Ens som refugi (1a part)

Feia temps que tenia l'anglès en aigües estancades. Desembussar la parla no aniria malament. A la feina atenia a un tant per cent d'usuaris de procedències diverses i els empadronava: ghanesos, marroquins, indis, senegalesos, nigerians, espanyols... Enmig d'aquell mar de llengües, l'anglès era el pont que els connectava, malgrat no ser la llengua mare de la majoria. Procurava donar-los la millor acollida i pagar unes classes de conversa li semblava una bona inversió.

Però aquell matí va atendre a un usuari diferent dels habituals.

—Em vinc a empadronar.

Era català però parlava lent i amb dificultat. Es va focalitzar en els seus llavis. La barba blanca li cobria bona part de la boca. Li va costar entendre’l. Més tard va saber que patia una malaltia que li encotillava els moviments. La vellesa avançava amb pas ferm. Feia temps que l'aroma de la joventut s'havia esvaït, com les roses blanques del jardí de casa. Va fixar-se amb aquell gest tremolós però alhora valent. Va capbussar-se en la profunditat d'aquella mirada mentre li recollia aquell carnet d'identitat que ja no tenia data de caducitat. Va sentir certa llàstima per ell. La decrepitud de la vida es mostrava amb tot el seu fervor i la rosa als llavis s'anava marcint.

Com ell. Portava una temporada complicada i aquell dimarts es notava pansit. Encara tenia una hora i mitja abans d'anar a recollir el seu fill a l'escola i es prenia un cafè mentre pensava en aquell home. Gestionar-li l'empadronament no havia estat senzill. Li va explicar que havia aixecat des del no res una empresa de taps de colònia. Que havia conegut el negoci des de totes les seccions. Havia après bé l'anglès malgrat a la seva època no se n'ensenyava com ara. Però havien passat els anys, s'havia fet gran i aquella malaltia l'obligava a frenar el ritme. Ja no podia recórrer qualsevol camí ni marcar-se masses rutes. La naturalesa feia el seu curs. Tot era més costós. Necessitava despendre's de capes. Els maldecaps d'empresari i l'immens espai buit d'una casa de poble on ja feia uns anys que hi mancava el caliu de la dona i els fills l'havien catapultat. En aquesta etapa de la vida, menys era més. Era d'home savi refugiar-se en un lloc més acollidor. Aquell pis proper a l'hospital de la capital de comarca li aniria com anell al dit. Només li faltava trobar a una persona de confiança que l'ajudés. La malaltia no tenia aturador. Els fills tenien d'altres cabòries i des de la mort de la seva dona que no tenia ningú més que a ell mateix.



(... segueix a la 2a part)

Aquest relat està estructurat en 4 parts que es poden escoltar, llegides en veu alta per a mi mateixa, al poadcast 'Cuinant relats sentits' de l'Spotify. També els comparteixo a través de Linkedin.