Memòries d'en Yago (IX)

Un relat de: Biel Martí

Vam començar l'octubre de 1990 i vam acabar dos anys més tard, l'octubre de 1992. Durant els quasi 730 dies en que durà el nostre idil·li, ens deuríem veure uns 700. Ens convertírem en inseparables. Jo ja no era en Yago i ella ja no era la Laura. Érem la Laura i en Yago. Desapareixíem durant caps de setmana, setmanes senceres, vacances senceres. Sortíem junts les nits de divendres i de dissabte. Quedàvem els matins per compartir campanes de l'institut, les tardes per fugir de les nostres cases.
Perquè la meva situació a casa s'havia convertit en insostenible. L'Andrea ja no vivia amb nosaltres, només dormia allí. La falta d'informació sobre el succeït a la Èlia ens havia apartat tant dels nostres pares que eren estranys a casa. La mare no apareixia per casa i el pare semblava cada cop més cansat, més trist. Fou com si no confiessin en nosaltres. L'Andrea i jo visitàvem a la petita, ja de 13 anys, d'amagat dels seus pares, els robàvem visites. Parlàvem amb els metges pel nostre compte i procuràvem parlar d'ella a soles. El pare intentà comunicar-se amb nosaltres algun cop, però la mare mai va dir res, com si res hagués canviat. Segurament li estava bé així. Potser per això vaig acabar depenent de la Laura, ja que era la meva nova via d'escapament, una via que no només proporcionava premis d'estudiant, sinó que dava. Dava amor i sexe, escoltava i es deixava escoltar. La Laura llegia els meus contes sense qüestionar-me la seva raó, m'animava a seguir en allò sense donar-me falses esperances. Vaig creure que mai em fallaria i m'hi vaig aferrar com un nàufrag a un tauló de fusta.
A finals de 1990 L'Andrea se'n va anar a viure amb la seva parella a Malva del Sud. Fou com una fuga. Una nit va entrar a la meva habitació, mentre estudiava, i s'assegué al meu llit demanant-me que la imités. Recordo la seva expressió greu i cansada. Dir allò li dolia ja que sabia que a mi em doldria també.
- Me'n vaig -digué-. En Pedro m'ha demanat que vagi a viure amb ell, a Malva del Sud. Li he contestat que sí.
Se'm caigué una llàgrima i ella es posà tensa. Però continuà parlant:
- No aguanto més aquí, Yago. Això és com una presó on els guardes et tornen invisible. Fa temps que m'he adonat que estic a part. T'estimo molt, Yago, i a la Èlia també. Però ja no estic aquí. Me'n vaig anar fa temps, en realitat. Ho entens?
Vaig respondre que sí. Va dir que no avisaria als nostres pares. Els deixaria una nota. Pel matí ja no hi seria. Va prometre escriure'm. Vaig quedar-me a la cambra l resta de la nit, escrivint una història que després es diria "El camí al teu costat", que dedicaria a l'Andrea i es convertiria, temps endavant, en la meva segona novel·la publicada. L'endemà següent vaig trobar el pare mirant per la finestra, amb la carta que deixà l'Andrea a les mans. No plorava, no estava enfadat ni content. Simplement mirava la ciutat que s'estenia davant seu. Al veure'm va somriure, em va fer un petó i em desitjà un bon dia. La mare no hi era.
La setmana següent vaig visitar sol a la Èlia. Estava prima i el seu cabell ros s'havia convertit en un color estrany. Tenia els ulls cansats i al mirar-me vaig creure veure a una persona major, que no aspira a res. Li vaig explicar la fuga de la nostra germana i li vaig diu que la escriuria. Quan ja se'n anava de la sala de visites, va caure al terra i començà a plorar amb tal desesperació que em va obligar a abraçar-la i a plorar amb ella. Als meus disset anys recent complerts, em vaig adonar que continuava sense entendre res, que tot el que succeïa al meu voltant més immediat m'havia fet com era, havia destrossat la Èlia, m'havia pres a l'Andrea, i que jo seguia sense entendre-ho. Aquest voltant immediat, poc a poc, fou presentant-se com a conseqüència de moltes causes incompreses, i que a mesura que es comprenien, enterbolien més encara la percepció que jo tenia del mateix. Com si es tractés d'una boira que sempre ha estat allí, i que a mesura que la vas deixant enrera, fa la sensació que es va tornant més espessa.
I la Laura no em qüestionava. Ella es mantenia amb mi, em consolava o m'alegrava, però no qüestionava el meu mode de ser, ni de pensar. Sabia que alguna cosa a la meva família fallava per tots costats, coneixia part de la història, menys detalls, però això no la feia mirar-me diferent. I vaig començar a estimar-la. I la història de l'Andrea inicià en mi una repetició. Mica en mica vaig deixar d'aparèixer per casa, distanciant-me més, si era possible, dels pares. Menjava prop de l'institut, sopava a casa de parents o amics, arribava tard per assegurar-me que dormien i em despertava sempre l'últim o el primer. Escrivia en bars o durant les classes més avorrides. El pare em deixava notes sobre el llit que algunes vegades contestava. Contràriament a allò esperat, quan es va suïcidar, no em vaig sentir culpable. Vaig plorar, però no fou una tragèdia.

