L'Eusèbia

L'Eusèbia anava a trescar un camí molt pedregós. Tot i que la dictadura començava a exhalar els darrers sospirs, la mentalitat continuava estancada en els pútrids aiguamolls de sempre; sobretot en un entorn rural a on la creu de l'Església era massa allargada. Ser fèmina era un desavantatge, però quedar-se embarassada sense haver travessat l'adreçador de l'altar era una temeritat. I el futur pare s'havia fet el fonedís amb la responsabilitat, però la meuca seria ella en tota aquesta història. Això era un llibre amb final cantat, així que la millor opció seria tancar-lo abans que s'escrigueren les següents pàgines amb lletres vermelles. L'Eusèbia, dona coratjosa i decidida, impedí que els acòlits dels panxuts de sotana negra retolaren el desenllaç.

-Xicaaaaa! Que ets tu? L'Eusèbia?
-La mateixa.
-Anava a missa i he dit: És ella o no és? Quasi no t'havia reconegut! Però estàs estupenda! I aquesta nina tan bonica és la teua filla?
-Sí, volia que coneguera el lloc d'origen de sa mare.
-Ah, vaja! I ara. Entre tu i jo, has trobat marit per criar-la allà a la capital?
-No, ni m'ha calgut.
-Tu a soles? Llavors, de segur que t'has encomanat al Nostre Senyor o a la Mare de Déu per tirar endavant.
-No, no m'he encomanat ni al Nostre Senyor ni a la Mare de Déu del Prepuci de Crist. Precisament les remors tòxiques de rosegaaltars com vostés, els sermons admonitoris del capellà i la moralina rància d'aquest poble m'esperonaren a eixir d'aquest forat de beateria i encomanar-me a mi mateixa com a únic bastió de fe. I la filla sols es batejarà si ella ho desitja. Apa! Ja estàs trigant a escampar la brama que, a banda de ser mare soltera, també sóc una heretge.