Kintsugi

Ja havien passat tres anys des que transformares aquell innoble immoble en una digna llar. Enrere romangueren els moments en que les teues passes reverberaren per les peces com crits d'ànima en pena que et taladraven els timpans. J'havies aconseguit dissoldre en la boira del passat aquelles humitats en forma de fantasmes que levitaven juganers per les parets. I a la fi t'havies desfet d'aquelles clivelles en la pintura esdevingudes tentacles que volien empresonar qualsevol intrús que gosara torbar-li el son etern. Tanmateix, el mirall del vestíbul, aquell que et tornava un reflex fragmentat en tres bocins, constituïa l'únic habitant supervivent d'aquelles reformes amb què exterminares totes les ànimes udolaires, fantasmes faceciosos, tentacles psicopàtics i tots els poltergeists possibles. I el pitjor és que ni tu sabies perquè no havies derrotat aquell insignificant vidre que t'esberlava el rostre en tres cada vegada que t'hi miraves en entrar i sortir de casa.

Però un dia rememorares que abans d'ajocar-te en aquell cubicle, aleshores tan llòbrec com aquell present, havies perdut la mare en la infantesa, la parella en la joventut i el treball en la maduresa. Abans que t'entafonares massa en aquelles recordances de vellesa, et vingué al rescat aquella tècnica japonesa sobre la qual llegires, consistent a reparar els objectes trencats unint les peces soltes amb or. Així que farcires les escletxes del mirall amb el metall més preciós del món i, des de llavors, condemnares aquell mirall a reflectir-te una imatge restaurada de tu.