La bellesa d'un gest

"El cel és cobert, però hi ha un feix de llum que deixa entreveure un camí a seguir",
un fragment de la cançó "Tornarà el bon temps", de Caïm Riba.


Damunt la taula, una tassa de cafè amb llet i un sobre replet de sucre.

La frase d'aquell sobre era lapidant.

'Deixa que t'endolceixi la vida'.

Portava una temporada complicada. Algunes coses no anaven com esperava. Sentia cert defalliment. Em vaig acabar d'entristir mirant darrera d'aquell vidre. A dins, una dona gran asseguda en una cadira de rodes. Tenia els cabells escumosos i ondulats com el mar. Vestia uns pantalons foscos i una camisa de flors. Als peus, unes sabatilles. Reposava. Com jo. Cada dia buscava un forat per prendre'm un petit respir. Aquella imatge em va inspirar i de la bossa en vaig tibar el bolígraf i la llibreta per abocar-hi els pensaments.



Quan s'espera massa
ja no s'espera res.
I les paraules prenen ales.
Els vents les condueixen
i creuen mars,
travessen l'horitzó de les muntanyes,
s'escolen per les escletxes de portes i finestres mal tancades,
es fiquen entre el rínxols d'aquell nen que porta una motxilla plena de somnis,
voleien pels carrers de pobles i ciutats,
i topen contra murs, reculen el seu pas
i un remolí de vent les enfila de nou ben amunt
cap a un lloc on no existeixin les fronteres,
on la por sigui pols
i les paraules puguin ser.
Llegir-les de prop, sentir com et pessigollegen les orelles, notar-les a la pell a l'escoltar-les, tastar-ne el gust que tenen del qui te les diu,

sense esperar-les.

No cal esperar res.

Que els vents facin el seu camí.

Simplement,
deixar-se portar,
sense pretendre massa.

Aprendre a sentir i agrair cada instant viscut,
porti el que porti.



Quan vaig tornar a aixecar el cap en la mateixa direcció, la cadira era buida. Vaig buscar-la. Era uns metres més enllà, dreta, no massa lluny del lloc d'abans. Caminava amb dificultat recolzant els braços damunt d'aquelles barres que li feien de suport. Al seu costat, un home força més alt que ella li parlava. Una bata blanca li cobria el seu cos robust. Quan va arribar al final d'aquella fita la va ajudar a seure a la cadira de nou. Era el centre de rehabilitació d'una residència que hi havia prop del bar on hi anava a fer una pausa.

Vaig voler fer un glop més. La tassa era buida. Només el sobre de sucre i aquella frase. 'Deixa que t'endolceixi la vida'. Vaig rellegir el que acabava d'escriure. Aquelles paraules que havien brollat del meu jo més profund. La mirada va quedar-se atrapada en espiral a la darrera frase. Era com un ‘mantra’, vaig pensar. 'Aprendre a sentir i agrair cada instant viscut, porti el que porti'.

Al mateix temps que m'aixecava per seguir la feina que havia aturat per uns minuts em vaig adonar com ella li somreia. Aquell home l'havia estat ajudant tota aquella estona i ara l'acompanyava cap a la porta. Vaig pensar que jo caminava més ràpid. Aquella senyora anava més lenta, però segurament li feien fer exercici una estona cada dia per no entumir-se massa la mobilitat de les cames.

Amb dues ens esforçavem, cadascuna al seu ritme. Ens vam creuar les mirades. Cadascuna seguia la seva direcció. I llavors, el vent va deixar caure damunt dels seus cabells una fulla de plataner. Es van aturar just al meu davant i amb delicadesa li va treure d'entre aquells rínxols escumosos. I jo, amb naturalitat, li vaig dir 'bon dia'. I va somriure. I jo també. I el seu gest va entrellaçar amb el meu. Amb dues, en aquell instant, se'ns va endolcir el dia! Hauria volgut guardar-me aquell moment a la butxaca, però les paraules se les emporta el vent. I vaig notar aquella espurna que pensava que s'havia escapolit. Aquell gest. Aquella mirada. Aquell 'bon dia'. I vaig sentir a la pell la tendresa i la bellesa d'aquell moment. Era això, simplement, el més gran de la vida.



Un relat dedicat a totes les persones que saben tenir cura i que saben veure la llum que desprèn un petit gest que esdevé el regal més gran de la vida.