L'home que venia llibres al tren (Capítol I)

Un relat de: Sibil·la de Fortià

Un dia, l'Eudald es va quedar tot sol. El va deixar la família, que vol dir la dona, perquè de família, d'aquell grup de persones que porten els teus gens, que te'ls han transmès, o que potser te'ls transmetran en un futur incert, ell no en tenia. Ni pares, ni germans, ni fills. És més: ni avis, ni oncles, ni cosins,... ni tan sols cosins segons. Cap parent: només la dona.
La dona. Ho va ser durant molts anys, abans i després que s'haguessin intercanviat dos anells xapats d'or davant la mirada sorneguera d'un jutge que feia massa olor de colònia. Dona, amiga, companya, amant. L'Helena. L'havia estimat molt i no se n'havia adonat fins el dia que, amb una motxilla a l'esquena i una llàgrima que li rodolava galta avall, li va dir que se n'anava. Que estava enamorada d'un altre. Que aquestes coses passaven i que quan passaven, passaven, i no s'hi podia fer res. I molt menys algú com ella, que era impulsiva i no tenia voluntat. Que corria rera la veritat i els sentiments de la mateixa manera que els gossos empaiten les llonganisses.
A l'Eudald, que mai s'havia aturat a pensar per què estava amb l'Helena i si sense ella es trobaria igual de bé, li va caure literalment l'ànima als peus. No va saber-li dir res. Es va quedar palplantat com un estaquirot. Immòbil. Tan immòbil que no es va ni immutar quan la porta es va tancar de cop, deixant-lo a ell tot sol, amo de l'estança, amo de l'apartament llogat d'una trista habitació. Clavat a terra. I tampoc es va immutar quan, des de la finestra, va entrellucar la cabellera rossa de l'Helena que sobresortia sota un casc de moto blau. Flamejant com una espelma. Amb les mans s'arrapava fort a la cintura d'un paio, d'un paio alt.
A l'Eudald, que amb prou feines arribava al metro seixanta, aquell dia, no només li va caure l'ànima als peus. Se li havia esmicolat la vida en un no-res. Com un plat de porcellana. Havia arribat a casa més tard que de costum. Devia ser per això que l'Helena l'esperava asseguda al sofà, rosegant-se les ungles amb delit, ella que mai se n'anava al llit sense fer-se la manicura... No és que hagués plegat més tard de la feina, no. S'havia endarrerit expressament: quatre hores caminant com un boig pel parc de la tanca. Amunt i avall. Avall i amunt. Magnòlies i plàtans. Palmeres i pins. Tres, quatre, ... fins a cinc iaies que tiraven gra als coloms, havia comptat. I amb cada iaia s'empescava una història diferent. «Que si la feina no m'agradava prou. Que si aquest gerent es pensa que és el rei del mambo i del rock-and-roll. Que si jo ja volia plegar. Que si, que si ... què coi!, que m'han fotut fora!. Que ja en trobaré una altra, de feina, com sempre he fet!. Ja ho sé que tinc quaranta-cinc anys i que no és el mateix que tenir-ne trenta... però, saps què?. Sóc l'Eudald Fontana i l'Eudald Fontana de la mateixa manera que perd la feina, la troba. Així de fàcil, nena. I tan li fa que en tingui quaranta-cinc com cinquanta. Si ja m'ho dius sovint, rateta, que semblo un vailet...»
S'ho havia preparat tan bé... Amb el "rateta" la veu li adquiriria aquell deix, mig sensual mig tendre, que tan bé li sortia. Remugaria, sí. I tant que remugaria, l'Heneleta!. «Que ja t'ho havia dit, que cadascú s'ha de posar al seu lloc, que tantes vegades d'arribar tard passen factura... que, que, que...». Els quees s'acabarien i amb el seu rèquiem de fons arribarien les carícies. Els t'estimos. Els petons. Els sospirs entre esbufecs. A mitja veu, com li agradava.
Es sentiria un altre.
Però res d'allò va passar. No va tenir ni temps d'obrir la boca per mirar d'explicar-hi. Ella li portava quatre hores d'avantatge i res podia dissuadir-la d'abocar aquell simulacre de discurs que tan bé portava preparat. Pobre Eudald... Ni carícies ni sospirs. Havia perdut la feina i havia perdut la dona. De cop, el reguitzell de retrets del gerent, el lloguer del pis que s'havia de pagar l'endemà mateix, la perspectiva de comprar el diari i repassar altre cop la fastigosa secció dels classificats... tot allò... va semblar-li poca cosa. No tenia l'Helena. «Déu meu, l'Helena se n'havia anat amb un altre!».
Va passar tres dies deambulant per la ciutat. Tres nits mig pet. Recorrent bars amb un amic a cada racó, un conegut, un recipient àvid d'escoltar la història de l'Eudald. De compadir-lo. De fer-li més suportable la pena, si és que això era possible. I és que l'Eudald en sabia d'explicar històries. Hi posava salsa, "suquillo", com deien els seus defensors més acèrrims. I convertia la rutina més insípida en un clímax farcit d'emoció. Tenia un públic fidel a qui sempre satisfeia... Diuen, però, que les segones parts mai no són bones i que els remakes desprenen tuf. Així que, la quarta nit, els copets amicals a l'esquena i els «deixa, que et convido» van donar pas a un «noi, això s'ha d'acabar, has de fotre un clau» o fins i tot a un «no pots continuar així, busca't una feina». La història era sempre la mateixa i començava a cansar un públic massa acostumat a la renovació constant.
