La lluna i els polls del cel

Un relat de: Mena Guiga
Sortia, un cop s'hi veia en cor, encara sent clar, el satèl.lit natural. No pas per avesar-se al canvi horari imposat (ella no variaria el seu cicle propi, únic des de l'antigor) com cada primavera, sinó com amb una mena d'astènia que, aquell capvespre, canvià i esdevingué histèria. Què caram caramsos representaven, aquella mena d'insans -segur- incessants estels fugaços que inquietantment grataven el cel creant línies paral·leles i secants?

La lluna hagué de menester distreure's d'aquells intrusos, d'aquells invasors, d'aquells descarats.

Necessità pensar en la bruixa amb qui feia temps no contactava. La bruixa que la visitava sense escombra, des d'un àmbit subtil. I que li havia confessat:

-Em caldria clonar-me, lluna. Per tocar-me, per besar-me, per la meva tendresa amb mi i des de mi. La meva ànima em demana aquest toc físic.

Segurament ho hauria aconseguit. El deler cerca solucions i la bruixa bé podia doblar-se, analitzà sense massa dubtes l'astre celest. I l'enyorà. Seria ara una-dues bruixes? Les imaginà felices, compenetrades, amoroses. Es commogué. I tornà a trobar-la (les) a faltar, que li parlés. Feia massa que tenia les oïdes-cràters atabalades a causa de la prepotència humana.

Un ciclista ximplet l'estava assenyalant rient:

-Jo també sóc cíclic!

I algú proveït amb càmera bona el fotografià dalt d'un turó color torró d'ametlles, el ciclista i ella, la lluna, grassa, plena, en segon pla, un mer decorat de fons.

I tant d'escrutini via telescòpia.

I el dolorosa profanadora investigació via astronàutica.

La lluna només volia ser. Amable i adorable. Observada a ull nu amb un somrís i, va, sí, cert fervor. Allunyar els usurpadors d'essència, sovint inconscients.

-Em desgasta tanta sobreactuació en mi, colla de pesats! Vull estar encalmada. L'univers és pau, sabeu?

Però entenia que el que venia de fora, d'aquell exterior en què els humans vivien i pretenien dominar, no per intentar desentendre-se'n, marxaria. N'estava tan farta!
Concentrà energia, demanà ajuda.

Es desplegà la plagà d'avions encara més, com si sentissin ploure, ells a la seva. Geoenginyeria. Chemtrails.

Ella desitjava estar absent. Distant. L'estat d'alerta li ho impedia.

Esgarrinxaven, rascaven, escarbotaven. Vinga, vinga, vinga. Un cel com un cap ple de polls que segregaven i arraconaven, apartaven i segaven núvols i si els núvols es queixaven que se n'anessin a pastar fang.

-Cel infestat, cel infectat!-s'afligiren les estrelles, en aparèixer, sense saber què fer. Intentar cegar-los amb la celística tirava a naïf.

-És el que hi ha.

Aquella expressió de resignació de la senyora de la nit no els abellí.

-Descriuen una mena de talls, com si estiguessin parcel·lant.

Era horrorós.

La resposta del conjunt de motors dels avions semblava una burla mostrant el domini.

Va ser en un tres i no res.

El poder de la bruixa (de les dues), de la lluna i de les estrelles s'uniren. Van atreure un huracà còsmic que, en una pentinada de segons, engegà aquells polls malèvols i perversos a la cinquena forca.

I que s'hi quedin.



Comentaris

  • M'autocorregeixo[Ofensiu]
    Mena Guiga | 20-04-2022

    via telescòpiCa
    la dolorosa (no 'el dolorosa'l

  • La lluna la pruna[Ofensiu]
    Prou bé | 20-04-2022

    Sempre se'n surt i se'n sortirà!
    Original, distret divertit (?). Amb missatge encobert!
    Molt bé!
    Amb total cordialitat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

878 Relats

946 Comentaris

391081 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com