Aquella col

Un relat de: Mena Guiga
Un insecte tipus escarbat que semblava una minimàscara tribal africana de fons taronja butà i els trets facials línees negres amenaçadores -la protecció així ho exigia- havia estat rescatat d'una mort segura esclafat estant en una vorera a tocar de l'asfalt. La salvadora hagué de provar-ho uns quants cops, allò d'agafar-lo, esmunyedís. Finalment, amb dos trossets de paper, un a cada flanc de la bestiola, estrenyent la distància, aconseguí que s'hi enfilés i, abans no caigués, amb cura i celeritat, el col·locà en una mà i amb l'altra va fer un sostre resguardador. Va fer via vers un camps força proper. L'alliberà en la -per a l'escarabató- immensitat verda amb molta canya al darrere. De seguida cercà refugi en aquell indret natural. S'inquibí en una caputxina babada, color taronja més clar que ell. Hi semblava una pinzellada més del to més fosc dels pètals. Es disposà a reposar, però uns crits d'uns éssers joganers, les vibracions alegres que emitien, li ho impediren. Va entendre (de quina vida li venia, la comprensió?) que gaudien xutant una pilota que no ho era, sinó una col. Més avall, un camp mal portat -o abandonat- n'oferia quatre de mal comptades, difícils de distingir, entre herba alta i variada.

Aquells nens havien triat una col per jugar a futbol. La més forta, la que duraria més. La que, malgrat l'ull en inici de corrupció per la humitat d'un excés de pluges, aguantaria més. Reien fent-la córrer (col-córrer, deien ells) de la peculiar manera que amb l'empenta l'hortalissa manifestava. Vigilaven de no estropellar-la amb cops excessivament energètics. De tant en tant, la col perdia una fulla, grogosa, acomiadada per la clorofila, per més que s'hagués arrapat a les de la capa de sota, mantenint-se prement en una abraçada que volia ser rodona i que no. Més fulles cediren. No s'envolaven, com les dels arbres. Massa pes.

-Marqueu col, marqueu col!-exclamaven unes altres criatures, nenes.

Una d'elles recollí una fulla de la col-pilota, amb un índex en resseguí les arrugues i rebrecs i les ondulacions del relleu. Li semblà un petit mar anquilosat. Va pensar que escriuria aquella comparació. Se'n va oblidar (i per això ho faig jo) en sentir:

-Col, col, coooooool!

Massa ímpetu, massa força, massa eufòria. La col, travessant la porteria improvisada entre dos llorers que s'encomanaven i combatien una estranya malura als brots, aterrà a la riera, que baixava plena d'un ruixat muntanya amunt. L'aigua fangosa penetrà l'hortalissa, li dominà l'existència. Se l'endugué.

La canalla marxà, cansada i satisfeta, a berenar. Les cols que restaven van esbufegar en veure que se n'anaven. Tranquil·litat fins que els toqués.

L'insecte màscara africana, havent captat tant, i per fi immers en la pau inactiva que requeria, s'entregà al descans. Somià amb la col, a qui, sí, tenia la certesa d'haver conegut i estimat (l'estimava, encara) feia...(no sé comptar com els insectes compten el temps).

Comentaris

  • M'autocorregeixo[Ofensiu]
    Mena Guiga | 11-04-2022

    un camps---- un camp
    caputxina bababa---caputxina badada


    Au, ara sí.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

878 Relats

946 Comentaris

391081 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com