Veig en la corbata blanca

Un relat de: Mireia

Veig en la corbata blanca una nova obra embolicada amb una cinta
però el meu amic refusa qualsevol possible atribució que li proposo.
Veig l'escena en què la dama es despulla
somia un viatge a Orient i una espasa plena de sang
alguna vegada un músic amb un violí i un director d'orquestra.
Em diuen una llegenda en boca del protagonista
En un melic humit
Hi ha la incògnita de la joia
En el traç de la humitat entre els dits
-com qui recorre un precipici
amb "records que en conformen l'ésser i la història".
Mentre ella es despulla
el cavaller l'observa des de la torre i la consola
la guerra li acarona els pits
I la serp s'acosta per executar
la
"llei salvatge i ancestral".
Visions...
I el meu amic refusa qualsevol atribució que li proposo.
L'altre dia el vaig veure amb els braços tallats.
Diuen que no volia que l'abracés
-tenia els braços tallats-
Però em consolava amb les cames
enganxades a les meves cames
delerosament embolicades dins de les meves cames.

Comentaris

  • Campanes[Ofensiu]

    És trist el poema com una làpida
    El poema no és trist és un riu
    Cap misteri no desvetlla cap misteri
    Un llaç un gest una tarda invisible
    Un poema esdevé un acte d'amor
    L'amor invisible de la tarda
    Amb la boca plena de relíquies
    Sostenen silencis les campanes?

l´Autor

Foto de perfil de Mireia

Mireia

4 Relats

15 Comentaris

15223 Lectures

Valoració de l'autor: 8.67