Encara som joves

Un relat de: Montseblanc
Passen deu minuts de les nou del matí i l'andana és gairebé deserta. És dissabte i els trens van mig buits a aquesta hora. La Marta acaba d'arribar, està sufocada, ha vingut corrents pensant que se li escaparia i a la finestreta li han dit que el tren ve amb quinze minuts de retard. Hi ha poca llum al soterrani o això li sembla a ella que ve de l'exterior on el sol ja començava a brillar per tots els racons. La pudor de sotal és intensa, però a ella li agrada. No té ganes de seure i es mou amunt i avall mirant de no trepitjar la línia groga que separa la zona segura de la que no ho és.
Li sembla veure una rata que salta damunt les vies, aparta la vista i en aquell moment el veu arribar. El David, ex company de feina, fa uns vint anys que el va veure per darrera vegada, quan ell va deixar l’empresa de transports i va començar una escalada professional que l’ha portat fins a un alt càrrec a l'administració pública. Ella intenta desviar la mirada, fer com si no l'hagués vist. Ell la veu, als seus ulls s'hi endevina també la intenció de fer com si no l'hagués reconegut. Però tots dos saben que és massa tard, que no tenen més remei que saludar-se després de tants anys sense cap contacte.
Es fan dos petons, es pregunten per les respectives feines, per les famílies... Ella li diu que fa tres anys que es va divorciar, que ja és àvia. I pensa que va ser ximpleta de no anar al llit amb ell quan era evident que entre ells hi havia molta atracció. El David, mentre explica que continua solter, pensa que com pot ser que no es fiqués al llit amb ella...
La Marta s’adona que ell porta la seva corbata de la sort, després de tants anys. Ell s’enrojola perquè comprèn que ella ha recordat la corbata.
“Sí, continuo amb les meves petites supersticions”, diu mig rient. I ara són tots dos que es posen vermells perquè per un moment ha tornat la intimitat d’aquells anys en que s’ho explicaven gairebé tot, excepte que es desitjaven bojament. Pot ser que no se n’adonessin fins anys després, tot recordant aquells temps? De vegades no sabem interpretar les coses en el moment en que passen, venen les onades i només tenim temps de nedar i mantenir el cap fora de l’aigua. És després que veiem que la vida podria haver anat d’una altra manera, encara que només fos un dia, o dos...
"Encara som joves", diu ell. I aquest "encara" espatlla l'afirmació, li treu tota la força i la fa fregar el patetisme. L’”encara” els posa a la vora de l’abisme, de la desesperació, de l’ara o mai.
Tant la Marta com el David ja estan més a prop de la seixantena que de la cinquantena. L'arada de la vida ja ha llaurat a les seves cares solcs profunds (i si només fos a la pell encara rai).
Mentre s'expliquen on aniran de vacances per Setmana Santa, la Marta rumia si podrien acabar avui el que van començar fa tants anys. Anar al llit ara. Però no, no va depilada, ni tan sols s'ha dutxat aquest matí perquè anava tard. I buf quina mandra despullar-se i mostrar la cel•lulitis, els pits que han sucumbit a la gravetat, la pell blanca de l'hivern que s'acaba...
El David recorda com s’excitava quan la Marta seia al seu costat i les seves cuixes es fregaven casualment a la feina. Potser avui podrien cardar, però no, només faltaria que no se li aixequés, com ja li va passar un parell de vegades amb una mitja novia que va tenir fa tres anys.
Així que tot el que no es van dir llavors, no s'ho diuen ara. I se senten covards, cansats, estorats de veure com, un desig que punxava de tan viu, s’ha erosionat de tan rodolar d’un cantó a l’altre del seus cervells sense que li fessin cas... I la vida se'ls mira i fa que no amb el cap, ja no els hi donarà cap més oportunitat a aquest parell de porucs.
Arriba el tren i pugen cadascun a un vagó diferent. Tots dos amb la sensació de que se'ls hi ha escapat.

Comentaris

  • Hi ha trens i hi ha vagons[Ofensiu]
    Mena Guiga | 21-02-2022

    Els protagonistes del relat han perdut tren i vagons, penso. I és que la vida va duent bifurcacions i de bifurcacions més bifurcacions i s'ha d'anar triant, decidint. El que ha de ser, és, el que no, no. Penso bastant que és així com funciona. Després, o ja llavors, afegeixi els caràcters.
    És clar que no sempre és així. Hi ha casos i casos, reals i d'escrits.