Fotre un clau, només un clau, no va ser difícil. L'Eudald no només sabia explicar històries. Tenia una veu masculina imponent, tacada de matisos tendres. També tenia els ulls blaus, serens, que no eren d'aquell blau profund de mar irresistible, però que es fixaven destrament en la seva presa. Que seduïen... Buscar-se una feina, però... Això ja eren figues d'un altre paner. N'havia tingut tantes de diferents: mosso de càrrega, cambrer, camioner, comptable, ajudant de perruquer, manobre, repartidor de pizzes, extra de pel·lícula de l'oest a Almeria, cuiner... Cuiner, aquesta era la última i una de les més bones. Si no fos per la calor.... Li agradava innovar, improvisar sabors i composicions. Tastar les menges... Comprovar-ne el seu efecte a la cara dels clients. Escoltar dels seus propis llavis encara humits com els havia agradat l'arròs... Dir-los que tornessin. Ai las, si no hagués estat pel maleït gerent... la mare que el va matricular!... de tan puntual que volia ser ja havia començat a prendre el tè a mitja tarda com els anglesos.... «Diuen que va bé pel colesterol»... El colesterol, qui el va parir ... Vatúa l'olla i la cassola, què recoi faria ara?.
L'Eudald sabia que res podia tornar a ser com abans. Que d'Helena només n'hi havia una i prou. I que de feines de les bones, al quaranta-cinc anys, quan no es tenia un ofici, quan no s'havia sabut estalviar ni un duro, se'n podien trobar amb comptagotes, si és que això era possible. De fet, però, de les bones, de les bones de debò, ell no n'havia tingut mai cap de feina, per ser sincer. N'havia anhelades moltes, això sí, i les servava meticulosament en el calaix dels plans per el futur. Aquell redós de pensament on de vegades s'hi arrecerava, cansat de la temporalitat i els desenganys. Aquell redós de pensament que cada vegada, amb el pas dels anys, es feia més i més inabastable i més llunyà.
Així dons, va optar, com sempre, per cercar - això sí, només com un by-pass - una feina dolenta. Com havia fet tantes vegades. Per anar tirant. Per omplir un buit, un temps de replantejament, com deia l'Helena. «Tu, el que has de fer, és escriure!». Pobra Helena... Es pensava que tenia un Bohumil Hrabal a casa. Un artista, un bohemi. Un geni temporalment ofuscat per les juguesques de la vida. Li havia escrit quatre cartes d'amor. Li explicava històries. «En saps molt, Eudald... Tu has nascut per escriure». Mentre acceptava el sou més minso dels ajudants de cuina de tot Barcelona i calculava com s'ho faria per pagar el lloguer, l'Eudald s'anava repetint aquesta frase a dintre seu: «Potser sí que hauria d'escriure. Potser sí que he esguerrat l'ofici...». I llavors, amb ironia, somreia fent una ganyota, parlant amb sí mateix, com fan alguns escriptors. I es preguntava «Ofici, quin ofici?».
Va acceptar una feina miserable d'ajudant de cuina, en un tuguri encara més miserable, això sí, en un barri brut i humit, d'aquells que era estan de moda i diuen que són "cool". Al matí, mentre pelava les patates del dinar, el nas se li omplia d'una olor de pixum, intensament amoniacal. Era un barri autèntic, ho deia tothom, sobretot els suplements dominicals dels principals diaris. Autèntic... Com ell mateix. Com la vida. Treballava moltes hores i per primera vegada arribava sempre aviat, fins i tot més aviat que els altres, que començaven a mirar-se'l de rebot.
Se sentia sol. A les nits, la panxa enlaire i un cigarret entre els llavis, quan ja no podia omplir més les hores pelant patates, quan la sentor de pixum ja no l'atuïa tant per no rumiar, pensava. Pensava en l'Helena. En els seus pits. Rodons, imponents, majestuosos. Es veia a ell mateix acariciant-los, sentint-ne el tacte suau, de pell de seda. A través del record, en semblava percebre el perfum net. I es deia: «Eudald, demà serà dissabte».
Els caps de setmana es feien llargs, molt llargs. Les busques del rellotge avançaven amb peresa. A la tele es barallaven amb delit. S'ho deien tot. O, ans el contrari, mostraven un somriure postís que enlluernava de tan blanc. L'Eudald ja no volia mirar cap pel·lícula. El divertia més enfonsar-se en les misèries dels altres, qui sap si per netejar les pròpies. S'anava omplint de merda i de merda mediàtica. Quan es va adonar que feia un mes que no llegia un llibre i que les mules que li havien sortit de tant pelar patates ja no li feien mal, va arribar a la conclusió que calia fer-hi alguna cosa.
Pensant en els pits de l'Helena, va decidir escriure.

