A.E.M.E. (els quatre genets de la fi de l’apocalipsi)

Tants de dies mirant el blanc fumat del sostre, el qual tenyia la meva ment en un tel de covardia amb un sentiment difícilment comprensible per a qui està habituat a aconseguir tots els seus propòsits. Aquell, no era jo. I el pitjor de tot, era que tampoc sabia qui volia ser. L’angoixa de la realitat diluïa, a poc a poc, tot l’esforç de la daurada vida d’uns somnis oblidats.

El fi tall de l’espasa, d’un tal Dàmocles, subjectada tan sols per una dèbil crinera tot just a sobre d’un seny traumatitzat. Del moll de l’os fins a la inútil ungla del dit petit del peu que feia servir per llevar-me en contades circumstàncies, de la presó d’aquell maleït matalàs que degollava el futur de tots els qui duien en penitència la peanya. La que arrossegaven amb la finalitat d’enlairar-me de nou l’orgull per poder fotre un bon cop de puny damunt d’allí on calgués.

Atès que una cosa porta a l’altra, en aquell ambigu nou camí es van creuar els catedràtics de la meua particular mitologia. Els quatre genets de la fi de l’apocalipsi.

EL POETA: pa beneït que mirar “Prim” amb les lletres del millor sonet.

ÀURICA: pedra angular arribada de l’illa Maragda.

SA SENYORIA: exemple històric i social de glòria i riquesa.

L’OBRADOR: l’artista de la forja i de la ciència.

Gràcies als quatre per convertir el meu món en un de digital, carregat d’uns i zeros, que ben segur alimentaran molt millor la meva fam que la dieta de carabasses que havia dut fins llavors.