    :D

  • Així és, són joves. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 08-02-2022 | Valoració: 10

    Una perspectiva molt bé i interessant entre els dos.
    N'hi ha agradat com la desenvolupes.
    Escrius molt bé. Val la pena llegir-te, amb tota l'acció del teu relat.
    Saluts.

  • I tan joves com són encara...[Ofensiu]
    Prou bé | 07-02-2022

    ...i no s'ho creuen! Però són d'una edat suficient com per saber que ja no cal fer les coses com quan eren joves, que no cal córrer a acomplir una assignatura que no van aprovar, perquè ni tan sols la van estudiar. Són repetidors a no donar-se opcions...
    Un relat amb reminiscències romàntiques gairebé decimonòniques !
    L'he llegit amb molt de gust!

    Amb total cordialitat

  • El darrer tren[Ofensiu]
    Manelfoo | 07-02-2022

    Amb la doble visió dels personatges ens descrius una escena en què dominen el record i el desig. Sovint afirmem que canviaríem algunes coses si hi hagués una segona oportunitat. Potser faríam com la parella que protagonitza el relat: i si no acabàvem canviant res?
    El relat està embolcallat amb la imatge gràfica del darrer tren.
    M'ha agradat com ho has explicat!

  • Trens[Ofensiu]
    Canela fina | 04-02-2022 | Valoració: 10

    Aquests trens que s'escapen...jo sóc més del parer que sempre cal pujar-hi i si no va bé, es baixa a la següent estació. És la única manera de saber si realment valia la pena. M'ha agradat molt. Una abraçada :)

  • Millor que no ho hagin fet[Ofensiu]
    kefas | 04-02-2022

    El temps és la percepció del canvi de les coses i, passats uns anyets, els senyors, les senyores i les pedres són unes altres i els deures de joventut han caducat. No té sentit intentar fer-los ara

    Estan de sort els lectors d'aquest racó. La ma que publica els relats ens ha posat de costat, Montseblanc, i així, el lector es pot delectar amb dues mirades complementaries del mateix concepte genèric, el temps. La teva és una mirada des de dins i la meva, des de fora, amb tanta perspectiva com sigui possible. I ambdues es complementen. Les sensacions i els sentiments endògens, que no són altra cosa que sensacions batejades, avui dia tenen molt predicament, estimulen complicitats i permeten allunyar l'estigma de la solitud. La mirada exterior, analítica, freda i distant és la que ens ha permès transformar el món. Per aquest motiu tenen raó d'abominar-la quins pensen que sense ella el planeta hi hauria guanyat.

    L'argument del relat és poc estimulant, però el compensa l’estímul de la teva interpretació i posada en escena magistral. Enhorabona. Continues en vena.

    Mira, tenim prou bagatge per analitzar l'estat de la qüestió. Tu presentes la tesi, jo entro amb l'antítesi i la fusió farà la síntesi.
    Quan quedem?

  • Naturalitat[Ofensiu]
    llpages | 03-02-2022 | Valoració: 10

    Un relat que té el gran mèrit de conjugar amb molt d'encert pensaments, entorns i esdeveniments amb una fluïdesa envejable. La naturalitat amb què es van succeint les imatges fa que et sentis com si haguessis acompanyat la Marta i en David a l'andana. Gran molt, gran Montseblanc!

  • Retrat.[Ofensiu]
    SrGarcia | 03-02-2022

    Un relat d'un romanticisme desencantat. Molt ben trobada aquesta relació entre el desig i la por. Tens algunes frases com campanars: "la vida se'ls mira i fa que no amb el cap, ja no els hi donarà cap més oportunitat a aquest parell de porucs."

    Sense por de posar cullerada a un plat que no és meu, a ell li recomanaria Viagra i a ella que no patís tant, ell ni s'hi fixaria en tot el que diu.

    Un retrat sentimental de primera.

  • CHAPEAU[Ofensiu]
    Ravegal | 03-02-2022 | Valoració: 9

    Ras i curt: "chapeau!". Hi ha imatges "perfectes" i el que diu sense estar escrit és per pensar-hi.

Valoració mitja: 9.75

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: