Cues de pansa

Anava de poble a poble amb la seva tartana. Era un xarlatà, es dedicava a vendre esperança i il·lusions i encolomava elixirs, pólvores i ungüents, tot per un bon pessic.

Dominava l'art de l'oratòria. Primer, durant la presentació, donava una ullada ràpida a l'audiència. Després, mentre explicava per què servia cadascun dels productes, alentia el ritme del discurs, fixant la mirada en alguns dels assistents. Escollia el més lleig, quan del que es tractava era de vendre un potent atraient de damisel·les, al que feina més mala cara, quan explicava com alleujar el mal de queixal, a la jove més bella, pels remeis que evitaven embarassos, i així amb cadascun dels remeis miraculosos del seu carregament.

Però l'esperança i il·lusió venuda sempre s'acabava truncant. Tot el que encolomava al veïnat no servia absolutament per res, i és per això que seguia la norma de no tornar a trepitjar mai els camins i pobles que ja havia visitat.

Fins que un dia, mentre recorria la comarca del sud, el començaren a reconèixer, tothom començà a parlar del retorn de l'estafador d'esperances. No disposar d'un remei eficient per la falta de memòria, fou la seva fi.

No hauria d'haver portat al límit el poder de la mirada. Ara, tothom es recordava d'ell.

Iona