El 4 de març de 1991 el pare es tirà sota d'un tren. Deixà una carta dirigida a la mare en que explicava per què ho feia i es disculpava. A sobre es disculpava. Totes les cartes de l'Andrea anaven dirigides a mi. La Èlia no li parlava a les visites i la mare ni tan sols li feia petons, tenia amants per algun lloc i tractava al pare com a un moble. L'editorial havia fet fallida i, segons vaig saber més endavant, patia una depressió des de 1989, quan va descobrir els amants de la mare. Dos mesos després, una editorial de Yago acceptava el meu llibre "La Ciutat Protegida" i el publicava. Dues-centes quaranta tres pàgines. Dedicat a la Èlia, i al pare. La seva mort suposà moltes coses, però no les esperades. Els sentiments que vaig experimentar em donaren una nova visió de mi mateix que no encerto a descriure. Em vaig adonar que l'estimava però no sentia remordiments per tant de temps d'indiferència. Haver-lo perdut significava la impossibilitat de perdonar-li quelcom que no sabia què era, d'explicar-li per què el tractava com ho feia i per què se n'anà l'Andrea. Durant el funeral i la posterior incineració, vaig veure com el mur de gel de la mare es desfeia en un plor incontrolat. Deuria sentir-se culpable. L'Andrea va plorar també, més que jo. I la Èlia, a qui deixaren sortir del sanatori per menors, es mantingué en el seu paper de "boja" tot el dia. Que jo recordi, entre plors, la mare ens abraçà als tres per primer cop.
Com si fos una alliberació, la mort del pare suposà un canvi radical a les nostres vides. La mare canvià a la Èlia del seu sanatori presó a un de privat que permetia visites diàries, sortides de caps de setmana i entenien la recuperació dels seus pacients com una possibilitat i no com un miracle. L'Andrea i en Pedro ens visitaven sovint des de Malva del Sud i les seves cartes, algunes d'elles, anaven dirigides també a la mare. La publicació del meu llibre fou celebrada amb un sopar familiar.
Intents d'analitzar el per què de la mort del pare es succeïen a mode de breus interrupcions en les meves altres tasques. De fet, era una peça més d'un trencaclosques que un no sap quantes peces té i que, per tant, mai pot estar convençut que l'està acabant. Malgrat que escrigui sobre allò amb certa superficialitat, no hi ha dubte de la petjada que causà a la meva adolescència, encara que ho fes d'amagat. Vaig imaginar, en les diverses anàlisis, a un pare superat per les circumstàncies d'una vida plena de desgràcies i infelicitats: la malaltia de la Èlia, les infidelitats o, si més no, la indiferència de la mare cap a ell, la inesperada -encara que no tant- fugida de l'Andrea, la fallida del seu negoci, la falta de comunicació amb mi... Malgrat tot, a l'igual que el succeït amb la germana petita, una boira fosca envoltava allò passat i no em deixava arribar a una conclusió que calmés el meu ànim. A cada nova reflexió, a cada hipòtesi afegida, se li unia la inesborrable associació entre tots els fets, una associació que venia d'un "temps enrera" desconegut i que no podia desxifrar per molt que jo volgués.
Tot passà de forma molt ràpida, de manera que al recordar-ho em semblen fets tallats que es sobreposen entre sí, però que no arriben a formar un tot. Potser és per això que, al llarg de la meva vida adulta, sovint m'he parat a reflexionar sobre allò, intentant arribar més lluny cada vegada. De fet, l'internament de la Èlia, l'adéu de l'Andrea, la relació amb la Laura, la publicació del meu primer llibre i la mort de mon pare, s'han mantingut sempre com records a part, acumulats en una carpeta que mai he aconseguit ordenar. Per molts esforços que hi destini, algun foli apareix fora de la seva classificació. Imagino que la Laura fou el coixí, la amortiguació que m'impedí enfonsar-me en la incomprensió de tot el que se m'escapava. Sempre havia considerat a la Èlia allò més valuós de la família i es trobava ara internada amb una malaltia mental que desconeixia. Sempre havia cregut en la culpabilitat de la mare per tot el succeït, i encara així, era el pare qui se m'apareixia com un cúmul de records grisos, i qui amb la seva mort posà fi a un llarg període sense estructures. Sempre havia pensat que l'Andrea seria el pilar fort que mantindria cada cosa al seu lloc, però se'n havia anat així que va poder. En aquesta mateixa carpeta, totes les meves reflexions sense conclusió alguna. I en una altra, els estius de Puerto Camarón, en Leandro, la Clara...
Algunes vegades, assegut al menjador junt amb la mare (ara només quedàvem ella i jo a casa), m'envaïa una necessitat absoluta de preguntar-li què va passar, què fou allò que ens impedí avançar al mateix ritme que transcorria la meva infància. Però sempre em callava. Bé per por a la resposta, bé per por al silenci. La vida de la mare semblà no canviar en quant a rutina diària: seguia portant la galeria d'art i de tant en tant sortia amb les seves amistats. Cada dimecres visitava la Èlia i la recollia cada divendres per tornar-la cada diumenge, salvant excepcions mèdiques. Es trucava amb l'Andrea sovint i se la veia més viva, més càlida. En això radicà el canvi. La mort del pare fou p
otser com treure's un pes del damunt, o potser una culpa. Jo mateix em vaig sorprendre de l'eufòria amb la que va rebre el sí editorial a "La Ciutat Protegida". Quasi em va obligar a telefonar a l'Andrea i vam anar a buscar la Èlia aquell mateix dia per anar a sopar. Per la nit, sols altra vegada a casa, s'acostà al meu llit entre la foscor i em va dir que es sentia orgullosa de mi. Es barrejaren aleshores una sèrie de sentiments enfrontats que no em deixaren dormir, encara que allò no era una novetat: vaig veure a la mare com una persona pitjor del que creia, al mateix temps que la imatge d'un pare dèbil i cansat es cobria amb una màscara d'intriga; vaig veure la mare fora del seu glaçó, trencat per la tomba del seu marit, alhora que la imatge d'un pare torturat es convertia en la d'un torturador. Potser sinó preguntava mai, mai entendria allò que m'envoltava. De fet, recordo una crítica al meu llibre que descrivia el misteri de la ciutat com el reflex d'una cosa no compresa a la vida real. Com si la recerca de l'entrada a aquella ciutat, que significava l'únic lloc del mon en el que algú podia sentir-se estalvi, fos un paral·lelisme amb el món interior d'algú que cerca resposta a una pregunta que el tortura, desconeixent que aquesta mateixa resposta podia provocar-lo més dolor que la ignorància. El mateix que succeïa als protagonistes de la novel·la, que quan troben l'entrada descobreixen que fora s'estava millor.
Tenint en compte que els beneficis per l'autor amb la seva primera novel·la són d'un escàs u per cent de les ventes, el meu ideal de fugir de casa, sobretot abans de la mort del pare, no va poder-se realitzar. Malgrat comptar només divuit anys, el llibre passà pràcticament inadvertit i la meva aspiració de guanyar fama amb aquell pretext se n'anà en orris. Sortiren un parell de ressenyes a revistes de poca tirada i alguna crítica, ni molt bona ni molt dolenta. Almenys, les ventes foren suficients com per què l'editorial m'encarregués un segon llibre.
Per la seva part, la Laura va seguir sense qüestionar-me. Semblava estimar-me fins i tot davant la meva freda reacció per la mort d'un ésser tan proper, fins i tot davant la pujada d'ego que la novel·la produí. I sense adonar-me'n, aquells dos anys plens de bonys passaren al seu costat de tal manera, que, quan deixà d'estar allí, vaig sentir un buit que no vaig aconseguir omplir fins molt de temps després. Per descomptat no era una relació perfecta, encara que els nostres iguals així ho creien. A partir de l'any i mig, començaren els silencis poc apropiats, els comentaris feridors i les fugides. Seguíem veient-nos pràcticament cada dia, però aquella sensació de coordinació i harmonia s'anava desfent lentament. Jo no hi prestava atenció. La Laura era la meva guia, el meu punt de partida i d'arribada, allò que m'impedia caure del pont sobre el que caminava.

