Repte Clàssic DCCLXXX Aquella tarda

Concurrència de concupiscències

"Perdoni vostè, no voldria pas que jo...!" Amb aquella espontaneïtat i naturalitat em va sortir, que la vaig convèncer a l'instant. I, està malament dir-ho, perquè no era convenciment sinó creença mútua en què aquelles paraules eren les justes i encertades (jo la miro, ella en mira, jo em tombo, ella es tomba), a banda de sinceres, en aquell mateix moment en què Nostre Senyor ens il·luminà i ella va dir, "sí i tant!, remeni'm aquesta part de darrere meva que sembla grossa, però és simplement justa i encertada, mirant-la objectivament de lluny, i que em dona molt plaer." Concurrència de concupiscències, diríem.


I no és que jo o ella féssim o anéssim a fer quelcom, especial, el que ens va passar era que ens empenyia aquest insòlit desig unió que se'ns va avenir de fer, espontàniament, i que va durar ben poc, com el d’un colom, al vol. O almenys amb la mateixa naturalitat que ells. Ens mirava algú? Doncs no ho sabem, no ens importa. Jo la vaig tocar ella es va deixar tocar i aquí es va acabar la història.

El gosset que duia era ben tranquil allà ajagut.


Més tard, jo ja sabia que m’enredaria. Tot va ser sentir la veu d’Eva Cassidy, dient allò de: qui sap si demà al matí ja hauràs fotut el camp, però encara amb més fugacitat: "or will you be gone in the morning" i tal i tal. Jo ja li deia, vam ser feliços aquell instant.

Més feliços que mai: una comunió biunívoca perfecta, entre desig i realitat, però de cadascú per separat. Mai més potser tornaríem a assolir aquella estreta comunicació amb nosaltres. Au ves, ves, ves!, va dir, doncs, condescendent, però, torna, per si de cas.


Tot això són fantasies (o no!) d'una tarda de primavera.


La realitat és l'ara i aquí, i és que ja s’ha trencat el gel entre aquesta parella que tinc al davant i que fa el vermut a la plaça. Ella, una carioca amb força carn i ell un forner protestant alemany amb botiga a prop, especialista en americanes, que només deu rebre ordres de i parla amb, deu Nostre Senyor (sempre Nostre Senyor!) i amb ningú més pel que fa a aquests temes.

Ho sé perquè ella ja somriu i es remena els cabells deixant veure el seu coll i ell parla més animadament i en una postura corporal més desimbolta.

Les arracades
 
Com que és hivern la tarda serà curta. Això va pensar mentre preparava els canapès i les gormanderies per obsequiar la visita dels parents rics del pare. Tot el matí havia estat feinejant per la casa de manera exagerada, traient la pols dels llocs més recòndits i enllustrant els poms daurats de les portes i armaris. Sabia que els xalets i els àtics on vivien no tenien res a veure amb el seu pis de la Barceloneta.
Elles empolainades i guarnides i més informals ells, amb un niqui i uns pantalons de marca, van arribar amb un excés de puntualitat.  La seva presència va fer emmudir les parets de la casa així com la seva conversa falsa i intranscendent li ressonava el record de la seva infància, quan s’amagava sota el llit per no veure’ls si venien de visita.
I també el record de la seva mare, les seves llàgrimes i les seves inseguretats, quan la menyspreaven per considerar que no estava a la seva altura. Avui recolliria, en nom seu, les arracades d’or i brillants que li havia deixat, com herència, la matriarca de la família a la qual havia cuidat fins als últims dies.  
La mare va morir abans que ella, però sabia que les anhelava. Ara ella se les vendria per poder fer aquell viatge a EUA per acabar el doctorat sobre Sociologia, que havia posposat per falta de medis.
I sí, la tarda va ser curta, però a ella se li va fer més llarga que un dia sense pa.

Aquella i moltes més.

Aquella tarda, més grisa, més trista i més solitària, no fou l'última, tot i que volia enganyar-me confiant que ho fos.

Tardor, dissabte i els carrers deserts. En realitat, no sé per què havia sortit, sense intenció d'anar al centre, a envoltar-me de bullici, ni d'asseure'm en el banc més apartat d'algun parc ombrívol; la casa em queia al damunt, deliberadament hi havia deixat el mòbil i, quan me n'havia adonat, estava caminant en cercles pels estrets carrerons del barri. Capcot i mirant a terra, el pensament s'envolava a moments millors: no calia remuntar-me molt enrere; no feia ni quinze dies que anàvem plegats pels mateixos viaranys, comprant les quatre coses que necessitàvem per recollir-nos aquell cap de setmana. Ara el pis era buit i fred; i silenciós, quan deixava de semblar que hi ressonaven les rialles d'ella, encara.

Sabia que m'esperaven moltes altres tardes grises, i nits d'insomni i desesperació. També sabia que la nafra mai no arribaria a cicatritzar del tot, però s'aniria reduint amb el temps, el temps implacable que llima arestes i sedimenta records, fins que l'angoixa esdevingués una ombra de dolor continuat però suportable. Tot gràcies a la fotuda afirmació de la vida, el mateix tossut esclat que podia veure flanquejant el meu erràtic vagareig, en petites taques verdes que pinzellaven el terra o en el sòcol d'edificis ruïnosos: esclat vegetal que arrencava d'escletxes que la pluja havia emplenat de fang, on el vent havia dipositat llavors i la planta germinada, esquifida al principi, havia arrelat amb força, redreçant-se i estenent fulles a la cerca del sol.

Fins aquí, he rellegit el que duia escrit: més que vacu, afectat i artificiós, fregant la cursileria. I és que la qualitat literària sols es dóna, com un subproducte de l'escriptura funcional, quan no hi ha propòsit literari.