Orellones sordes

Un relat de: Mena Guiga
Aquell home afeccionat a fer massatges a caps, colls, potes i cues de tortugues de terra va veure, de cop, alguna cosa estranya sobre la vorera, entrant al poble. El va esgarrifar.

Venia de caminar pels camps. Feia dies que, amb certa calma, esperava l'esclat àgil i àlgid de roselles en un conreu de farratge, ja clapat de punts vermells. L'home, jubilat recentment, estava content. Més temps per acariciar els quelonis. També feia musiquetes picant amb els dits contra llurs closques. Les tortugues ni s'atabalaven ni s'amagaven closca endins. N'estaven cofoies. Seguien el compàs movent-se amb tota la gràcia de la que eren capaces. Molta.

L'home venia de veure uns coneguts que vivien força a pagès. Obsequiosos, tornava carregat amb maduixes, pomes i enciam. Com en gaudirien, al seu torn, les tortugues! Va pensar en la seva difunta esposa i després en aquells animals novament, de les quals mai no en seria vidu, longeves com eren. I mentre somreia amb aquell pensament, va topar amb allò. Enmig d'una ampla cantonada, a tocar del carril bici, a la vorera. No es tractava d'un peluix aniquilat per alguna criatura diabòlica. Era de debò el cap d'un conill bru, no massa gros. L'identificà per les orelles i el que bé s'endevinava que seguia després davant d'elles. Semblaven fresques, com encara alerta a una mort que ja havia fet la feina. Sang, no se'n percebia. Decapitat. Les bosses que duia, pesants i plenes dels fruits que li havien regalat, quasi li van caure. La imatge feria, penetrava. El caparró separat del cos. Els ulls, estarien closos? Hauria estat víctima d'un depredador caní, entrenat? Seria cosa dels del restaurant asiàtic, ben a prop? Notà una angoixa creixent, augmentà el ritme de les passes. Les orelles de l'home, però, es notaven embussades amb uns mots silents potents que tal volta ell mateix es repetia: 'acaronar-me aquesta part de despulles, haver-me agafat i enterrat entre flors silvestres, jo no sóc escombraries'.

Hores més tard, incapaç d'eludir més el que sentia que calia fer, retornà cap el cap del rosegador. Ja no hi era i ell plorà i es tapà amb els braços autoavergonyit, desitjant tenir closca que l'ocultés.

L'endemà, quan a l'hora calenta les tortugues -tantes com els dies de la setmana- se li aproparen, caminet del pati vers ell, s'estirà a terra, els ho contà tot i demanà perdó al conill. Les tortugues van fer-li un massatge elles, alhora que emetien un missatge: 'has demostrat amor, descanso en pau'.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

878 Relats

946 Comentaris

391071 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com