per cent, que ho va pensar, o potser va pensar, coño? Es igual, al davant, immòbil, solemne i circumspecte, el general rebia honors i ves a saber què li passava pel cap.
El cas és que el pobre corneta feia esforços perquè el cornetí l'obeís, però aquest, juganer, havia decidit donar la nota, però no precisament la que tocava. L'home estava apurat, vermell, però vermell de tomàquet madur a final d'estiu, quan va fer un esforç suprem per aconseguir el seu objectiu i la potència de la bufera va adquirir tal dimensió, que el va fer assolir l'èxit que si bé no fou cap nota, no penseu, li va permetre expulsar dues esplèndides olives sevillanes que van saltar del tub, a través de la campana de l'instrument. Aquells olivons, com si tingueren vida pròpia, rebotant, una dues, tres vegades es van aturar finalment als peus de l'honorable general, que veure-les, les va veure, però, com hi ha Déu, o no, ves a saber, no les va voler mirar.
A partir d'aquí, el món va recuperar un cert ordre, perquè el turuta es va arrencar amb una col·lecció de sons i acords que si bé no eren la marxa dels infants, ni s'hi semblava de lluny, tothom va donar per bons, soldadets amb vista al front, la mare que ens va parir, uns, quin puro ens caurà, altres, cago'n el Rodríguez que li ha fotut les olives al turuta, tots, sergent amb cara de això es veia venir, qui li mana al general presentar-se havent dinat, oficial més vermell que el corneta dirigint-se al general, a les ordres de la vostra excel·lència, general! i el general acceptant els honors i, encara que mai ho confessaria amb unes ganes boges de fotre el camp, buscant la porta per accedir a les dependències interiors. I jo, pobre de mi, girant cua i deixant el cafè per una altre dia,
Mentre, al terra, dues olives verdes amb pinyol, proves concloents dels fets esdevinguts, que ningú va voler veure i de les que ningú, mai més, en va voler parlar, al menys en els cercles oficials, perquè entre els soldats de guàrdia la conya encara dura...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer