Cercador
L'home del frac i la dona del frec
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
L'havia de (per)seguir anés on anés.
Tan ben planxat i llustrós, amb el trajo negre atzabeja, ell.
Tan inelegant, ella, li semblà. Amb eternes botes de pluja -wellies- i roba de quart cos. Amb el cap esponerós de rulls altament salvatges de tonalitat pèlroig foscant, els més llargs lligats en cua baixa i flonja amb una tira de ràfia verd clarejant.
Aquella vegada, dee cop, li anà a parar al cap sucre llustre que una nena que feia segon de primària llençà des d'un balcó d'un primer d'un edifici de qualitat secundària. Ho va fer per tal que la seva iaia, diabètica de nivellàs, no caigués en la temptació d'espargir-lo sobre la coca que estaven fornant. L'home del frac rigué de la inesperada nevadeta damunt la closca de la panòtxica. I ella, ignorant l'incident, el trobà que, un pèl, s'havia 'simpatitzat'. Així que se li apropà. Tant que els tèxtils d'ambós van fregar-se, produint una musiqueta menudeta que les robes van trobar estimulant.
L'home del frac va quedar oooohme del frac, no podria explicar-se de cap més manera. Va fer que ella tombés el cap cap a la porta d'una casa que combinava forja i vidre. En veure's emblanquinada al cim, ella també esclafí en riallada.
-Sap? La meva mancança d'economia és feliçment felina. M'encuidava d'una colònia de gats. Ho pagava tot. Només en queden dos. Hi ha gent dolenta. Els dos que resten sumen en mi. En Batua i Lolla. Són prioritat quan administro els meus escassos ingressos. Sóc artista polifacètica, pobra segura, no sé 'vendre'm', però la vida no va d'això. I segur que vostè, que tu, també ho saps.
Amb la testa que no desensucrà s'acostà altra cop al màxim a ell. Al mínim frec d'indumentària, repetició de la musiqueta (la justa i única).
Fa un lustre que són parella. Viuen amb dos gats més: la Frec i en Frac que, curiosament, són blancs i dolços com el sucre glacé, i que van salvar de l'abandó dins un contenidor.
Tan ben planxat i llustrós, amb el trajo negre atzabeja, ell.
Tan inelegant, ella, li semblà. Amb eternes botes de pluja -wellies- i roba de quart cos. Amb el cap esponerós de rulls altament salvatges de tonalitat pèlroig foscant, els més llargs lligats en cua baixa i flonja amb una tira de ràfia verd clarejant.
Aquella vegada, dee cop, li anà a parar al cap sucre llustre que una nena que feia segon de primària llençà des d'un balcó d'un primer d'un edifici de qualitat secundària. Ho va fer per tal que la seva iaia, diabètica de nivellàs, no caigués en la temptació d'espargir-lo sobre la coca que estaven fornant. L'home del frac rigué de la inesperada nevadeta damunt la closca de la panòtxica. I ella, ignorant l'incident, el trobà que, un pèl, s'havia 'simpatitzat'. Així que se li apropà. Tant que els tèxtils d'ambós van fregar-se, produint una musiqueta menudeta que les robes van trobar estimulant.
L'home del frac va quedar oooohme del frac, no podria explicar-se de cap més manera. Va fer que ella tombés el cap cap a la porta d'una casa que combinava forja i vidre. En veure's emblanquinada al cim, ella també esclafí en riallada.
-Sap? La meva mancança d'economia és feliçment felina. M'encuidava d'una colònia de gats. Ho pagava tot. Només en queden dos. Hi ha gent dolenta. Els dos que resten sumen en mi. En Batua i Lolla. Són prioritat quan administro els meus escassos ingressos. Sóc artista polifacètica, pobra segura, no sé 'vendre'm', però la vida no va d'això. I segur que vostè, que tu, també ho saps.
Amb la testa que no desensucrà s'acostà altra cop al màxim a ell. Al mínim frec d'indumentària, repetició de la musiqueta (la justa i única).
Fa un lustre que són parella. Viuen amb dos gats més: la Frec i en Frac que, curiosament, són blancs i dolços com el sucre glacé, i que van salvar de l'abandó dins un contenidor.
l´Autor
886 Relats
933 Comentaris
443327 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com