El teu poema comença amb una imatge, la de les arrels dels lliris nuant-se, donant-se la mà per entomar el que vindrà més tard : uns versos carregats de dolor passat, assumit, mastegat, paït. I acaba amb la mateixa imatge, la qual cosa ens fa entendre que arribar a aquesta pau ha estat una tasca difícil, però que ara es veu amb la generositat de saber-se humà.

Fantàstic poema!

angie

Els temes que tries en els teus relats enganxen. Ja me n'he llegit uns quants, però aquest tan sòrdid i macabre es mereix el comentari. El món particular dels escriptors és una pura paranoia, per la qual cosa, no és d'estranyar que sigui massa silenciós, hehe... Les imatges creades entre línies són entre peli gore i film d'
Almodòvar. Chapeau!

t'ha servit per tramar un relat divertit i interessant. Bona pensada!. La redacció és àgil i el final el trobo rodó.
Felicitats.

angie

Encara som a temps...
Estic totalment d'acord amb els darrers versos. En l'observació i atenció als nens rau part de nostra felicitat...i de la troballa del "tresor perdut"...
Bon any!

angie

un vers que m'ha fet aturar la lectura d'un poema sòlid i eteri alhora, fresc i tancat en ell mateix, que sura com una fusta damunt l'aigua, i que com diu el títol, es resum magníficament en, "necessito passar fred".
Sensacional, company!

angie

Aquest títol d'una cançó que segur coneixes, és potser el que m'ha vingut al cap en llegir la teva poesia. La rima aconsegueix que cada significat es filtri en el següent vers i en l'altre, i en l'altre, personalitzant la pluja. La pluja torna, s'emporta, emplena, mulla, neteja, ofega... va associada al moviment, i per això la comparació amb la melodia. El poema és un comptagotes. l'èmbol va baixant per tornar a pujar en buidar-se... molt intens...

una abraçada,

angie

sí vols fer algun comentari o parlar amb els qui et comenten, passa pel fòrum, perquè qui t'ha comentat no reb l'avís si ho fas com a comentari d'un relat teu. En canvi, al fòrum, només posant a la capçalera del missatge el nom de l'autor en qüestió, aquest ho veurà de seguida i et respondrà allà també. (i potser més gent, perquè el fòrum és totalment públic, hehehe...)

Fins un altre moment,

angie

Surrealisme versus dura realitat, un bon tàndem el teu.
Bones imatges les que corren pels versos.
Ens trobem!

angie

Els records de llocs concrets i activitats obsoletes però properes en la memòria, acostumen a bastir relats intensos i rics en vocabulari, com el teu.
Molt interessant i ben escrit.

angie

Si et consola, el meu ex-sogre va viure una experiència semblant a Platja d'Aro, fa molts anys... una furgoneta intentava baixar per la rampa que anava al garatge comunitari i ell, que era dinant a la terrassa amb la família, els ajudà a fer la maniobra perquè no tinguessin una ratllada a la planxa per culpa de la rocalla... en pocs minuts, quan ja havien marxat, comprovà que havien entrat a casa seva per la finestra del darrere i.... bé, la resta ja la saps...hahaha...
Celebro llegir-te de nou!!

angie

Un poema intens, com solen ser els teus escrits, fent poesia d'allò que a molts ens és comú en molts moments, sobretot a mida que passa el temps : el cos respondrà als nostres desitjos, o serà el cap el que dirigirà a la seva voluntat, nostres moviments?.
Una abraçada,

angie

un poemàs!. Faré un paral.lelisme : "Crítica de la raó pura".
Tot allò que volia dir, ja t'ho ha dit en part en Jeremies, que és un mestre en humanitat...
Petons, guapa!!

Un bon relat. Sobretot el començament, que fa entrar al lector de cap. Hi he entrat perquè l'he vist a darrers comentats i creia que la màquina avisadora de comentaris s'havia tornat a espallofar, jeje... jo en tinc un que té el mateix títol, ara que, bé, enfocat en un altre context... I sobre això que dius a la bio dels límits, tens tota la raó, i és tota la raó també per la qual acabem tornant a escriure després de temporades de sequera...
Fins aviat!

l'indigent del barri, és un vers que ja ens diu que el personatge ens és proper, molt proper, tan proper que la veu poètica s'asseu al seu costat. Aquesta imatge és la central de tot el poema, la que mana, la que ho diu tot, la que critica, es solidaritza, s'apena, comprén.
Quants cops ens hem preguntat quina seria la vida que duia anteriorment? segurament una vida semblant a la nostra, potser molt millor. La vida pot canviar en un segon, sigui per un problema econòmic, sentimental, polític,... Acceptar l'indigent és acceptar qualsevol possible canvi en el nostre dia a dia.
Quin rotllo per dir-te que aquest cop de sensibleria m'ha agradat...és el que té patir les conseqüències dels Nadals, que no et recuperes fàcilment del terrabastall nostàlgic...

Petons!

angie

PS: aquest cap de setmana he deixat (altre cop) el vostre Camí del Bandama Vermell. El meu cunyat no viu a Barna i no va trobar-lo per comprar-lo a la seva dona, així que com li havia dit que era tan bo, me'l va demanar.

El teu poema, encapçalat per aquest, "de vegades", fa que el to general del poema sigui crític, inconformista i conformista alhora, com si el món que descrius no fos el que viu la veu poètica, és el que coneix però no del que li agradaria formar part. En canvi, descrius amb metàfores curoses tot allò que no es veu però que se sent, que es perceb amb facilitat, que remou i no deixa indiferent.
La penúltima estrofa, la de la gota, és bona, molt bona. I conclou tot plegat en una frase contundent, categòrica, que és rebuig, desarrelament, exclussió d'un món que no li pertany ja...
Certament, un poema dur, com una tempesta de sentiments que ha crescut de mica en mica dins el poeta i que esclata a mida que avancen els versos.

angie