Repte Clàssic DCCXXVII. Abraçada

El final i el principi

S'esperava a la porta de l'escola per marxar de colònies per primera vegada; era amb la seva àvia i una amiga, tenia por de passar una nit fora de casa sense els pares en un ambient diferent. S'havia posat sobre una construcció esfèrica per a jocs dels infants que hi havia, amb un a amiga i eren envoltades per l'àvia i la mare de la seva amiga.

Aleshores va veure venir per sorpresa al seu avi; això si que no s'ho esperava!: Es va apropar i em va saludar. Em va dir que m'ho passaria molt bé amb les amigues de l'escola i que no tingués por. Vaig abraçar-lo perquè em consolés i vaig pujar-li a coll seu un instant mentre em feia copets a l'esquena.

Quan va marxar cap als seus afers, cada dilluns passava per allà a aquesta hora va anar encara a acomiadar-se'n una altra vegada i li va repetir que m'ho passaria bé. La primera vegada que sortia de l'ou.

Tenia raó l'avi, va pensar: vam dormir tranquil·les; només a l'hora de posar-nos al llit vam enyorar als pares.

Passava per allà cada dilluns era una mica abans de l'entrada a l'escola de les netes, però aquest seria especial: marxava de colònies per primer la neta gran; jo anava a la meva classe de piano on m'havia apuntat des que m'havia jubilat. Em va fer una gran il·lusió coincidir amb ella tot esperant l'autocar, amb l'altra àvia i una amiga, pujades dalt d'una construcció esfèrica per a jocs dels infant que hi havia davant de l'escola. Vaig tenir l'oportunitat única de dir-li que s'estigués tranquil·la que s'ho passaria d'allò més bé. Es va llançar als meus braços per a que la consolés. Quan me n'anava encara va tornar acomiadar-se i li vaig repetir això que s'ho passaria d'allò més bé.

Per la tarda tenia una prova per a una intervenció lleugera. Una d'aquelles proves que indirectament marquen el final definitiu de la joventut. Recordo que duia la caçadora texana.
La vaig suportar, és clar, no havia de tenir por, em tractarien bé; hi havia d'anar.

Una forta abraçada, amic...

És un home. És fred. És impassible. Res l'altera? No ho demostra. Mai, deixa entreveure què sent davant d'una situació, sigui quina sigui…

És de mitjana edat. És un cirurgià amb molta experiència i fa intervencions d'alta complexitat.

Davant d'un pacient només veu allò que ha de "reparar". I ho fa molt bé. "Nervis d'acer" li diuen per malnom.
Sempre es rodeja dels millors professionals com ajudants, però no hi té cap empatia. A quiròfan tothom tem el seu caràcter de gran exigència, quasi tirànic, malgrat reconèixer-li una gran destresa.
Un cop la intervenció ha superat la fase més complicada deixa que algú en qui confia "tanqui" i encarrega el seguiment del postoperatori a un ajudant. No desitja cap interacció amb els malalts i menys encara amb familiars.

No se li coneix cap relació sentimental i no es fa amb ningú de l'hospital.

… I té un secret. Un secret no compartit: Puja muntanyes.

Sempre que pot s'escapa i s'endinsa als boscos més espessos i ombrívols que pot trobar. Muntanya amunt, amarant-se de tot allò que la natura ofereix. I llavors… riu, plora i crida a cor que vols deixant sortir tota la tensió acumulada en representar el personatge que ha creat. Tot recobrant una gran pau interior recarrega l'energia per continuar…

***

De cop para de córrer i giravoltar. Nota una presència, sorgeix de darrere unes ombres. Drets l'un davant de l'altre es queden molt quiets mirant-se fixament. S'estudien i quan es reconeixen comencen a apropar-se lentament, amb cautela. Cap vol espantar a l'altre.
Ja són a tocar i ambdós estiren els braços per abraçar-se…
L'abraçada de l'os, de l'os bru, és tan i tan estreta que l'arriba a ofegar.
Mor feliç...

Havíem aconseguit arribar fins aquella benzinera apartada. El poc seny de l'Hèctor havia fet com de costum, esperar fins als últims litres per fer gasolina. La reserva s'havia encès feia una hora, i el mapa del mòbil ens havia dit que aquella era l'última benzinera en cinquanta quilòmetres més i la ruta era amb revolts d'aquells que no tenen gaire visibilitat la majoria d'ells.

La dona de guàrdia ens parlava des de dins la botiga, tancada amb seguretat a aquelles hores de la nit. Ens avisà que havíem estat de sort, que marxava en cinc minuts, i que si volíem alguna cosa de la botiga, que li ho demanéssim, que ho trauria per la finestreta de seguretat.

Vam comprar aigua i galetes. No ens faltava gaire per arribar a l'hostal on estàvem allotjats. L'Hèctor estava fart de les meves tries apartades.
-Hotelets amb encant rural, perduts a les muntanyes més inhòspites -es queixava sempre.
Em feien gràcia les seves queixes, però el cert és que aquelles situacions m'engrescaven d'allò més, i fer l'amor després de la baralla pel lloc triat, i en aquells llocs apartats, em venia molt a pèl. Em posaven a mil! I s'ha de dir que ell complia amb més bons resultats. Seria per l'esperit d'aventura que compartíem.

Molt queixar-se, i després... a complir!

Va omplir el dipòsit i va pagar per la finestreta. Jo ja estava dins del cotxe, intentant escoltar una llista musical del mòbil, i no podia per què estàvem fora de cobertura. Les coses van començar a empitjorar quan ell va posar la clau al contacte. El cotxe va fer un esbufec estrany. Els llums van fer pampallugues i després d'un rar soroll, es va apagar tot.
I és un cotxe nou! Quins pebrots!
Ell va donar cops a tot allò que tenia davant i va renegar en llengües que jo desconeixia que existissin.
Vaig baixar del cotxe corrents fins a la finestreta de la dona de la benzinera. Estava tot a les fosques, allí no hi havia ningú i per més inri, començava a ploure. En tornant al cotxe vaig veure que la porta de l'Hèctor estava oberta, i ell no hi era dins. Vaig cridar-lo. Estava tot a les fosques... ja ho he dit?
De sobte vaig sentir que venia pel darrere i que se m'abraçava amb força al meu cos.
Aquella era una abraçada fora de tota mesura, mai m'havia entrat així de ferm i segur, solia ser jo qui iniciava les relacions, i ell es deixava fer, però ara...
-Osti, Hèctor, quin ensurt!
Ell havia començat a desbotonar-me la camisa, i no ho vaig entendre. Com podia tenir ganes de jugar en aquella situació? A les fosques? Plovent? Amb el cotxe empanat!
-Ell es diu Hèctor? -vaig sentir que em demanava amb una veu desacostumada. Aquelles mans no eren les seves, em vaig girar de cop i el meu crit va fer recular aquell ésser mig home mig gos i va caure de cul. M'havia esgarrapat el coll i em queia un regueró de sang espessa.
-No cal que t'esforcis, l'Hèctor ja ho ha entès, si és aquell noi tan ben plantat que ha marxat amb la meva alfa. Vols venir amb nosaltres?

Mai havia corregut tant i tan despresa.
L'endemà em vaig despertar en una habitació desacostumada, en mig d'un bosc frondós. Ara sí que no li retrauria mai més les queixes a l'Hèctor. Aquest cop havia trobat ell solet un hotelet amb encant, tot i que pudia a gos.
Algú va entrar a la cambra amb un somriure i un cafè, era l'Hèctor, que s'havia posat més catxes de la nit al dia.
-Som dips, senyoreta, i ara tu també.