Banquejaire

Jo estava trista, més que no pas menys, aquell dia. És clar: la tardor compareixia, la tardor s'hi afegia. Vaig passar per davant la plaça on la de la fleca alimentava coloms. A vegades, al carrer, un vehicle no havia evitat -gens ni mica- d'aixafar-ne algun, causant i ossos i òrgans esclafats. Un trastocat en recollí un, el deixà assecar al seu terrat assolellat i finalment l'emmarcà. O tal volta el vengué com X pintor famós que empotra bàters a les parets, hi esquitxa pintura i ja és una obra d'art.

Una vegada li va tocar, una topada letal, a una gata feral. Una carei espantadissa avesada a l'horari de nodriment que aquella dona, que tenia la forma de la cara com els panets que elaborava, també oferia als felins de l'àrea. Aquella dona que protegia, respectava, no enverinava.

-Em va fer una pena, pobreta- em digué la Fabiola.

Vaig cloure els ulls i vaig pensar en la gata traspassada, al flanc del carrer tirant a estret, d'unica direcció, aquell preciós animal de pèl tricolor.

Mentrestant, en Pol cercava l'escalf del sol. El banc candidat per esdevenir-li llit improvisat, prou lliure de cagades d'ocell, l'acullí tan llarg com era (un metre i poc-poc) com era habitual. El banc, sant tornem-hi, li desvetllaria secrets. L'oïda d'en Pol així s'entretenia. Si s'endormiscava, ai, perdia part del valuós material ...o d'una forma peculiar ho fonia amb el seu món oníric. Li era bona cosa: d'aquella manera anava farcint la seva existència de malalt mental mantingut.

Si s'adormia i el despertaven, emetia un crit del tipus xiscle, perquè s'hi sumava l'ensurt del banc.

Només en una ocasió el vaig convidar a un cafè-sol estant jo sola amb el meu cafè-lluna. En Pol era pintor només d'aqüarel.la tema barques i mar. Tan sols emprava una ínfima gamma de blaus i després tinta negre - amb un permanent fi- per resseguir i signar. Variava poquíssim cada dibuix, enfocament o elements. Pul.lulava pel centre del poble demanant a la gent asseguda a les terrasses si volien comprar-li art a canvi de quatre xavos, deia ell, i afegia: "Cinc euros"(que gastaria en vici -cafè i tabac-, talment com la pagueta que cada dilluns al matí li assignaven a la residència i que polia en un tres i no res).

Els bancs de la plaça de davant, la d'aprop del centre terapèutic i també els de la de l'església l'havien fet servir de confident. En Pol badallava sense son, un costum incrustadíssim. En Pol s'estirava al banc que fos -el que toqués que el 'cridés'- i, avorrit de la vida, els escoltava, esdevenint eina imprescindible per a la salut social d'aquell mobiliari urbà. Si calia, ferms, li extirpaven de la ment qualsevol intent de plantar-los. Que no patissin pas. L'home baixet, eixut, rebregat, semblava una estàtua en la seva previsible banc-lassitud. Allò era la seva quotidianitat. En el cas de mort, univers enllà, la seva essència s'allargaria sense cap problema entre estrelles que dibuixessin bancs. Destí etern. El nivell elevat: què contarien aquells, galàctics, on desaria la informació?

... De sobte, en Pol, els bancs, la carei, els coloms, la Fabiola, són engolits per aroma intens de fonoll gens comparable a l'usat d'ingredient de dentrificis. Un ramet cap per avall, bafarades que arriben d'una cadira raconera on està lligat i penjat. Una gata tricolor remena la cua, feliç, sí, perquè li parlo i paro atenció a estones, no cal atabalar, que vol reposar incomptables hores. Crec que la cadira on s'està, bessona de la del fonoll, li transmet vivences. Com les emprarà, la felina? Com en Pol: emmagatzematge i repòs. I a mi...se'm baixen les parpelles...cinc minuts per a les onze pe ema. Què em narrarà, el llit, d'ell o de mi mateixa? Vaig a descobrir-ho. Recordar-ho, serà una altra cosa.