Ens som refugi (última part)

Aquella setmana fou eterna. El temps semblava que s'havia aturat i que els granets d'aquell rellotge de sorra no es bellugaven. Però van anar passant les hores, els dies i va arribar un nou dimarts! Aquell dia va connectar-se abans. Encara faltaven uns minuts per les 16:00 que es va activar la seva càmera i va aparèixer ella, somrient, com un esclat de llum!

—Margaret! Are you ok? (Margaret! Estàs bé!)

—Hello Pau. Sorry about the other day. I finally got my opportunity and took a train to Nairobi! (Hola Pau. Perdona que no hi era l'altre dia. Finalment va arribar la meva oportunitat i vaig agafar un tren direcció a Nairobi!)

Li va explicar tot amb pèls i senyals. Havia aprofitat aquella desgràcia de la presa per fugir. El país s'havia mobilitzat. Era el moment de saltar aquell mur que semblava infranquejable. L'estació de tren de Nairobi estava oberta en totes direccions per tothom qui necessités desplaçar-se a causa d'aquells aiguats que havien esfondrat part d'aquell barri de la perifèria. Alguns cercaven aixopluc a casa d'algun familiar, d'altres fugien amb la roba que portaven a sobre. Tocava travessar terrenys pantanosos altra vegada. Per la televisió havia escoltat com es recomanava als afectats un possible destí: el poble costaner de Mombasa. Allà vivien del turisme. Hi havia possibilitats de trobar alguna feina que els assegurés un nou sostre. Ella ho sabia prou bé, malgrat n'havia patit les conseqüències caient en mans d'una persona indesitjable de la que necessitava fugir. Aquell era el seu moment! Havia recollit els quatre parracs i va córrer cap a l'estació de Mombasa. Va enfilar-se al primer tren direcció cap al nord. Anava a contracorrent de tothom però el focus el tenia clar. Deixava enrere aquell far roent que li havia eixugat tantes llàgrimes i posava rumb cap a la capital. Ella també havia aguantat molt i s'havia esquerdat per dins.

—Well done, Margaret! Congratulations! I have a proposal for you, I don't know what you will think. (Que bé, Margaret! Enhorabona! Justament tenia una proposta a fer-te, no sé què et semblarà.)

Li va plantejar entusiasmat la proposta! Mentre li anava explicant la visita de la setmana anterior amb aquell senyor, ella escoltava amb atenció. Era atenta i pacient. Ideal per aquella feina. Un punt de llum on agafar-se. Una oportunitat per fer créixer aquella petita llavor que encara duia, esporuguida, a dins seu. L'atzar, el destí, la fortuna. Tant se val. La qüestió és que es necessitaven. En aquell home li convenia una persona que se'n cuidés, i a ella li calia una nova llar on assentar les arrels. Li gestionarien el bitllet d’avió i més endavant, un cop situada, l'ajudaria a buscar alguna feina. Parlava molt bé l'anglès però també aprendria el català. Era una dona resilient i treballadora. Els temps propicis arribarien per a tots, n'estava completament segur. Pas a pas. Tot era possible.





Aquest relat està estructurat en 4 parts que es poden escoltar, llegides en veu alta per a mi mateixa, al poadcast 'Cuinant relats sentits' de l'Spotify. També els comparteixo a través de Linkedin. Gràcies lectors!

Un relat dedicat a tots els que fan camí per la vida, a les persones que fan un camí interior, a les que han de tornar a començar, a les que acompanyen i fan de pont, a les que fan balanç de la vida, a les que es troben amb dificultats i lluiten per sortir del fang, a les que esperen veure un far, a les que fan llum!