Cercador
La Tiona
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Em va xiuxiuejar a l'orella:
-No sóc pas un tió, jo. Sóc una tiona.
I li vaig veure el somriure que li dibuixaria. Vaig demanar-li disculpes i vaig refer-li el rostre amb trets més suaus, més fins i femenins.
-Tens fusta de pintora-m'afalagà en acabat, satisfeta.
Vaig tapar-li la calba amb la típica barretina. Una d'herència, amb el color menjat, i amb una mena de pols que semblava caspa.
-Espera, així no!
Vaig tornar amb una pinça que tenia un cor enganxat en un extrem. Vaig decorar la barretina amb ella, molt millor.
Tot seguit vaig calçar-li les dues úniques potes, davanteres, amb uns peücs de nadó. Antifred i anticorc, li vaig dir.
La Tiona l'havia trobada, abandonada d'una explotació de tions. Defectuosa per alguna imperfecció que, per més que la mirava i remirava, no copsava. A 'Terra de tions' ('Tioland' per als estrangers que engrescarien amb aquella omple-butxaca-tradició) no volien productes que no fessin un goig natural perfecte.
Jo trobava la Tiona genial. I encara més amb com amorosament l'havia guarnida.
No la vaig situar ni a la cuina ni al menjador en llocs estratègics. No la vaig alimentar amb res que no fossin mots i carícies. La traslladava a la meva cambra o a l'escriptori o al balcó, a fer-me companyia. Parlava d'una manera estranya, en format partícules lluents que se m'adreçaven amb gràcia. No les traduïa, el que diguessin estava bé.
S'acostaven unes festes massa grasses i estereotipades dites nadalenques. La mainada d'uns veïns que m'havia vist amb la Tiona al balcó va avesar-se a trucar el timbre cada dia, tant sí com no entrar, cercar-la i plantificar-li teca sota el nas. Poma, mandarina, plàtan, pera, pa, galetes. Van demanar-me un plat, estranyats que no n'hi hagués cap de preparat.
El vint-i-quatre de desembre, capaltard, van aparèixer amb bastons. Van fer via vers la Tiona. Es van posar a cantar la cançoneta tionera amb èmfasi i frenesí mentre li tustaven el llom d'igual manera. La Tiona patia.
-Prou, què feu!
No cessaven. Van aixecar-li la tela de pana color malva que la tapava i es van enfadar.
-No ha cagat res! A cremar-la! Dolenta!
Vaig agafar-la en braços i els vaig demanar que se n'anessin. Ofesos, van fer cas.
-Això passa perquè té aquesta cara, és rara!- un s'exaltà.- No funciona!
Un cop fora els espero-regals-perquè-si-he-fet-alguna-cosa-per-a-tu-com-donar-te-menjar-és-per-aconseguir-alguna-cosa, vaig acaronar l'adolorida Tiona mentre li explicava l'absurditat d'una tradició en què la violència és permesa i que ser un ésser màgic requeria, en el seu cas, donar -cagar- quelcom material i satisfactori. Que l'estimaven per interès, ella conclogué. I esclatà a plorar. Se li esborraren les precioses galtes rosades. Vaig besar-la i vaig sentir el seu dolor. I per una mica només calmar-la se'm va acudir fer-li un present: una inesborrable abraçada de llana.
-No sóc pas un tió, jo. Sóc una tiona.
I li vaig veure el somriure que li dibuixaria. Vaig demanar-li disculpes i vaig refer-li el rostre amb trets més suaus, més fins i femenins.
-Tens fusta de pintora-m'afalagà en acabat, satisfeta.
Vaig tapar-li la calba amb la típica barretina. Una d'herència, amb el color menjat, i amb una mena de pols que semblava caspa.
-Espera, així no!
Vaig tornar amb una pinça que tenia un cor enganxat en un extrem. Vaig decorar la barretina amb ella, molt millor.
Tot seguit vaig calçar-li les dues úniques potes, davanteres, amb uns peücs de nadó. Antifred i anticorc, li vaig dir.
La Tiona l'havia trobada, abandonada d'una explotació de tions. Defectuosa per alguna imperfecció que, per més que la mirava i remirava, no copsava. A 'Terra de tions' ('Tioland' per als estrangers que engrescarien amb aquella omple-butxaca-tradició) no volien productes que no fessin un goig natural perfecte.
Jo trobava la Tiona genial. I encara més amb com amorosament l'havia guarnida.
No la vaig situar ni a la cuina ni al menjador en llocs estratègics. No la vaig alimentar amb res que no fossin mots i carícies. La traslladava a la meva cambra o a l'escriptori o al balcó, a fer-me companyia. Parlava d'una manera estranya, en format partícules lluents que se m'adreçaven amb gràcia. No les traduïa, el que diguessin estava bé.
S'acostaven unes festes massa grasses i estereotipades dites nadalenques. La mainada d'uns veïns que m'havia vist amb la Tiona al balcó va avesar-se a trucar el timbre cada dia, tant sí com no entrar, cercar-la i plantificar-li teca sota el nas. Poma, mandarina, plàtan, pera, pa, galetes. Van demanar-me un plat, estranyats que no n'hi hagués cap de preparat.
El vint-i-quatre de desembre, capaltard, van aparèixer amb bastons. Van fer via vers la Tiona. Es van posar a cantar la cançoneta tionera amb èmfasi i frenesí mentre li tustaven el llom d'igual manera. La Tiona patia.
-Prou, què feu!
No cessaven. Van aixecar-li la tela de pana color malva que la tapava i es van enfadar.
-No ha cagat res! A cremar-la! Dolenta!
Vaig agafar-la en braços i els vaig demanar que se n'anessin. Ofesos, van fer cas.
-Això passa perquè té aquesta cara, és rara!- un s'exaltà.- No funciona!
Un cop fora els espero-regals-perquè-si-he-fet-alguna-cosa-per-a-tu-com-donar-te-menjar-és-per-aconseguir-alguna-cosa, vaig acaronar l'adolorida Tiona mentre li explicava l'absurditat d'una tradició en què la violència és permesa i que ser un ésser màgic requeria, en el seu cas, donar -cagar- quelcom material i satisfactori. Que l'estimaven per interès, ella conclogué. I esclatà a plorar. Se li esborraren les precioses galtes rosades. Vaig besar-la i vaig sentir el seu dolor. I per una mica només calmar-la se'm va acudir fer-li un present: una inesborrable abraçada de llana.
Comentaris
-
publicat[Ofensiu]Antonio Mora Vergés | 07-11-2022 | Valoració: 10
https://www.guimera.info/wordpress/contesnadal/la-tiona/
Gràcies.
Recorda que estem oberts fins passats els Reis
tribuna@guimera.info -
Ens ho envies al NADAL DE CONTE?. [Ofensiu]Antonio Mora Vergés | 06-11-2022 | Valoració: 10
Els de tribuna@guimera.info convoquem un any més el NADAL DE CONTE
Ens agradaria rebre el teu conte.
Si vols ens pot enviar una fotografia de la TIONA amb format JPG en el mateix email , separadament del text en format word.
Gràcies per endavant.
tribuna@guimera.info
-
Estimar[Ofensiu]Prou bé | 19-04-2022 | Valoració: 10
Estimar el que sigui a través d'un mateix. Necessitem donar amor i tendresa i tan és que sigui una persona, un animal o un objecte qui desperti els nostres sentiments. Un relat preciós que parla de moltes coses: soledat i companyia, egoisme i generositat, alegria i tristesa...
M'ha agradat molt mentre el llegia...
AMB total cordialitat
Valoració mitja: 10
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436301 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com