Els peixitos i el corc

Un relat de: Mena Guiga
Corria per la platja, l'estona de cada diumenge abans de dinar. S'aturava, mirava el medi líquid, rememorava un blau que el mar era incapaç de reproduir, el dels ulls d'en Tristoi, el gat enverinat. Agafava un còdol que fos especial i cap a les ones. T'estimo, Tristoi. Les pluges primaverals havien comportat un fred hivernal que, si no es movia, li passaria factura, vestida amb leggins i una imperi gastadíssims. S'hi posà, seguint el trencall. De cop...aquells tocs argentats distribuïts de manera desordenada a la sorra humida. Aquelles sardinetes esteses, inerts. No arribaven a la dotzena. Peixitos mal escampats. Lluïen sense caldre'ls l'astre rei que, quan aparegué (per obra i gràcia d'unes avionetes de geoenginyeria controladores del clima per interessos econòmics que omplien el cel de línies blanques fines que es difuminaven, gasos amb la missió d'apartar nuvolades inconvenients) els marcà certs tornassols. L'angúnia de la dona s'instal·là en notar zero moviment en aquells éssers de la mida del dit petit. Aquells ulls que cap botó sabria imitar. Aquells ulls que en breu s'enterbolirien semblaven pidolar una darrera oportunitat, ella va voler creure. Els recollí amb cura mirant que no li rellisquessin. Els envolà cap el petó arrissat i blanc del vaivé de l'onatge. Però, definitivament passives, les sardinetes difuntes únicament regalaven els esclats de llurs escates. Només i molt.

La dona, amb l'aflicció al coll, reprengué la seva disciplina esportiva. Corria, corria, mentre es mantenien les imatges d'aquells peixitos al cap. De cop, mig ensoterrat, un tros de fusta víctima exhaustiva de corc se li presentà volent ser recollida. Li agradà, tan foradada i com una filigrana, serviria per no sabia encara què quan li vingués una de les seves ratxes artístiques. Els petits invasors no es reproduïrien, aniquilats per la sal i el sol, de ben segur, ja formaven part del mar com les sardinetes que, si les llepades marines les arrossegaven endins, no tornarien a deixar-se veure sense vida. Sardinetes i corc, corc i sardinetes, ínfims i subtils reviurien en diferent format dins l'ànima a voltes tempestuosa però sobretot bressoladora del medi aqüàtic.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

878 Relats

946 Comentaris

391029 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com