Cercador
En Babagar i el ferro
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Babagar. Com es deu escriure bé?
Ha dit Babagar. No ho he entès fins al tercer cop. Jo deia Bagaba. I no. Jo escombrava el cobert on deixo el cotxe i hi tinc emmagatzemades andròmines heterogènies, espai més llarg que no pas ample, empolsegadíssim aquests dies a causa de les obres al pis de dalt perquè el fuster ha instal.lat la taula amb les eines just en aquest lloc. El terra, no enrajolat, és fosc, raspós i amb certa humitat per tot allò freàtic. "Per no aixecar polseguera, el proper cop ruixa el paviment amb aigua barrejada amb serradures", m'ha aconsellatel pintor - que s'ha dedicat a uns quants oficis- després de fer-me saber que, quan venia, tanta pols, vista des del final del carrer, li ha fet pensar en un incendi. Uf. N'ompliré recollidors i recollidors, recollidors i recollidors,...un gran petit desert. El garatge, amb tot, respira amb la persiana amunt. Descanso una mica. M'enfado amb la pensa que tinc els porus plens de bruticía, caldrà una bona dutxa, cabells més que inclosos. Apareix la figura d'una bicicleta conduïda per un home negre robust força abrigat. Crido:
-¿Quieres hierro?
S'ha ben aturat. Anava bastant carregat ja, la collita del dia. L'he fet seguir-me, previ deixar el velocípede contra la paret de totxana. Li he mostrat una taula baixa que havia estat per a posar-hi un televisor d'alta gamma, destinats ambdós a la deixalleria. Al seu damunt, un munt de pals i barnilles de diferents llargàries, gruixos, usos i procedències. De plàstic i, del que l'interessava, metall. De seguida m'he adonat que en Babagar no podria amb tanta cosa. Hem quedat que li guardava el que ja portava més el que s'hi ha afegit mentre ell anava a buscar una bicicleta més ferma. En vint minuts reapareixia.
-Te darán unos buenos euros, ¿no?
- Veinte céntimos el quilo.
¿No és això explotació? Alguns dies, ha comentat, no aconsegueix trobar res. Té uns quants fills a la seva terra. En Babagar, cararodó, ulls grossos de bell gripau, gorra de franges de colors esclafant-li rissos. El rostre se li ha tornat llustrós de suor atapeint el darrere de la segona bici, més preparada per a transports feixucs. Destrament ha col-locat tota la ferralla lligant-la ben lligada amb unes tires elàstiques i uns cordills. Amb un 'gràcies' sincer se n'ha anat a vendre-la. Posa que fossin uns quaranta quilos. Vuit euros. No crec pas que, per exemple, vagi a cap cafeteria a prendre un tallat, que ara costen 1,50 o 1,70... i més.
Ha dit Babagar. No ho he entès fins al tercer cop. Jo deia Bagaba. I no. Jo escombrava el cobert on deixo el cotxe i hi tinc emmagatzemades andròmines heterogènies, espai més llarg que no pas ample, empolsegadíssim aquests dies a causa de les obres al pis de dalt perquè el fuster ha instal.lat la taula amb les eines just en aquest lloc. El terra, no enrajolat, és fosc, raspós i amb certa humitat per tot allò freàtic. "Per no aixecar polseguera, el proper cop ruixa el paviment amb aigua barrejada amb serradures", m'ha aconsellatel pintor - que s'ha dedicat a uns quants oficis- després de fer-me saber que, quan venia, tanta pols, vista des del final del carrer, li ha fet pensar en un incendi. Uf. N'ompliré recollidors i recollidors, recollidors i recollidors,...un gran petit desert. El garatge, amb tot, respira amb la persiana amunt. Descanso una mica. M'enfado amb la pensa que tinc els porus plens de bruticía, caldrà una bona dutxa, cabells més que inclosos. Apareix la figura d'una bicicleta conduïda per un home negre robust força abrigat. Crido:
-¿Quieres hierro?
S'ha ben aturat. Anava bastant carregat ja, la collita del dia. L'he fet seguir-me, previ deixar el velocípede contra la paret de totxana. Li he mostrat una taula baixa que havia estat per a posar-hi un televisor d'alta gamma, destinats ambdós a la deixalleria. Al seu damunt, un munt de pals i barnilles de diferents llargàries, gruixos, usos i procedències. De plàstic i, del que l'interessava, metall. De seguida m'he adonat que en Babagar no podria amb tanta cosa. Hem quedat que li guardava el que ja portava més el que s'hi ha afegit mentre ell anava a buscar una bicicleta més ferma. En vint minuts reapareixia.
-Te darán unos buenos euros, ¿no?
- Veinte céntimos el quilo.
¿No és això explotació? Alguns dies, ha comentat, no aconsegueix trobar res. Té uns quants fills a la seva terra. En Babagar, cararodó, ulls grossos de bell gripau, gorra de franges de colors esclafant-li rissos. El rostre se li ha tornat llustrós de suor atapeint el darrere de la segona bici, més preparada per a transports feixucs. Destrament ha col-locat tota la ferralla lligant-la ben lligada amb unes tires elàstiques i uns cordills. Amb un 'gràcies' sincer se n'ha anat a vendre-la. Posa que fossin uns quaranta quilos. Vuit euros. No crec pas que, per exemple, vagi a cap cafeteria a prendre un tallat, que ara costen 1,50 o 1,70... i més.
l´Autor
886 Relats
933 Comentaris
443339 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com