Empremtes

Un relat de: Mercè Bellfort
El món sencer va quedar fascinat amb la potent imatge d’aquella bota esquerra. S’endevinava un peu enorme, segur, decidit a marcar una empremta de per vida. Aquell acte tan simple va passar a la història, i no és d’estranyar: per primera vegada un home trepitjava la Lluna. Impactant!
Era un 20 de juliol de 1969, una data molt càlida es miri per on es miri. En ple estiu, un nombre infinit d’ulls esbatanats estaven pendents del televisor. S’acabava de fer realitat el somni de l’home: viatjar a la Lluna. “Això és un petit pas per un home, però un gran salt per la humanitat” havia sentenciat amb orgull el pilot comandant de l’Apollo 11, l’americà Neil Armstrong.
Aquella frase va arribar a commoure fins i tot els éssers més descreguts de la Terra. Era profunda, filosòfica, transcendental. Reconec, però, que jo no l’hi vaig parar massa atenció, potser degut a la meva curta edat. Recordo que el que sí em va tocar de ple va ser tot el desplegament tecnològic per dur a terme una fita de tal magnitud. Arribar a la Lluna, caminar-hi... Allò era realment al·lucinant!
Vaig estar tot l’estiu pensant en el gran esdeveniment. L’impacte que em va provocar aquella gran bota, el vestit de l’astronauta, la nau... Tot, absolutament tot, em va trasbalsar. Cada dia esperava amb ànsia l’arribada del capvespre per contemplar aquell satèl·lit brillant, majestuós i reviure les heroïcitats dels dos astronautes deixant-hi les seves empremtes. Jo també volia trepitjar la Lluna. Jo també volia ser astronauta!
Evidentment no ho vaig comentar mai als pares: s’haguessin esverat, els pobres! Amb els anys vaig entendre que tot passa, fins i tot les fal·leres més agudes, i que sempre cal tocar de peus a terra. Potser és per això que ara em sento plenament realitzat regentant una sabateria -especialitzada en botes de fantasia- al barri del Paral·lel, molt a prop de l’Apolo...

Comentaris

  • Entranyable[Ofensiu]
    Llorenç Garcia | 29-03-2014 | Valoració: 10

    Potser és la millor història d'aquest mes. Sempre m'han arribat les històries de caire intimista i personal amb un final curiós i inesperat. I també amb un llenguatge tan natural i fluït.

    Espere poder disfrutar de més relats teus, Mercè.

    Una abraçada!

  • Millor de nen[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 20-03-2014 | Valoració: 10

    Jo també era un marrec el 1969, un marrec de nou anys que imaginava cent mil coses a cent mil per hora. Potser així es comprenia millor el fet de mirar la lluna i pensar: "Mira, aquells astronautes estan allà dalt!". Si no ets un nano, com s'entén? M'ha agradat molt el final còmic de la sabateria al costat de l'Apolo (un dels gossos de'n Higgins, de la sèrie Magnum, recordes?). Una abraçada ben llunàtica.

    Aleix

  • Una bona història[Ofensiu]
    Naiade | 20-03-2014 | Valoració: 10

    Com recordo aquell estiu! Intentant veure la lluna i els astronautes per aquella televisió amb blanc i negre que retransmetia per un canal encara poc desenvolupat i és veia tan tèrbol que no sabies ben bé si era cert o era la teva imaginació que et feia veure més del que era.
    M’agrada’t recordar aquells moments de la teva mà. I jo també volia ser astronauta i ho vaig dir als pares, que per cert i degut a la meva gran imaginació, no s’ho varen prendre gaire seriosament.
    Una forta abraçada

  • Recordo molt bé aquella nit.[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 16-03-2014

    Saps què em va impresionar més d'aquell viatge? Quan pensava en l'astronauta que no va trepitjar la lluna i es quedà sol a l'astronau. T'imagines la soledat que devia experimentar?
    Un relat molt ben trobat i amb la frase divertida al final.
    Una abraçada molt molt forta, estimada Mercè.

  • Continues acabant els teus relats...[Ofensiu]

    Continues acabant els teus relats amb aquest punt d’ironia tan Bellfortià...
    Si hagués de posar un però... Ho sento! El però em fa mal, però és tan extens, el fa servir tanta gent...! Dius textualment:” Era un 20 de juliol de 1969” i jo, no puc fer altra cosa que discrepar. No era “un”, era “el”. De 20 de juliol a l’any 1969 només n’hi va haver un. No es podia triar cap altre “20 de juliol”
    De totes maneres, els teus relats deixen empremta.
    —Joan—

  • Conservo un record[Ofensiu]
    David Gómez Simó | 08-03-2014

    molt precís de les imatges del televisor i dels meus pares i la meva germana (i jo també, encara que no em veia) asseguts al sofà mirant l'arribada de l'home a la lluna.

    Una fita històrica que tal i com l'expliques ens fa rememorar la nostra particular i individual.

  • Bon final![Ofensiu]
    E. VILADOMS | 08-03-2014

    M'agrada molt la ironia d'aquest final, Mercè.
    Sí que feia calor la nit que els astronautes van trepitjar la lluna, al menys a casa, teníem el televisor al menjador però ens el miràvem des de la finestra, prenent la fresca a l'eixida. Sembla que fos ahir i ja n'has fet un relat històric.

  • Molt divertit![Ofensiu]
    Edgar Cotes i Argelich | 03-03-2014 | Valoració: 10

    Molt curiosa la història que ens presentes Mercè! M'ha semblat ben original i divertida :) A tots ens hauria fascinat presenciar un moment històric com aquest!
    Felicitats pel relat!
    Edgar

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: