Aquelles colònies

Un relat de: Mena Guiga
No volia anar-hi, de cap manera no volia marxar, abandonar el conegut, els rituals diaris, la repetició quotidiana, la Lídia, nena de costums i molt de casa.

-Coneixeràs nenes noves. Et divertiràs. I quina roba que us han donat, mira quines xiruques més fermes, quina faldilla texana curta per no passar calor, quines camisetes color cirera amb els mitjons a joc, que maco tot! Hi ha una piscina, allà enmig de la muntanya, també. És un lloc preciós!- l'animava la seva mare, que pensava que quinze dies de vacances pagades per l'empresa on el seu marit feia de comptable no eren per a fer-hi escarafalls.

- A muntanya, aniràs, que hi fa fresca! Aquí, sort que tenim el mar, que la xafogor costa de resistir!- insistia, cercant estímuls, la dona.

Fins que la Montserrat, amigueta d'escola i veïna, inscrita també a les colònies, acabà fent canviar el parer de la Lídia.

-Beurem Fanta i Coca Cola els dies de festa i potser algun altre dia també! I farem excursions al vespre. No vols fer servir una llanterna? M'han comprat un canguro tan xulo com el teu, vermell, que es pot guardar transformat en bolso.

******
Han transcorregut quaranta-cinc anys. Aviat és dit. Em veig: aquella nena de deu, amb aquella expressió i posat de timidesa, d'entrada; amb els cabells espessos, foscos, tallats a la garçon i amb serrell; amb aquella incipient ombra de bigoti que caldria depilar. Em veig sense atrevir-se a gaudir de la superpiscina per por a la fondària i a fer el ridícul nedant com un gos. Em veig frustrada per no haver encertat a recordar tots els objectes d'un joc de memòria...i la Montserrat sí. Em veig incrèdula observant els enormes llimacs en els camins humits del bosc a la sortida nocturna. Em veig dormint amb calces sota el pijama, com la Montserrat. Les altres ho trobaven rar. La vergonya és la vergonya. I em veig parlant, rient i jugant amb nenes noves. I comprant la postal per enviar a casa, escrivint unes línies típiques i alguna de molt meva. Em veig gastant lentament aquells dies que al principi semblaven mesos i més tard van agilitzar-se i les hores s'esmunyien amb celeritat. Em veig escollida 'Alcaldessa del Poble de l'Alegria', guarnida i amb seguici de les del meu grup, i llegint un poema als jefes de l'empresa el dia que van venir, que van donar cava a les monitores.

I et veig. Em veig que et veig. I et veig que em veus. Allà, darrera un arbre gegantí, gateta tricolor espantadissa. Deien que m'ho empescava, que eres un espectre. Diürn. Mentre feien l'obligada migdiada, jo, inquieta i gens dormidora, sortia d'amagat. El segon dia ens vam descobrir. Només ens miràvem, l'una davant l'altra, estàtiques, ulls endins.

Des d'aleshores, sempre te m'has mostrat, igual d'apacible, de digna, d'obra d'art, ben a tocar dels llocs on he habitat o fet estades. Fa uns anys vaig decidir, de cop, per intuïció, de posar-te nom: Mena. T'estimo, Mena. Les millors vacances són les estones eternes que els nostres esperits es reconeixen i s'acaronen.




Comentaris

  • descoberta[Ofensiu]
    Atlantis | 29-06-2022

    ...”Em veig: aquella nena de deu, amb aquella expressió i posat de timidesa, d'entrada; amb els cabells espessos, foscos, tallats a la garçon i amb serrell; amb aquella incipient ombra de bigoti que caldria depilar. Em veig sense atrevir-se a gaudir de la superpiscina per por a la fondària..”
    Records d’una nena púber que comença a descobrir el seu jo.

    M’ha agradat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

947 Comentaris

395370 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com