(Continuarà)

Comentaris

  • Molt bé[Ofensiu]
    M.Victòria Lovaina Ruiz | 13-12-2004 | Valoració: 8

    M'ha agradat, és agil, ben escrit, la història entra molt bé, endavant.

  • bonissim[Ofensiu]
    Shu Hua | 05-10-2004 | Valoració: 10

    ben escrit, ben narrat, se seguida entres en el tema i, a poc a poc, ens vas donant sorpreses.em sembla magnífic

  • Molt bo[Ofensiu]
    Ferran Planell | 10-09-2004 | Valoració: 9

    Fa un parell de dies que anava fent un tastet que altre. Finalment m'acabo de enregistrar. Mentre esperava el missatge de confirmació, ho he llegit. Un 9.
    Ara no puc, però més tard o demà, llegiré els següents dos capítols que veig ja publicats. Si no decauen, donarem el 10, que per això ens l'hem guardat.

  • pèrdix | 16-08-2004 | Valoració: 9

    m'adhereixo a l'entusiasme d'en Vicenç.
    He llegit tots dos capítols i tots dos m'han agradat. Però aquest el trobo excel·lent. Més que llegir-lo l'he saborejat.

    A continuar publicant!

  • BRAVO! Un dels millors que he llegit.[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 14-08-2004 | Valoració: 10

    Em trec el barret. Sibil·la, és el millor que has escrit fins ara. Tens un estil narratiu envejable. Frases breus, sintètiques, clares... Has explicat una història (millor encara, has començat a explicar una història) prou coneguda. Una història que fins i tot qualificaria de pròpia dels daltabaixos de serials televisius (quan tot surt malament), però amb un estil que irradia frescor i que capta l'interès del lector fins al final.
    De debò, ENHORABONA, UN DELS MILLORS RELATS QUE HE LLEGIT EN AQUESTA PÀGINA WEB. Espero amb impaciència la continuació. Per descomptadíssim, un 10

Valoració mitja: 9.17