Un amor, molts dies: el dia que vaig estimar més a la mare (dia 8 de 10)

El Carles havia hagut de marxar a l’Índia a tancar un contracte de mobles colonials per una empresa de Tarragona, mentrestant, jo estava gaudint d’uns dies de descans de la feina. Aquell dia feia una calor espatarrant a Girona i vaig decidir d'anar a veure la mare per anar a la platja, recordant temps d’infantesa, en què tota la família sortíem a mig matí cap a la platja de Cala Montgó i hi passàvem tot el dia fins que l’ombra de la muntanya ja no deixava que els rajos de sol ens escalfessin. Recordo les xips o els cheetos amb la Fanta de llimona de la una. Com me l’esperava!
En arribar a casa la mare, com sempre, ho tenia tot llest: les tovalloles, la bossa de pícnic, el para-sol, la crema i les pameles llestes per a carregar-les al cotxe.
—Nena, au vinga anem a la platja que avui s’estarà la mar de bé, ens espera l’Assumpta, fa temps que no ens veiem, acaba d’arribar de Torino, hi viu la seva filla que acaba de ser mare.
—Així s’ha estrenat com a àvia?
—Sí, està molt contenta. Vinga, nena, ja parlem al cotxe.
Avui la mare agafava el cotxe de la família, com sempre havia fet. Li encantava conduir, crec que asseguda al volant amb la finestra a mig baixar, les ulleres de sol negres i la cua de cavall voleiant al ritme de l’aire que entrava, era la imatge principal que sempre em sorgia en pensar en ella.
—Mare, l'Assumpta viu per l’Escala?
—De fet no, però hi té un apartament, justament a la Cala Montgó. És preciós, té una vista increïble al mar.
—Des de quan sou amigues, com la vas conèixer?
—Mira, ens vam conèixer no fa gaire, potser fa uns cinc anys, en una excursió d’aquelles que jo feia amb vídues, separades i solterones.
—Però mare, no sé, et veig molt diferent de com eres abans.
El cotxe necessitava benzina i ens vam aturar a la primera estació que vam trobar, hi havia una cafeteria just al costat.
—Mira, nena, parem un moment a la benzinera i fem un cafè, encara és aviat. Mengem alguna coseta també que avui dinarem tardet. L’Assumpta ha encarregat quelcom per dinar al seu apartament, ja veuràs que bé que ens ho passarem. T’espera algú aquesta tarda?
—No, mare, havia pensat de quedar-me un parell de dies amb tu, per aprofitar i anar a la platja.
—Estupendo, m’encanta. Ja tenia ganes de viure amb tu encara que sigui per dos dies!
—Però mare, de veritat no et conec, estàs pletòrica. On és aquella dona que només es queixava i remugava?
Vam fer el ple en el cotxe i vam entrar a la cafeteria, on vam seure en la taula que donava a la finestra.
—Bon dia, dos cafès amb llet i dos croissants, si us plau. Avui ens saltem la dieta, què carai!
Jo estava sorpresa de com es comportava la mare, la trobava guapíssima, oberta, simpàtica, amable… L’admirava contínuament.
—Però nena, no ho dedueixes encara?
—Mare, no sé, m’agrades molt com ets ara, em sorprens, però no entenc el canvi.
—Maria, t’ho diré sense entrebancs: separar-me del teu pare va ser la solució al meu mal caràcter. El teu pare és un home de cap a peus i una bellíssima persona, responsable i molt bon pare. Encara que els dos no vam encaixar. Ens vam equivocar en casar-nos. Però tampoc va ser un gran error, perquè gràcies als nostres anys junts vau néixer vosaltres, i us estimem molt, ja ho sabeu.
—Mare, ostres, mai m’havies parlat així. Sí, et comprenc molt bé. Però em costa de creure que aguantéssiu tants anys sense passió, sense amor de parella.
—Filla, la vida no és mai negra ni blanca, hi ha grisos, molts grisos. Contextos, èpoques, creences, lligams familiars, la societat, etc. Què t’haig de dir que no sàpigues tu? Amb el fart de llegir llibres que t’has fotut a la vida!
—Sí mare, però hi ha coses que encara no saps i que potser mai acceptaries.
—Què vols dir filla? Em vols dir alguna cosa?
Jo no sabia com posar-m’hi, però aquella ocasió era el moment, almenys, que la mare qui em va parir, ho sabés.
—Mare, estic en una relació de parella amb en Carles des de fa anys, l’amic del pare.
—Sí, ja sé qui és en Carles. Però el teu pare ho sap?
La mare també tenia alguna cosa a dir, a confessar. Planyia que jo no pogués ensenyar al món el meu amor, era un patiment per ella.
—No, mare, i no li diguis mai, em penso que li faria molt mal. En Carles tampoc està disposat a perdre el seu millor amic.
La mare em va agafar les mans i em va encoratjar a resistir la vida per mantenir el meu amor al costat.
—Mira, Maria l’amor veritable és molt difícil de trobar i quan el gaudeixes no l’has de deixar escapar mai, perquè el tren sol passar només un cop a la vida.
La mare em va confessar que l’Assumpta era més que una amiga. Evidentment jo ja ho havia intuït.
—Mare, et veig tan feliç amb l’Assumpta que no cal que em diguis res. Tu continues sent la meva mare.
—I tu la meva nena.