La lluna i els polls del cel

Sortia, un cop s'hi veia en cor, encara sent clar, el satèl.lit natural. No pas per avesar-se al canvi horari imposat (ella no variaria el seu cicle propi, únic des de l'antigor) com cada primavera, sinó com amb una mena d'astènia que, aquell capvespre, canvià i esdevingué histèria. Què caram caramsos representaven, aquella mena d'insans -segur- incessants estels fugaços que inquietantment grataven el cel creant línies paral·leles i secants?

La lluna hagué de menester distreure's d'aquells intrusos, d'aquells invasors, d'aquells descarats.

Necessità pensar en la bruixa amb qui feia temps no contactava. La bruixa que la visitava sense escombra, des d'un àmbit subtil. I que li havia confessat:

-Em caldria clonar-me, lluna. Per tocar-me, per besar-me, per la meva tendresa amb mi i des de mi. La meva ànima em demana aquest toc físic.

Segurament ho hauria aconseguit. El deler cerca solucions i la bruixa bé podia doblar-se, analitzà sense massa dubtes l'astre celest. I l'enyorà. Seria ara una-dues bruixes? Les imaginà felices, compenetrades, amoroses. Es commogué. I tornà a trobar-la (les) a faltar, que li parlés. Feia massa que tenia les oïdes-cràters atabalades a causa de la prepotència humana.

Un ciclista ximplet l'estava assenyalant rient:

-Jo també sóc cíclic!

I algú proveït amb càmera bona el fotografià dalt d'un turó color torró d'ametlles, el ciclista i ella, la lluna, grassa, plena, en segon pla, un mer decorat de fons.

I tant d'escrutini via telescòpia.

I el dolorosa profanadora investigació via astronàutica.

La lluna només volia ser. Amable i adorable. Observada a ull nu amb un somrís i, va, sí, cert fervor. Allunyar els usurpadors d'essència, sovint inconscients.

-Em desgasta tanta sobreactuació en mi, colla de pesats! Vull estar encalmada. L'univers és pau, sabeu?

Però entenia que el que venia de fora, d'aquell exterior en què els humans vivien i pretenien dominar, no per intentar desentendre-se'n, marxaria. N'estava tan farta!
Concentrà energia, demanà ajuda.

Es desplegà la plagà d'avions encara més, com si sentissin ploure, ells a la seva. Geoenginyeria. Chemtrails.

Ella desitjava estar absent. Distant. L'estat d'alerta li ho impedia.

Esgarrinxaven, rascaven, escarbotaven. Vinga, vinga, vinga. Un cel com un cap ple de polls que segregaven i arraconaven, apartaven i segaven núvols i si els núvols es queixaven que se n'anessin a pastar fang.

-Cel infestat, cel infectat!-s'afligiren les estrelles, en aparèixer, sense saber què fer. Intentar cegar-los amb la celística tirava a naïf.

-És el que hi ha.

Aquella expressió de resignació de la senyora de la nit no els abellí.

-Descriuen una mena de talls, com si estiguessin parcel·lant.

Era horrorós.

La resposta del conjunt de motors dels avions semblava una burla mostrant el domini.

Va ser en un tres i no res.

El poder de la bruixa (de les dues), de la lluna i de les estrelles s'uniren. Van atreure un huracà còsmic que, en una pentinada de segons, engegà aquells polls malèvols i perversos a la cinquena forca.

I que s'hi quedin.