Aquelles colònies

No volia anar-hi, de cap manera no volia marxar, abandonar el conegut, els rituals diaris, la repetició quotidiana, la Lídia, nena de costums i molt de casa.

-Coneixeràs nenes noves. Et divertiràs. I quina roba que us han donat, mira quines xiruques més fermes, quina faldilla texana curta per no passar calor, quines camisetes color cirera amb els mitjons a joc, que maco tot! Hi ha una piscina, allà enmig de la muntanya, també. És un lloc preciós!- l'animava la seva mare, que pensava que quinze dies de vacances pagades per l'empresa on el seu marit feia de comptable no eren per a fer-hi escarafalls.

- A muntanya, aniràs, que hi fa fresca! Aquí, sort que tenim el mar, que la xafogor costa de resistir!- insistia, cercant estímuls, la dona.

Fins que la Montserrat, amigueta d'escola i veïna, inscrita també a les colònies, acabà fent canviar el parer de la Lídia.

-Beurem Fanta i Coca Cola els dies de festa i potser algun altre dia també! I farem excursions al vespre. No vols fer servir una llanterna? M'han comprat un canguro tan xulo com el teu, vermell, que es pot guardar transformat en bolso.

******
Han transcorregut quaranta-cinc anys. Aviat és dit. Em veig: aquella nena de deu, amb aquella expressió i posat de timidesa, d'entrada; amb els cabells espessos, foscos, tallats a la garçon i amb serrell; amb aquella incipient ombra de bigoti que caldria depilar. Em veig sense atrevir-se a gaudir de la superpiscina per por a la fondària i a fer el ridícul nedant com un gos. Em veig frustrada per no haver encertat a recordar tots els objectes d'un joc de memòria...i la Montserrat sí. Em veig incrèdula observant els enormes llimacs en els camins humits del bosc a la sortida nocturna. Em veig dormint amb calces sota el pijama, com la Montserrat. Les altres ho trobaven rar. La vergonya és la vergonya. I em veig parlant, rient i jugant amb nenes noves. I comprant la postal per enviar a casa, escrivint unes línies típiques i alguna de molt meva. Em veig gastant lentament aquells dies que al principi semblaven mesos i més tard van agilitzar-se i les hores s'esmunyien amb celeritat. Em veig escollida 'Alcaldessa del Poble de l'Alegria', guarnida i amb seguici de les del meu grup, i llegint un poema als jefes de l'empresa el dia que van venir, que van donar cava a les monitores.

I et veig. Em veig que et veig. I et veig que em veus. Allà, darrera un arbre gegantí, gateta tricolor espantadissa. Deien que m'ho empescava, que eres un espectre. Diürn. Mentre feien l'obligada migdiada, jo, inquieta i gens dormidora, sortia d'amagat. El segon dia ens vam descobrir. Només ens miràvem, l'una davant l'altra, estàtiques, ulls endins.

Des d'aleshores, sempre te m'has mostrat, igual d'apacible, de digna, d'obra d'art, ben a tocar dels llocs on he habitat o fet estades. Fa uns anys vaig decidir, de cop, per intuïció, de posar-te nom: Mena. T'estimo, Mena. Les millors vacances són les estones eternes que els nostres esperits es reconeixen i s'acaronen.