"We taste, feel and see the truth. We do not reason ourselves into it"(tastem, palpem i veiem la veritat, no s'hi arriba per la raó)

"for, dear me, why abandon a belief merely because it ceases to be true?" (..ja que, benvolgut jo mateix, perquè caldria abandonar una creença simplement perquè hagi deixat d'ésser certa?)

William Buttler Yeats

...i tots estem en vies de desevolupament constant, vers l'infinit, com dius. Ara, és bo idenfificar els propis errors, adonar-nos-en i mirar de fer-hi alguna cosa.
Celebro veure que segueixes actiu a RC i que t'acaben de publicar. Una de les teves facetes d'activitat intel·lectual i activisme social també, d'alguna manera
Llum i força, llamp ;-)

Trobo que tens una escriptura molt literària, tens sentiments i emocions per transmetre, i ho fas bellament. Esperant amb candeletes nous relats teus! ;-)

...per mi gairebé millor sense rima, directament.

nanit!

;-D

dels comentaris ni de la mala nota. Marcal's com ofensius directament i amb el temps i una canya els anirà eliminant.

Com s'ha dit al fòrum diverses vegades, després d'uns anys de molta activitat, RC va entrar en una etapa de supervivència sota mínims i es veu que no s'ha pogut adaptar al format que permeti evitar aquesta mena d'intrusions. També tinc entès que la validació de relats la fan una o dues persones tan sols i tot va necessàriament a poc a poc

Pau i que duri

Salut, d;-)

...que he llegit com si fos un sermó. Justament acabo d'enviar un relat sobre aquest tema, la caiguda d'Adam i Eva, però des d'un altre angle. Potser per això m'ha enganxat el títol. Em sembla que ja t'havia llegit alguna vegada. De la teva reflexió sobre aquelles llàgrimes en ressalto el to esperançat i positiu.

Una feliç coincidència. Ho celebro.

Que tinguis molt bona setmana!

...llavors devies estar parlant del "pequeño Nicolàs" oi? un dels molts personatges arquetípics dels nostres veïns de ponent. Fa temps que no se'n parla però. Encara ha estat prou llest.

Creus en el més enllà? Perquè també parles de follets, de dimonis... Els que hem patit problemes de salut mental alguna cosa hauríem d'intuir del món espiritual invisible. Ens ha tocat percebre'n el costat fosc malauradament, però entendre com va és una manera de començar a trencar el cercle, l'etern retorn del dia de la marmota ;-D

Segurament és la paraula més malmesa del diccionari. Però en el fons sabem que només hi ha un Amor. Tot allò altre són succedanis i males imitacions.

...home, però sempre es pot reblar el clau, suposo. En aquest relat vaig mirar de donar algun consell -que mai no saps si pot servir d'alguna cosa -i més que res la meva visió sobre aquest tema:

Un manual d'anar per casa

Molt millor. Una bonica metàfora

M'hi he perdut una mica... Però també s'hi pot trobar algun punt de vista i alguna sensació interessant

Algú s'ha de posar a netejar la tassa de l'excusat per tal que d'altres la trobin neta. Sobre l'amor i la caducitat dels sentiments i les emocions hi hauria tant a parlar que potser no fóra el lloc... En tot cas dir-te que m'ha agradat el teu poema per la seva senzillesa i sinceritat, i que transmet molt bé aquesta sensació alhora de perplexitat i potser decepció davant la futilesa de la vida que de vegades sembla gairebé irreal, com un somni, com deia el poeta i que tots suposo hem sentit alguna vegada. També m'ha recordat aquesta reflexió d'un místic àrab que acabo de cercar:

El místic sufi Baiazid va dir d’ell mateix:

"De jove jo era un revolucionari i la meva oració consistia en pregar a Déu així: Senyor, dóna’m forces per canviar el món.

A mesura que em vaig anar fent adult em vaig adonar que havia passat la meitat de la vida sense haver aconseguit canviar una sola ànima, per això vaig transformar la meva oració i vaig començar a dir: Senyor, dóna’m la gràcia de transformar a tots aquells que entrin en contacte amb mi. Ni que només sigui la meva família i els meus amics. Amb això em dono per satisfet.

Ara que soc vell i tinc els dies contats, he començat a comprendre la meva estupidesa. La meva única oració és la següent: Senyor, dóna’m la gràcia de canviar-me a mi mateix. Si jo hagués pregat d’aquesta manera des del començament, no hauria malgastat la meva vida."

Molt bonic. Podria ser un malson, o potser tan sols un somni. O una experiència real, o potser pura ficció. En tot cas m'agrada sobretot pel seu simbolisme.
M'agrada pensar que la fe no és creure coses, sinó una manera de viure. Una manera de viure que en tot cas ens ajuda a intuir millor les coses espirituals

Una pintura en moviment continu que ha inspirat la nostra imaginació i l'esperança en un món millor, al més enllà, al futur, on sigui... Aquí et serveix per recordar la persona que el teu cor enyora. M'ha agradat molt. Et felicito!

Aplaudeixo especialment la cinquena. Una gran veritat encara que sembli paradoxal (només ho sembla). Em recorda aquella tan dita de "no hi ha un camí per arribar a la pau, la pau és el camí."