Deixant-se anar

-“Cisco, marxo”, va dir-li la Teresa. Portaven cinquanta anys casats. Necessitava evadir-se ara que fills i néts campaven pel seu compte i se sentia en plena forma. Feia goig, era alegre, sociable...ningú encertava la seva edat.

Malhumorat i orgullós de mena, capficat en no posar-se el sonotone malgrat ser sord com una tàpia, no l’havia entès però no volia demanar-li de repetir-ho.

Indignada, veient que després de tota una vida dedicada a ell, a la família, estava més pendent de la tertúlia esportiva amb la televisió a tot drap, que no pas d’ella, va prémer la tecla d’insonorització del comandament repetint-li:

-“CISCO, MARXO. Vull gaudir dels anys que em queden, viatjar i establir-me a l’apartament d’Altafulla”.

Ara sí que l’havia entès.

La Teresa va tornar-li el comandament reactivant el so i va agafar les maletes.
Ell dissimulava, com si no anés amb ell, sense saber com reaccionar. No podia retenir-la ni se li acudia cap alternativa a plantejar-li. No es veia viatjant pel món sense els partits de futbol ni les seves rutines. Per això, fent-se el dur, l’home heteronormatiu que dirien ara, el mascle Alfa de tota la vida, la va deixar marxar, indiferent, esperant que amb el temps s’ho repensaria i tornaria.

Ara ja fa tres anys i encara té esperances.

Mentrestant, ella ha voltat pel món, del Japó a Noruega, ha après anglès, ha conegut un munt de jubilats i se sent feliç d’haver trencat la inèrcia de la seva vida dedicada a estimar una persona que només s’estimava a sí mateixa.

Ara la cosa s’ha equilibrat i la Teresa només prega que la salut l’acompanyi en aquesta nova etapa. Trucarà al Cisco, ara que està ben instal•lada a Altafulla, per saber com li va la vida.