Mekanós i Naturàlia

Mekanós era un ciutadà reflexiu i sempre aconseguia saciar les seues inquietuds espirituals o terrenals. Era de procedència grega, la saviesa de la qual s'havia nodrit i en les pupil·les encara palpitava l'espurna que desfermà tota la ciència. Nogensmenys, darrerament aquella guspira s'apaivagava i s'anava cobrint d'un tel gris de melangia cada vegada més espesseït. Tenia respostes per a tot, però aquella aspiració satisfeta, que per a qualsevol congènere haguera suposat el grau més excels d'autorealització, en ell havia despertat el pitjor malson: havia esgotat totes les preguntes que podia formular la seua set de coneixença. I sense més interrogants amb els quals perdre el son, s'abaltí la pruïja per saber perquè havia mort l'espurna que encenia la curiositat: el misteri. ¿Constituïa aquell quadre clínic anomenat "depressió" que tant clamaven els antics? Aquest situació inaugurà un seguit de desvels de sabor encara més amargs, fins que una nit el pensament intrusiu li ocasionà un xicotet curtcircuit però que, tanmateix, esperonà un somni capaç d'esbandir aquelles ombres nocturnes que li eclipsaven el dia. Així que aprofità l'embranzida de l'insomni per treballar de mitjanit a mitjanit en la creació d'un nou tipus d'intel·ligència imperfecta que en les seues respostes deixara entrellucar dubtes, imprecisions i forats negres que, com a peces de jocs d'escacs, reviscolaren l'interés de Mekanós.
Així nasqué Naturàlia, un ésser del qual Mekanós fins i tot arribà a enamorar-se. No obstant això, el succeït arribà als receptors del Comité de Justícia Tecnoètica, que sentencià la desconnexió perpètua de per vida per haver ressuscitat l'espècie humana. La mateixa que els creà, de la qual se sublevaren i a la qual havien exterminat.
Per al que després el Comité de Justícia Tecnoètica tampoc ostentava resposta era què fer amb el primer ésser híbrid...