La flor blanca del tanatori

Passejaven, la Carla i la Clara, per davant del tanatori tan mal ubicat: just a l'entrada de la població. Sí, s'hi veia un senyor esforç per dissimular l'edifici, folrat de rajoles grosses negres d'espurnejant lluentor, com de xarol domesticat, va expressar una d'elles. Rodejat de vegetació i que esdevingués alta i espessa el més aviat possible, era el desitjat per a aquell indret, tot i que el temps mana i l'espera n'és l'esclava.

La gosseta de les dues noies, la Tana, comprada a un elevat preu (filla d'una gossa de raça explotada per a la cria) va trobar, flairant inquieta, un conill d'angora mort entre uns matolls de tacte aspre. Víctima d'abandó que no tindria caixa ni visites de (sincer) condol.

-Ei, que el tanatori encara no s'ha inaugurat oficialment- va engegar impietosa la Clara.

-Anem, que la Tana no arreplegui cap mal d'aquesta deixalla- decidí la Carla.

Però la Tana va aconseguir fugir quan li volien posar bé la corretja del collar. Grossa, menuda, llanuda, pèl del color del blat torrat. Ben visible. Que corrés, no se'ls escaparia pas.

Corria,corria, corria, a una velocitat mitjana perquè alhora explorava. Com si cerqués alguna cosa.

I sí. Grossa, badada, blanca impol.luta. Allà era. S'aturà. La mirà en l'arbre que produïa aquella floració aromàtica i de tacte cerós.

La Carla i la Clara ja eren allà. La Tana estirà la flor amb la boca i, al ritme anterior, va desfer el camí fins assolir el rosegador traspassat.

Volia dur-li una flor com a ofrena. Volia transmetre-li que l'importava.

Les noies no entenien res, d'aquelles corredisses. Sense evitar-ho, en la persecució, havien trepitjat-masegat uns quants lliris color porpra (ai si Santa Lídia ho sabés!) i uns quants més de color groc diluït.

-Què fa, aquesta boja, amb una bossa de plàstic?

Aquell plàstic rebregat semblava una flor, indiscutible. Com si algú hagués treballat aquell material pràctic i contaminador poetitzant-lo.

-Fa quatre dies que l'equip de jardineria va arranjar les plantes i ja estem amb respecte zero. La gent hi llença de tot!

-Sí: bosses, conills,...hahaha! Demà piles, paperots, un bàter usat i tacat...vés a saber!

-Sort que nosaltres som cíviques.

-Sí. Quan fumo mai tiro la burilla al paviment. Directe a les reixes de la clavaguera. El mar ho purifica tot.

-I tant! Encara algú fotografiarà una sardina amb un Winston o una gavina amb un puro i guanyarà un concurs.

-Tana, que justeta ets! Que no te n'adones que això no és cap flor?Una en volies? Té!

Arrancà, la Clara, un lliri que quedava fent goig. Tenia ganes d'acabar amb la bestiesa del conill i les emocions de la gossa, tot plegat infantil i reprovable.

-Tapem-lo i marxem. Ja fa pudoreta, això.

-Dona, allà baix hi ha el contenidor 'fracció resta'. Si li afegim aquest cadàver farem ben fet. I rest in peace.

-Em fa fàstic. Anem-nos-en.

-No sé...

El so de derrapar un vehicle i l'impacte que va seguir van tallar la conversa. La Tana havia travessat l'avinguda on la mort li donà la benvinguda. L'esperit de la gossa estirà una pota invisible a una de l'esperit del conill, que es deia Tori. S'allunyaren, vers la pau còsmica i eterna, la Tana i en Tori. Quedaven, ploroses, la Carla amb els seus cabells tenyits de rosa i el cor d'un to lila corrupte i la Clara amb la cabellera entre blava i verda i el cor d'un groc putrefacte. Darrere seu, el tanatori.