Fi de la segona etapa. Pròxima etapa: 1992 - 1994

Comentaris

  • Interessant[Ofensiu]
    Joan Antoni Estades de Moncaira i Bisbal | 15-06-2006 | Valoració: 8


    És un relat ben interessant. Veig i observo que teniu molts de lectors. Que la sort no vaigi baixant.

  • M'ha encantat [Ofensiu]
    Ze Pequeño | 22-09-2005

    Aquest capítol m'ha encantat. Has obert el Yago en canal, i has mostrat les seves pors, les seves inseguretats, i la seva incomprensió per tot el que l'envolta.

    No és gens fàcil que un noi jove es pugui mantenir ferm en una situació així, tan il·lògica i sense cap explicació per cap lloc. I no m'estranya que la Laura li fes tan de bé. De no haver tingut alguna persona al costat, es fa difícil creure que un jove hagués pogut portar bé la situació que descrius.

    He de reconèixer que m'ha sorprés molt la mort del pare. Ja es deixava veure que les coses no anaven bé, però amb la mort del pare dones un cop brusc i dramàtic a la novel·la, és com alguna cosa que de sobte, deixa al lector amb la boca oberta.

    Molt bon relat, Biel, t'ho dic de veritat.

    Una abraçada.

    Salz.

  • Sí senyor![Ofensiu]
    foster | 31-07-2005 | Valoració: 9

    Ben fet, un molt bon relat. Has creat una situació i uns personatges -sobretot el narrador- totalment coherents i harmònics. Un dels microcosmos personals possibles farcit no d'anècdotes, sinó d'idees suggerents que remeten a veritats profundes que varien segons cada u.
    Només una cosa: el ritme enganxa, però faria falta un amica d'aire de tant en quant. Resulta d'una densitat continuada per al meu gust excessiva.
    Però molt interessant, com el seu autor.
    a reveure
    foster

l´Autor

Biel Martí

84 Relats

620 Comentaris

245460 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 4 d'agost de 1973. La meva infància va transcórrer amb una normalitat quasi absoluta. A EGB, cada mes feiem un concurs de relats per classes, i d'aquí em va l'afició a escriure. He estudiat educació social i vaig fer uns quants anys psicologia, fins que per desamors i desmotivació ho vaig abandonar. Després d'haver treballat en gairebé tots els camps que aquesta professió m'ofereix, actualment treballo de tècnic de joventut al Vallès Oriental. He viscut tota la vida a Barcelona (Guinardó, Poblenou, Carmel), però ara visc a Premià de Mar.

Tinc al·lèrgia als acars i als gats (un record per la meva exgata, la Runa, que ara passeja pel pis d'un amic), sóc fòbic a les aranyes i a les alçades i no suporto els coloms de ciutat. Sé parlar català, castellà i anglés, i tinc nocions de francès.
Autors destacables: Nabokov, Capote, Chejov, Greene, Cortázar, Auster...
M'encanta el sol, la lluna, el mar... El color taronja i el color negre.

I sí, jo vaig ser fan de Bola de Drac

El meu emili: martiramos@gmail.com
El meu blog en castellà: www.lapsicologiadelosmonos.wordpress.com