La llera del riu té set

L’horta té set.
Els ceps tenen set.
Els ametllers tenen set.
Els olivers tenen set.
Els fruiters tenen set.
La terra té set.
El cel, dels núvols
ja no en sap res.
El pagès s’agenolla
sobre la moribunda terra,
àrida, estèril, erma.
Aixeca els braços,
amb les mans obertes,
i comença a tremolar
fins arribar a un dantesc espasme,
i de dins li surt un crit d’esglai,
suplicant el gran miracle.
Atalaia l'horitzó, busca
una espurna d’esperança.
Vessant llàgrimes
des de dins de l'ànima.
Continua mirant trist
cap als quatre punts cardinals.
De moixonets ja no en queden,
i ben pocs animals.
Pel riu ja no hi baixa aigua,
ja fa anys que no sap ploure.