AQUELLS ANYS D’ALPINO I MILAN...

Un dia tot passejant per la muntanya del castell de Claramunt, una torba marejadora em retornà a aquells anys quan érem uns ganàpies de set o vuit anys i cercàvem en les velles ruïnes del vell castell corriols i passadissos secrets plens de misteris i ves a saber que més...

Això solia escaure’s insòlitament en les plujoses tardes primaverals. El perquè, mai l’he pogut escatir, com tampoc sé què collons devíem tenir-hi dintre d’aquells caps per arribar l’agosarament de fer campana a l’escola tot per la dèria de pujar al castell d’amagatotis com uns esperitats i plovent!...

Aquelles escoles que en aquells anys s’anomenaven ‘Escuelas Nacionales’ s’ubicaven en un gran edifici d’arquitectura dels anys vint propietat de l’ajuntament. Disposava d’una planta baixa i dos nivells els quals eren fàcilment identificables gràcies a unes singulars olors...

La planta baixa a mà dreta hi havia els pàrvuls. La sentor que dominava així que hi entraves era de medicaments de la farmàcia del senyor Roig, situada just al costat del magatzem on hi havia el carro dels morts; després seguia la primera planta, a l’esquerra el petit pis de la senyora mestre de les noies i a la dreta les dependències de l’ajuntament franquista on imperava la flaire de papers vells i sobretot de tabac ros resclosit. Arribats a la segona i última planta les dues gegantines aules separades, la de les noies a mà esquerra i a la dreta la dels nois amb la inevitable ferum de pixum provinent del vàter, dels nois...

Pel que fa als excitants passadissos secrets del castell, fossin imaginaris o no tenien tots un gran defecte; sovint no anaven més enllà ni ens portaven a enlloc... i era aleshores quan desencantats, avorrits, xops i suats havíem de pensar amb el retorn a l’escola tot hi sabent el càstig que ens esperava...

Evidentment tot acabava amb la gran emprenyada seguit del inevitable càstig per part del senyor mestre; que i segons es deia pel poble, durant la guerra havia estat alferes del bàndol nacional. També era el Delegado Comarcal del Movimiento. És deia Teófilo Urraco del...

El procés seguia aquest ordre, primer com si fos un aperitiu queia una bona tanda de cops de regla de fusta de roure amb fines proteccions cantoneres d’aram, per passar tot seguit al càstig més dur i dolorós de tots. Escriure mil cinc-centes vegades per a l’endemà al matí i amb perfecta cal·ligrafia de ploma i tinta: “No me ausentaré de classe sin el permiso del Señor Maestro”...

I va ser en aquelles circumstàncies quan sense pensar-m’ho vaig deixar anar aquella maledicció... Pobre de mi, sense saber-ne el significat vaig dir-li al senyor mestre:
-LLÀSTIMA DE CAIXA EN VAGA!...

Una vegada el senyor mestre ho tingué perfectament traduït al castellà gràcies al capellà del poble, gran admirador d’en Franco; poc trigà a comunicar-ho als pares. No cal dir que d’aquesta anècdota en conservo el vivíssim record de la descomunal espardenyada que va fotre’m ma mare!...



A la memòria d’ella – Anys 1957-58