Narcís i les nimfes

Les nimfes s’havien atipat dels seus refusos, de com de refractari es mostrava a les
insinuacions pícares i a d’altres trip-i-jocs emanats del més refinat art de la seducció.
Mentrestant, Narcís continuava embegut de l’encís de la seua pròpia imatge que el llac li tornava. El donzell es recreava en una fesomia, que fins ara sols s’havia atrevit a intuir, i en una silueta millor proporcionada que la que les figures ombrívoles de la floresta pogueren revelar-li. I és que ni el talent afilat d’un arquitecte haguera cisellat les protuberàncies i esvorancs amb tanta precisió coríntia, ni el pintor més virtuós del Parnàs haguera embabucat les Muses perquè matisaren aquelles tonalitats tan ben impregnades. Aquella obra excedia la capacitat humana i sols un creador d’alguna religió monoteista podia ostentar-ne l’autoria.
-Com he pogut viure ignorant tanta beutat de la qual soc posseïdor? És un ensomni fruit d’alguna entremaliada nàiade? Aquesta realitat em trasbalsa...
Sols restava una manera de resoldre l’enigma i es tractava, clar i ras, de capbussar-se al llac per esbrinar si existeix alguna baula extraviada entre aquella representació idíl·lica i la realitat.
I així fou com Narcís gosà retirar el filtre anomenat “llac” que enaltia el seu físic i, en aquell punt, descobrí la realitat que emmascarava la xarxa social: ERA LLEIG.
Amb l’autoestima de bell nou atrotinada, decidí perpetuar la mentida i ofegar-se definitivament en la mentida del “llac”. Sols així les concupiscents nimfes continuarien entestant-se en els seus infructuosos deliris de pidolar un bocí d’atenció a aquell déu de bellesa virtual.